A mesura que avancen les dates del calendari sense un acord de govern a Espanya es fa més evident la incapacitat de les forces polítiques per armar una majoria parlamentària, una situació a hores d'ara incomprensible en la gran majoria de les cancelleries europees i molt especialment a Brussel·les. Un total de 24 governs de la Unió Europea dels 28 països que formen part del club estan governats per dos o més partits. En alguns estats des de fa dècades és la fórmula més habitual, donada la parcel·lació del vot. Com és possible que a Espanya les negociacions s'encallin per tant partidisme?, es preguntava en veu alta aquesta setmana un diplomàtic resident a Barcelona.

La veritat és que les raons són moltes, tot i que les explicacions són poques. Al final, tot es redueix a un mer càlcul electoral, bé sigui de partit o inclús a títol individual. La simple hipòtesi d'unes noves eleccions el 26 de juny hauria de fer pànic als partits i no és aquest l'escenari que es detecta entre bastidors. El primer que va fer evident que volia eleccions va ser el PP, en renunciar el seu candidat Mariano Rajoy a acceptar l'oferta del rei Felip VI de presentar-se al Congrés dels Diputats i sotmetre's a una sessió d'investidura. Rajoy no té suports per governar i ho sap de sobres però, en canvi, sí que sembla tenir capacitat real de bloqueig de la situació política. La convicció del guru Arriola que els casos de corrupció descoberts des de desembre i l'explosiva situació en comunitats com València li passaran menys factura que a Albert Rivera i Ciutadans les seves divagacions amb el PSOE, han convençut el PP que el millor que podien fer era esperar i esperar.

En el bàndol socialista han passat tres coses en ordre cronològic: la temeritat inicial de Sánchez, el placatge total que li han aplicat els barons socialistes i, finalment, un perfil polític massa anodí en una situació que era necessari arriscar. I els dos petits? Rivera ha intentat treure profit a la situació i Pablo Iglesias ha actuat amb tanta arrogància que cada una de les seves ofertes als socialistes fins ara han consistit a omplir de punxes les cadires en què s'havien d'asseure per negociar.

S'entra així en la setmana decisiva. Cap partit no vol parlar amb cap. Una metàfora de l'Espanya actual en la qual sobren les paraules.