L'Estadi Lluís Companys, el dels Jocs Olímpics, el dels Mundials d'Atletisme, el dels grans i multitudinaris concerts que se celebren a la ciutat de Barcelona, ha reunit aquest dissabte un públic diferent i amb un motiu diferent. No era una tarda de celebració, sinó de record. No era una tarda per a la nostàlgia, sinó contra l'oblit. Era una tarda en defensa de les llibertats i contra els presos polítics. Quina paradoxa! Va costar una veritable batalla política, però sobretot ciutadana, recuperar el nom de Lluís Companys per a l'Estadi Olímpic. A finals dels anys 80, el president afusellat pel franquisme continuava sent, en molts ambients de la ciutat, un polític conflictiu. Gairebé tres dècades després de la inauguració de l'estadi, qui pensaria que serviria per a un concert en defensa dels presos polítics a les presons d'Estremera, Alcalá Meco i Soto del Real, i del president Puigdemont i els consellers exiliats a Brussel·les?

La Catalunya en blanc i negre i en format 155 s'ha apoderat de la política al país. Res no és normal d'ençà que es van iniciar els empresonaments, primer dels dos Jordis, Sánchez i Cuixart, i després del vicepresident Oriol Junqueras i set membres del Govern, que aquest dissabte han complert un mes privats de llibertat. A quina ciutat europea desenes de milers de persones omplen un estadi exigint la llibertat dels membres del seu govern? A cap. O a quin país europeu molts dels seus principals cantants pugen a un escenari i es comprometen amb un acte solidari i polític, en format de concert, que el que fa és recordar a l'Estat que a Catalunya hi ha una absència creixent de llibertats que ha desembocat en presos polítics en una democràcia? A quin país europeu es crea una caixa de solidaritat ciutadana per pagar multes i fiances de membres del Govern o del Parlament?

Per això, no era ni un concert normal, ni una tarda normal. De fet, res no és normal d'un temps ençà, en una Catalunya que ha perdut les institucions d'autogovern i on el govern espanyol s'ha erigit en amo i senyor de la situació, atribuint-se fins i tot la potestat de convocar eleccions al país el proper dia 21. Uns comicis que seran decisius i transcendentals per als propers anys. No és exagerat dir que Catalunya es juga la desaparició. No la desaparició física, és clar, sinó que el nervi del país que l'ha fet capdavantera en moltes disciplines al món sigui lligat de mans per aquells que volen que sigui simplement una regió d'Espanya. És una opinió legítima i és evident que els seus partidaris ara són molt més visibles, però comportaria un canvi de rumb històric en diversos segles si descomptem els períodes de les dictadures.

El catalanisme, en les seves diferents accepcions, ha estat el motor del progrés, el defensor de la llengua i la cultura i sobre el qual s'ha assentat la nació catalana. Espanya se sent forta per acabar amb tot això, i diferents partits unionistes han acceptat l'envit d'aquestes eleccions com un veritable canvi de rumb. Per això, als comicis del 21-D hi ha en joc tantes coses. Moltes més de les que sembla a simple vista.