Aquest dilluns es compleix el setè aniversari de la multitudinària manifestació del 10 de juliol de 2010, la primera gran mobilització de la transició espanyola que posava en perill als poders de l'Estat des de Catalunya. Vist amb perspectiva, aquella gran concentració va suposar per a molts catalans el punt final a tres dècades, amb llums i ombres, en què l'aportació política, intel·lectual, social, financera i econòmica des de Catalunya no havia tingut la resposta esperada. Una vegada més, i la història hi és per ratificar-ho, el catalanisme havia pecat d'ingenu. Ni havia aconseguit canviar Espanya, ni disposava de prou poder per aguantar les envestides contra el seu autogovern que ja es començaven a entreveure en l'horitzó. Aquesta manifestació després de la humiliant sentència del Tribunal Constitucional tenia uns destinataris evidents, que eren els magistrats redactors de la sentència. Però també el PP i el PSOE, els dos grans partits hegemònics de la transició, i el rei Joan Carles I, que exercia com a cap de l'Estat, però que havia abandonat aquell paper arbitral que pot justificar la monarquia, i les seves ocupacions eren unes altres.

Quan aquesta setmana han reaparegut Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero parlant de Catalunya i expressant la seva oposició radical al referèndum de l'1 d'octubre, tots els mitjans impresos i de televisió els han aplaudit. Ni un de sol no ha fet la més mínima al·lusió ni el més mínim retret a les destrosses dels seus governs en l'imaginari català. A la humiliant sentència d'uns senyors fent cas omís al que havien votat quatre (!) anys abans els ciutadans de Catalunya. Un apunt del qual es parla poc: el referèndum era acordat i l'Estat va menysprear el que els catalans van votar. És normal que l'Estat deixi fer, en vista del que es pot llegir aquests dies en mitjans que en altre temps havien de ser llegits i avui són una caricatura. Un, editorialitzant sobre les bondats d'article 155 de la Constitució; un altre, recollint que la via per desactivar el Govern és la llei de Seguretat Nacional. I encara no hem parlat de l'ABC i La Razón. O sí, perquè no hi ha diferència.

Aquella manifestació va ser la llavor del moment actual. No hi són tots els partits d'aquell moment, però molts més ciutadans que les sigles que avui donen suport al referèndum, com s'observa invariablement a totes les enquestes. Tot era força previsible i s'advertia en aquell editorial conjunt de la premsa catalana, publicat vuit mesos abans de la manifestació del 2010 i de la sentència de l'Estatut: "Que ningú no erri el diagnòstic, no som davant d'una societat feble, postrada i disposada a assistir al deteriorament de la seva dignitat".