La victòria de Pepe Àlvarez en el congrés de la UGT que s'ha celebrat a Madrid és una notícia d'enorme transcendència per les dificultats que ha trobat el nou responsable del sindicat i la campanya de descrèdit a què s'ha vist sotmès per defensar en la UGT catalana el dret a decidir. Una bruta maniobra que ha comptat entre els seus promotors amb el secretari general sortint, Cándido Mendez, i una part significativa de l'opinió publicada a Madrid. El fracassat objectiu no era cap altre que intentar presentar a Àlvarez com un perillós independentista, una cosa que ell mai no ha estat, però això no era per als organitzadors del motí l'important. La seva victòria ha estat ajustada (una dotzena i mitja de vots de diferència) però obre una via d'esperança a posicions més comprensives de la realitat catalana en el sindicat.

Tant és així, que les primeres paraules d'Àlvarez després de la seva elecció, i molt conscient de les males armes que han fet servir els seus adversaris contra ell, van ser per constatar que la seva victòria era un exemple del que es pensa a UGT i que era la primera vegada que la catalanofòbia a Espanya no havia funcionat. Sigui això una veritat absoluta o una veritat a mitges, perquè el sindicat ha quedat partit per la meitat en el congrés, el cert és que és important que hi hagi una veu important i compromesa, en l'arquitectura política espanyola, que sigui sensible a les posicions majoritàries a Catalunya, en aquest cas a la que engloba més catalans, que és el fet que es pugui celebrar a Catalunya un referèndum d'independència pactat amb l'Estat. Com ell sempre ha dit, des de posicions no independentistes com la seva, també s'ha d'estar a favor del referèndum.

I aquesta actitud ferma és la que li ha valgut el reconeixement de sectors independentistes però, alhora, una molt bona relació amb el PSC, ICV i els nous moviments que governen l'Ajuntament de Barcelona. A favor té que sempre ha estat un home de pacte i enormement tossut en la unitat d'acció sindical. Ara podrà plantejar amb més autoritat les seves posicions i iniciar una etapa nova en el sindicat, després de més d'un lustre al capdavant de la UGT catalana. No deixa de ser curiós que el seu interlocutor en la CEOE sigui Juan Rosell, que també va passar de Foment a la gran patronal espanyola. En el cas de Rosell, sense encerts significatius en la seva gestió, una relació discreta amb el govern Rajoy i amb el PSOE i ha defugit aquests anys animar a plantejar solucions a la realitat catalana des de les posicions no independentistes.