El centre de gravetat de la política catalana en les dues últimes eleccions que s'han celebrat a Catalunya i que es corresponen amb les espanyoles del passat 20 de desembre i del 26 de juny, la formació d'En Comú Podem, ha assolit la primera posició per davant de Esquerra Republicana. Aquesta situació, unida a la important victòria d'Ada Colau a la ciutat de Barcelona, en aquell cas per davant de Convergència i Unió, ha donat el que es coneix col·loquialment com els comuns, una posició molt destacada en la política catalana. Oblidant que en les catalanes del 27-S de 2015, aquest espai ideològic d'esquerres sota la candidatura de Catalunya Sí que es Pot no va arribar al 9% dels vots i va obtenir 11 escons, només un més de la formació que menys en va obtenir, la CUP.

Els comuns i, és legítim que així sigui si consideren que és el millor per a ells, tenen dos objectius, que es resumeixen en un: trencar la legislatura catalana i formar un govern d'esquerres que aparqui el tema de la independència al·legant un absència de majoria social per dur-la a terme ara, com diu voler fer el Govern. Tanmateix, l'anàlisi té, almenys dos punts febles. El primer parteix d'una evidència política i aritmètica: a Catalunya, qui ocupa l'espai central de la política es decideix en unes eleccions catalanes, mai en unes espanyoles. Per això el PSC, malgrat guanyar sempre les espanyoles i els principals ajuntaments no ocupava l'espai central de la política catalana.

El segon és estratègic i també tàctic: no es podrà ocupar l'espai central de la política catalana estant en contra del referèndum o advocant per un referèndum inviable en un període raonable i retardant-lo cinc, deu, quinze anys? Però també és tàctic, ja que els comuns que compten amb un electorat molt ampli i amb moltes sensibilitats no poden concentrar en l'independentisme i a Esquerra el grau d'agressivitat dialèctica que utilitza.

Cert que es disputen franges d'electorat, però les enquestes no enganyen respecte a la fortalesa d'Esquerra en l'actual política catalana i la posició central del partit de Junqueras, que és vist com un valor segur en aquests temps d'indefinició política i ideològica. A més, la seva gestió en la vicepresidència i en Economia li ha donat la pàtina que necessitava per aparèixer davant de l'opinió pública com un polític també de govern.

Aquesta posició en les pròximes catalanes només els la podrà disputar, quan hi hagi eleccions, Carles Puigdemont, si es presenta i, no només no és segur que la pugui qüestionar, sinó que és molt difícil. Per tant, els comuns han errat el tret: amb les presses s'han escorat cap a una posició que no els ha estat pròpia fins ara i han desatès aquells que ja estaven contents amb la seva ambigüitat.