Una de les indignitats més grans d'un país democràtic és que els seus ciutadans no puguin votar. La situació que es va viure als comicis catalans del passat 27 de setembre, quan només van votar al voltant de 14.000 ciutadans residents a l'estranger, dels aproximadament 200.000 que previsiblement haurien pogut exercir aquest dret, va despertar una onada de protesta ciutadana i grans pronunciaments polítics i mediàtics però res no s'havia fet fins ara. Per això cal saludar l'impuls del Consell Executiu de la Generalitat als treballs per posar en marxa el vot electrònic amb la finalitat que els ciutadans a l'estranger puguin votar.

S'inicia ara una tasca complexa i densa en la qual el Govern hauria de buscar el suport de tots els grups parlamentaris i l'aquiescència del Govern espanyol i de la Junta Electoral. Una comesa que necessita unir dues premisses: la garantia que el procés quedarà blindat per als ciutadans realment residents a l'estranger i, en segon lloc, una absoluta transparència a l'hora de garantir que no hi ha la menor ombra partidista en el projecte. És una iniciativa ambiciosa i les eines tecnològiques avui permeten garantir-ne l'èxit.

Sense anar més lluny, Bèlgica el va engegar en les últimes eleccions al Parlament Europeu i també en els comicis regionals i federals. La valoració del sistema de vot electrònic totalment automatitzat i verificable va ser molt positiva. Altres països ho han fet d'una manera parcial amb un balanç satisfactori. Un país pot ser pioner en moltes coses encara que segurament costaria trobar una cosa que fos més transversal i compromesa que facilitar el vot als ciutadans. La democràcia es fa sobretot votant. Com més, millor.