Acomiadar un any tan intens com el 2016 no és feina fàcil. Un nou president de la Generalitat, dues eleccions espanyoles en sis mesos i la superació de la paràlisi després d'un incruent cop d'estat contra Pedro Sánchez (amb Susana Díaz com a ariet), una qüestió de confiança superada per Carles Puigdemont després que la CUP tombés els pressupostos de la Generalitat, el bloqueig institucional de Barcelona i la incapacitat de la seva alcaldessa per teixir aliances, l'aprovació o l'acord parlamentari de tota l'arquitectura legal que hauria de permetre desconnectar Catalunya d'Espanya, la judicialització de la vida política catalana fins a extrems malaltissos per part del govern espanyol i el reiterat compromís del Govern de realitzar un referèndum d'independència abans que finalitzi el proper mes de setembre són alguns dels moments determinants d'aquest any que ens deixa.
Moments d'ombres i de dubtes. Moments de divisions i de ruptures. Moments d'il·lusió i d'esperança. Moments d'ambició i de consensos. Moments d'orgull i de compromís. Moments de grans manifestacions i d'unitat cívica. Moments d'encerts i de generositat. Moments d'errors i d'egoisme. Moments de desànim i de fracàs. Moments d'esforç i d'èxit. Moments de baixar als inferns i d'arribar a dalt de tot.
Així ha estat el 2016: un any ple de muntanyes russes. Però també un any que acaba bé i que dóna pas a un 2017 amb més interrogants que l'any que ens ha deixat. Però carregat d'il·lusió. Cap any com el que s'inicia ha concentrat tantes il·lusions col·lectives en mans d'una majoria del Parlament de Catalunya. Nosaltres des d'El Nacional li ho explicarem el millor que sapiguem des d'una mirada compromesa i ambiciosa. Sabent que el 2017 no és, no ha de ser, un any més en la història de Catalunya.