Quan fa uns anys es parlava de la crisi econòmica i de l'auge de l'independentisme, molts analistes, desconeixedors profunds de la realitat catalana, solien apuntar el següent: la profunda crisi econòmica ha donat ales a un independentisme rampant i, quan l'economia millori, desapareixerà. Era la teoria del suflé o la de l'escuma que buscava reduir a un moviment transitori el qüestionament de l'statu quo de la política catalana. Avui, per sort, Catalunya travessa una situació econòmica molt diferent de la dels últims anys de la darrera dècada, fins a convertir-se en el motor econòmic del sud d'Europa. Caldrà no oblidar per al futur que les coses es van fer molt malament en el segon tripartit de José Montilla entre el 2006 i el 2010, i una part gens menyspreable de la sortida de la crisi està condicionada pels errors d'aquella època.

Avui, turisme, producte interior brut, ocupació hotelera, noves destinacions internacionals des de l'aeroport del Prat, increment de creuers, exportacions, producció industrial són alguns dels indicadors econòmics en els quals Catalunya treu una bona nota. Serveix d'exemple que, només durant aquest cap de setmana, Barcelona ha inaugurat un vol directe a Hong Kong de la companyia Cathay Pacific i un altre a l'Havana de la companyia Plus Ultra, i que entre el juny i el setembre la capital catalana enllaçarà amb mitja dotzena de destinacions transatlàntiques noves. No és fútil que del discurs públic oficial que s'origina a Madrid hagi desaparegut l'afirmació que les empreses se n'aniran de Catalunya per la independència, quan en ple procés no fan més que posicionar les seves companyies i incrementar les inversions.

Al final, les falòrnies tenen un recorregut limitat. Com aquell que deia que els pensionistes catalans tenien en risc la pensió amb la independència, quan se sap sobradament que les pensions de demà es generen amb els ingressos dels treballadors d'avui. Si a això s'afegeix el fet que hi ha hagut un autèntic buidatge de la guardiola de les pensions de més de 70.000 milions en els darrers anys per part del govern del PP, la quantitat que hi resta difícilment arribarà gaire més enllà del 2018. Aquest és el veritable problema per als pensionistes: l'horrorosa gestió que ha dut a terme el Govern espanyol.

Que el referèndum es disputi amb una situació econòmica pròspera de l'economia catalana -més enllà del fet que les xifres macroeconòmiques mai no fan justícia a la realitat de molts centenars de milers de persones que ho passen molt malament i moltes d'elles en el límit de la pobresa- dona molta més força a la demanda. Reafirma que no és un moviment basat en la por i en la desesperança, sinó que n'és un altre de molt diferent que s'assenta amb arrels fortes en la il·lusió per un país millor i en la confiança que persistint tot es pot aconseguir.