El PSOE ja té data per al 39è congrés del partit, se celebrarà el mes de juny, però li falta el més important: oferir a la societat algun signe de vida que demostri que continua existint. Treure el PSOE del profund pou en el qual els seus dirigents l'han col·locat per errors, traïcions i divisions no és tasca fàcil. Ha perdut credibilitat, és cert. Però també moltes més coses: brúixola política, lideratge, discurs i proximitat als sectors socials als quals hauria de representar. El comitè federal que s'ha celebrat aquest dissabte pretén girar full a les dues decisions més sorprenents de la història recent del partit, el cop d'estat contra l'ex-secretari general Pedro Sánchez i el suport a Mariano Rajoy per continuar quatre anys més al palau de la Moncloa.

Com altres formacions, el PSOE és bàsicament avui dia una maquinària electoral. Costa veure-li un futur que no sigui de color gris fosc per l'aclaparadora absència d'idees i per no tenir el nord clar en dos temes capitals: el conflicte territorial espanyol i el paper de la socialdemocràcia, encaixonada entre populismes d'un signe i un altre i els partits conservadors-liberals. Potser per això el PSOE cada vegada que té un problema mira més a l'armari del passat que a les generacions del futur. En part també perquè dels dos últims dirigents, José Luis Rodríguez Zapatero i Pedro Sánchez, bona part del generalat de l'organització n'ha sortit escaldat.

Que el primer dirigent del PSOE que hagi fet el pas per liderar-lo a partir del juny hagi estat l'històric líder dels socialistes bascos Patxi López, de 57 anys i ex de moltes coses, des de lehendakari fins a president del Congrés, no és sinó un exemple del tancament de l'organització a l'aparició de nous lideratges. A López se li sumarà, segurament, l'andalusa Susana Díaz, i ja veurem si a Pedro Sánchez se li permet entrar en aquesta pugna una vegada s'han debilitat a consciència molts dels seus suports en l'organització del partit al llarg del territori. Però el problema més important del socialisme és que amb López o amb Díaz quedarà com una formació marginal en la política espanyola. Aferrats a moltes de les banderes que ja tenen el PP i Ciudadanos no són sinó una mala còpia de la dreta. Això els passa en el cas català, però també a Euskadi. I així poden estar molt temps. Rebent aplaudiments permanents dels seus adversaris mentre van perdent suports electorals. Potser és que no es pot tenir tot.