Aquest govern espanyol en funcions no deixa de sorprendre mai. Després de mesos i mesos de riure's de l'acció exterior de la Generalitat i també de posar en relleu públicament el buit de caps d'Estat de la Unió Europea a les demandes catalanes, concretades, segons el Ministeri d'Exteriors, en el fet que durant el viatge a Brussel·les de fa un parell de setmanes no els va rebre cap comissari europeu, ara se'ns explica que bé, potser sí que el missatge de les autoritats catalanes està sent escoltat. I com es fa? Anunciant que dos ambaixadors especials es dediquen a viatjar pel món intentant tancar les portes que s'hagin entreobert.
No deixa de ser curiós com es pot expressar entre menysteniment i menyspreu als moviments de la Generalitat i tenir una reacció tan irada en el termini de molt poques setmanes. Que l'administració catalana té una maquinària molt ben greixada per explicar-se en centres de poder dels quatre punts cardinals del planeta no és una gran novetat. No és una maquinària política com pot ser la d'un Estat. De vegades fins i tot és més voluntarista que no pas efectiva. D'altres, en canvi, no. Algun dia se sabrà com s'han mogut en importants cancelleries persones que o bé no són del món de la política o ja no són a primera línia.
El govern espanyol pot controlar certament l'actuació pública dels Estats i de la CE. Això és molt però no és tot. No pot evitar l'interès dels mitjans de comunicació estrangers, les discretes visites a governs o parlaments estrangers o que el Chatham House de Londres, un dels think tank més importants del món, sinó el que més, escolti amb interès Carles Puigdemont i la seva proposta política d'independència per a Catalunya. D'aquí la preocupació i els nervis.