La convocatòria del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, als partits receptius a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya, els sindicats, les entitats sobiranistes i diferents col·lectius del món associatiu, ha posat de manifest, una vegada més, fins a quin punt està desinformat el govern espanyol. La seva reacció davant de la cita al Parlament és extemporània per a qualsevol observador neutral mínimament al corrent de com estan les coses a la política catalana.
I això, per dos motius: hi havia un acord parlamentari sobre això, després del passat debat de política general, perquè la cita tingués lloc abans de final d'any -el dia 23 compleix aquesta premissa-; i tampoc no és veritat que la celebració sigui una exigència de la CUP, responsable de moltes coses en la legislatura catalana -algunes d'elles, negatives- però en aquest cas aliena a la decisió de Puigdemont.
El que succeeix és molt més senzill. A Puigdemont cal prendre-se'l seriosament i comet un error qui es queda tan sols amb el seu caràcter afable i dialogant. Resulta que els acords que impulsa al Parlament fins ara els ha complert tots. Llavors, per quina raó no hauria de complir aquest? I el mateix succeeix amb Oriol Junqueras, a qui des de l'unionisme es tracta de presentar com la part més dialogant de l'actual Govern. Serà mèrit seu o ganes de les forces constitucionalistes per confrontar-lo amb el president. Però exhibir Junqueras com un fre al referèndum és no conèixer-lo.
Des de l'any 2012, els saberuts analistes de la Moncloa han arribat tard i malament al procés català perquè les seves antenes a Catalunya han emès senyals sempre tardans i equivocats. Tenir un despatx a Barcelona no és sinònim de bona informació. Tant com pensar que aquesta batalla, que és molt més europea del que molts creuen, es pot guanyar a Madrid. I si no ja veurem on es concentren els moviments en els propers mesos: intueixo que serà a l'opinió pública catalana i també a la internacional.