El president del govern en funcions, Mariano Rajoy, ha acceptat (parcialment) l'encàrrec del rei Felip: intentarà formar govern en un termini que no ha concretat i, segurament, si fracassa en el seu intent de sumar els suports parlamentaris que avui no té renunciarà a intentar la investidura. La política espanyola no guanya per a sorpreses ni tampoc per a invents, per estrafolaris que siguin. Fins ara, un candidat acceptava la investidura proposada pel cap de l'Estat, aconseguia la majoria parlamentària i era president del govern, com va succeir amb (Suárez (1977-81), Calvo-Sotelo (1981-82), Felipe González (1982-96), Aznar (1996-2004), Zapatero (2004-11) i Mariano Rajoy (2011-15). Després de les eleccions del desembre passat, la situació va canviar i el candidat guanyador de les eleccions va renunciar a intentar la investidura perquè no tenia prou vots per aconseguir-la, i a la vegada la va agafar el candidat del segon partit, el socialista Pedro Sánchez, que tampoc no els tenia però durant dos mesos es va clavar un tiberi de mitjans de comunicació.

Ara Rajoy ha anat a la Zarzuela en una situació similar a la de les últimes eleccions: sense suports per ser president, com ell ha reconegut a la Moncloa després d'entrevistar-se amb Felip VI. La diferència amb el mes de febrer passat és que ha acceptat intentar una investidura en diferit, un concepte polític que pot sonar difícil d'entendre però que acaba fent pressió a la resta de partits i fonamentalment al PSOE (que està en el no) i a Ciutadans (que està en l'abstenció). De fet, sobretot al PSOE, ja que sense que Pedro Sánchez passi del no a l'abstenció la preinvestidura no passarà mai a investidura.

Ara el raonable és que s'obrin unes setmanes de negociació en la política espanyola i que Rajoy intenti fer pressió al PSOE en tres fronts: la situació a Catalunya, els compromisos europeus i els pressupostos espanyols. En el primer, no farà falta que li faci pressió, ja que Sánchez ha demostrat fins avui que està amb el que li diguin i sense una proposta específica per a Catalunya. En els altres dos, encara que no ho digui així no se'n sent concernit: donar suport a uns pressupostos i assumir nous compromisos amb la CE en els quals Europa demana nous sacrificis a Espanya no és una cosa que el PSOE estigui desitjant, sobretot si està en l'oposició. Les terceres eleccions continuen estant a l'horitzó encara que, pel que s'ha vist, res no és segur.