La publicació de les xifres d’atur registrat del mes d’octubre han donat peu a les primeres interpretacions catastrofistes de les conseqüències del moment que travessa la societat catalana. Els portaveus oficials de l’Estat, secundats alhora per altres instàncies, s’han apressat a qualificar l’increment de l’atur d’octubre com a signe inequívoc de que l’economia catalana va pel pedregar.

La veritat és que jo no gosaria a fer una afirmació com aquesta i menys sense comparar que és el que ha passat a la resta d’Espanya. D’entrada és cert que la xifra de l’atur registrat d’octubre no és bona a Catalunya en la mesura en que suposa un lleu, només lleu, empitjorament de la tendència que presentava aquesta variable. De fet, ja des de gener de 2016  l’atur no millorava substancialment mantenint un ritme de descens interanual molt constant, d’entre un 11 i un 12%. Aquest octubre, el ritme de caiguda es va alentir quedant en un 9,4% davant l’11,2% del mes anterior. Dit d’una altra manera i simplificant, l’economia catalana semblava perdre una mica de ritme de creació d’ocupació més enllà de l’efecte estacional.

 

Ara bé, les xifres per a la resta d’Espanya són clarament pitjors. El ritme de caiguda de la desocupació es modera fins al 6,7% interanual des del 9,5% del mes anterior o del gairebé 18% que es registrava el mes de maig. Per tant, la situació sembla més complicada fora de Catalunya que al nostre país, sobre tot per que la recuperació de l’economia aquests darrers anys no ha estat tant intensa i ni de bon tros ens ha retornat al nivells pre-crisi de fa 10 anys. Recordem que mentre a l’octubre de 2007 a Catalunya hi havia 258.000 aturats, aquest octubre passat van ser 415.100, és a dir, un 60,9% més. A la resta d’Espanya, les xifres eren respectivament de 1.790.600 l’any 2007 i de 3.051.900, és a dir un 70,4% més.

Anar malament no convé a ningú. És cert que la incertesa és mala companya de l’economia però més cert em sembla que la utilització política interessada d’unes xifres en contra de l’economia catalana és una irresponsabilitat encara més gran i, segurament, més lesiva per a l’interès general, que la incertesa de la situació actual.