L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, previsiblement no podrà aprovar els seus primers pressupostos després que la CUP li hagi comunicat que no pensa donar-los suport. No és una bona notícia, ja que a la debilitat aritmètica de l'equip de Barcelona en Comú –11 regidors dels 41 del consistori– s'hi afegeix un obstacle amb què Colau no comptava després de tancar els altres acords que li eren imprescindibles amb Esquerra i PSC. En poques setmanes és molt probable que el Govern es trobi en una tessitura similar i el vicepresident i conseller d'Economia, Oriol Junqueras, constati la irreversibilitat d'una situació semblant. En aquest cas, amb l'afegit que en els pactes acordats entre Junts pel Sí i la CUP per a la investidura de Puigdemont i la retirada de Mas anava implícit el suport dels diputats cupaires, necessaris per tirar endavant els comptes de la Generalitat.

Poden permetre's Barcelona i Catalunya no disposar d'una eina tan útil com uns pressupostos per realitzar, entre d'altres, polítiques socials imprescindibles? No estem parlant més aviat, potser, d'una qüestió estètica de la CUP que, amb raó o no, no vol implicar-se en grans decisions de gestió que obliguen a transaccions en les quals sempre cal cedir? Perquè, en aquest cas, no és vàlid el discurs utilitzat pels cupaires d'un pacte impossible amb la dreta, que de vegades s'utilitza per parlar de la coalició de Junts pel Sí. Perquè Colau és personalista i populista, però de dretes no pot ser-ho ni tan sols per a la CUP.

En un moment que es reclamen lideratges forts potser valdria la pena que Puigdemont i Colau, el president i l'alcaldessa, s'asseguessin al voltant d'una taula i busquessin, allunyats de les seves respectives formacions, solucions a un mateix problema. No tenen un passat de relacions conflictives i tenen ambdós tot el futur polític al davant. Donarien tot un cop d'autoritat, i més d'un i més de dos li ho agrairien. I Catalunya i Barcelona tindrien els seus pressupostos.