Feia més de 65 minuts que Mariano Rajoy llegia a la tribuna d'oradors del Congrés dels Diputats un soporífer discurs d'investidura que no provocava la més mínima atenció dels parlamentaris del seu grup, malgrat que aplaudien religiosament cada una de les seves interrupcions, quan de cop la Cambra va sortir de la migdiada a què era sotmesa pel candidat. Només calien dues paraules: Catalunya i l'independentisme. Rajoy va fer servir un llenguatge dur, infranquejable. També, com un avís a navegants davant del full de ruta que té per davant el Parlament de Catalunya. Va ser més legalista que polític –les lleis diuen el que diuen–; molt més recentralitzador que partidari d'obrir el compàs amb reformes constitucionals –l'autonomia no és una concessió de sobirania– i molt més immodest que dialogant –presentar-se com el paladí del diàleg davant la Generalitat no deixa de formar part del món de la utopia.

Rajoy potser no va dir coses noves, ni va llançar advertències que no hagués efectuat abans. Però sí que va voler aprofitar l'ocasió per realitzar el seu primer míting electoral per si arriben els tercers comicis en un any i presentar-se com el garant de la unitat d'Espanya. Gairebé per sobre de Ciutadans i menyspreant el paper del PSOE, que, en aquesta qüestió, vol sortir sí o sí al costat del PP. Del seu discurs va quedar clar que no hi ha fissures per a un mínim moviment i que el PP arribarà fins al final amb un programa únic que acaba atrapant la resta de formacions polítiques espanyoles: llei, llei i llei. Encara que per fer-la complir es prenguin sovint dreceres com l'Operació Catalunya denunciada pel comissari Villarejo o la fabricació de proves falses contra dirigents de l'independentisme com Artur Mas o Oriol Junqueras amb la complicitat de l'exdirector de l'Oficina Antifrau de la Generalitat, Daniel de Alfonso.

Si la qüestió catalana va ocupar el nucli d'un debat que no va enlloc, com van ressaltar els successius portaveus dels grups, l'altra nota d'interès la van protagonitzar els diputats de Ciutadans. No tant perquè no van aplaudir el discurs de Rajoy malgrat que també era el seu candidat –al seu dia tampoc no van aplaudir Sánchez– sinó per la crítica mordaç que molts dirigents de la formació taronja van dirigir a Rajoy per la seva intervenció i per la cara d'avorriment que hi havia a la bancada de C's. Irònicament, el portaveu Girauta va parlar d'un discurs "apassionant" i altres diputats s'interroguen en públic sobre si Rajoy realment volia ser investit president amb el parlament que va fer. Cap referència a Rivera, a qui ni va esmentar. Potser sigui perquè guardi els elogis per avui o, simplement, perquè li continua guardant rancor pels vots que va cedir per a la investidura de Sánchez i per aquells dies en què assegurava que mai, mai, no el votaria, entre altres coses, per la corrupció del PP. Paraules que són a les hemeroteques però que un polític sempre recorda.