El Govern espanyol ha mogut finalment una peça al conflicte polític català i ho ha fet, també per primera vegada, sense recórrer ni a la Fiscalia ni al Tribunal Constitucional. Aquesta és, en tot cas, la gran novetat. I també l'única novetat. Perquè el polític gallec, poc propens com és a iniciatives d'un cert calat, s'ha limitat a fer un volta sobre si mateix i, al final, s'ha acabat quedant pràcticament on era. Així ha convidat Mariano Rajoy el president Carles Puigdemont perquè vagi al Congrés dels Diputats a parlar del referèndum d'independència i comprovi "a la Cambra de la sobirania popular" la impossibilitat de poder dur-lo a terme, ja que no l'hi autoritzaran.

Primera conclusió: la presumpta oferta no té cap recorregut. Però escolti, estavelli's. No és aquesta, tanmateix, l'única lectura i val la pena aturar-se en algun altre aspecte. Per exemple, fa tan sols 72 hores, la conferència que Puigdemont i el vicepresident Oriol Junqueras faran dilluns a Madrid en una sala municipal cedida per Manuela Carmena era un acte il·legal, en paraules de la presidenta de la Comunitat, Cristina Cifuentes. Aquest divendres, fins i tot el PP va convocar a la capital espanyola un acte fallit contra aquesta conferència. I gairebé a la mateixa hora, Puigdemont era convidat a acudir al Congrés dels Diputats des de la conferència de premsa posterior a l'habitual reunió del Consell de Ministres. Tota una desautorització a la seva gent, en definitiva, enmig d'una gran improvisació.

És evident que la proposta del Govern espanyol, en la qual Rajoy no arrisca res, pretén sobretot incorporar una falca en el relat del referèndum que el desplaci de la posició intransigent en què es troba. Puigdemont i Junqueras, que han fet ostentació d'una coordinació total en la resposta, arribant fins i tot a anar plegats a l'acte del Pacte Nacional pel Referèndum, que ha recollit més de mig milió de firmes a favor de la iniciativa, li han tornat la pilota al Govern espanyol. Aniran al Congrés però només després d'un acord entre els dos executius. Sembla el més lògic i l'exemple del referèndum escocès és molt present. Primer van negociar David Cameron i Alex Salmond i després els parlaments de Londres i Edimburg el van ratificar. Perquè sigui creïble, aquest ha de ser el camí. La resta sona molt a mentida.