Un dels mantres més repetits des del 20 de desembre a Espanya és el que fa referència a les atribucions d'un govern en funcions. Així, s'ha insistit una vegada i una altra que el govern espanyol està en funcions però l'Estat no. És una manera de treure's de sobre la pressió a l'hora de decidir sobre determinades qüestions i abordar només les que et ve de gust. En aquests mesos, el govern del PP ha fet ús i abús d'aquesta situació: s'ha negat a comparèixer al Congrés dels Diputats, ha aparcat qualsevol decisió política que no li fos favorable, ha compromès el dèficit públic dels propers anys sense comptar amb una part de les autonomies i els partits de l'oposició i, el que és més greu, ha disfressat de decisió jurídica el que són simplement decisions polítiques amb tots i cadascun dels recursos del govern davant del Tribunal Constitucional contra lleis o resolucions del Govern català.

Així s'ha arribat a l'absurd que des de fa uns mesos les compareixences públiques de la vicepresidenta després del Consell de Ministres del divendres exhibeixen sempre el capítol de lleis recorregudes davant del TC.

Aquest divendres hem tornat a tenir un nou exemple amb el recurs a la llei de mesures urgents per a afrontar l'emergència habitacional i la pobresa energètica. El Govern tenia dipositades algunes expectatives positives després de la visita a Madrid de Puigdemont per reunir-se amb Rajoy i que Junqueras fes el mateix amb Soraya Sáenz de Santamaría. Des de la Generalitat es considerava frustrant la situació.

La judicialització de la política va pel camí de convertir el Tribunal Constitucional en la tercera cambra legislativa, una situació insòlita en l'ordenament jurídic espanyol. Potser ja és hora de fer un inventari i denunciar fins on es pugui la situació de desemparament en què el govern espanyol prova de convertir el que un dia va ser l'autonomia de Catalunya.