Noemí López Trujillo (Bilbao, 1988) i Estefanía S. Vasconcellos (Salamanca, 1988) acaben de publicar Volveremos. Memoria oral de los que se fueron durante la crisis (Libros del K.O.). Ambdues van passar una temporada a Anglaterra i això les va fer reflexionar sobre el problema de l'emigració. Volveremos és una obra que ambdues plantegen com un "intent de posar de cara a les estadístiques" sobre l'emigració. En aquest text defugen el victimisme i parlen tant dels problemes i de les frustracions com de les esperances i de les oportunitats. Les dues autores han visitat Barcelona per presentar el seu llibre. El Nacional les entrevista a la llibreria independent La Caníbal, seu d'interessants iniciatives culturals. En l'entrevista les autores demostren que aquest és, realment, un llibre a quatre mans: les seves intervencions s'alternen, es complementen, fins i tot se superposen...

Estefanía S. Vasconcellos, a l'esquerra, i Noemí López Trujillo, a la dreta. Fotografia: Camps / Nadales

Quin és l'origen d'aquesta obra?
En realitat, la idea va partir de l'editor, Emilio Sánchez, que havia viscut a Bahrain i que va considerar que en els relats de la crisi hi havia dues versions molt contradictòries de què eren els emigrants: per uns eren aventurers i per altres eren exiliats. Va decidir encarregar-nos l'elaboració d'aquesta obra a nosaltres, que teníem el perfil de molts emigrants: la crisi ens va agafar sortint de la carrera, i vam haver de marxar a Anglaterra, en part per la situació econòmica. Si haguéssim tingut una bona feina, probablement no ens n'hauríem anat. Per a nosaltres la marxa va ser tot una experiència: volíem tornar, però alhora no ens desplaïa sortir fora.

Intentem que no hi hagués una sobrerepresentació de la fuga de cervells, que és el més habitual

Com es va fer la selecció dels entrevistats?
Vam buscar gent que hagués sortit empesa per la crisi, no la gent que va marxar per viure experiències. No és que se n'anessin obligats: molts d'ells podrien haver-se quedat, però a costa de grans sacrificis, pagant el preu d'una gran precarietat laboral, salaris molt baixos, frustració professional... Però per a ells la crisi va jugar un paper decisiu: sense ella no haurien emprès el viatge. Vam parlar amb 25 o 30 persones: volíem perfils diferents, d'orígens diversos, d'experiències complementàries. Vam intentar que no hi hagués una sobrerepresentació de la fuga de cervells, que és el més habitual.

Aquest és un llibre sobre l'emigració però en el que s'afirma, malgrat tot, que els mitjans solen sobredimensionar aquest fenomen.
Això ho diu una sociòloga del CSIC, Amparo González-Ferrer, i nosaltres podem compartir fins a cert punt aquest discurs. És cert que molta gent ha marxat: les xifres oficials són clares, i sabem a més a més que estan subestimades. Però també hi ha molta gent que és aquí i que ho està passant molt malament, i que ni tan sols no té l'opció de marxar.

Els més pobres no se'n van. I això és un patró que es repeteix en tots els moviment migratoris

Creieu llavors que els que emigren són uns privilegiats?
Els més privilegiats no se'n van. Però també és cert que hi ha algunes persones que ni tan sols no poden marxar. Els més pobres no se'n van. I això és un patró que es repeteix en tots els moviments migratoris. Es necessita alguna cosa per emigrar: diners per a un bitllet i per buscar feina i allotjament, un suport familiar, una xarxa de seguretat. Els emigrants no són els més desfavorits d'aquesta societat, els que no tenen res. Per a aquests marxar sovint no és al seu abast.

I els que se'n van com s'identifiquen? Com a emigrants? Com a refugiats econòmics?
Nosaltres dediquem el capítol 4 del llibre a una discussió sobre com s'identifiquen, amb quins termes: emigrants, exiliats econòmics, aventurers... És molt curiós perquè alternem les seves respostes de tal manera que entre ells dialoguen, sense conèixer-se i vivint a milers de quilòmetres. Surten respostes molt complementàries, però en general, rebutgen considerar-se exiliats econòmics i reconeixen que la seva situació, en marxar, no era desesperada i que el que buscaven era una millora de la seva situació.

Quin és el límit entre l'aventura i el drama? Tenir família?
El límit està principalment en l'edat. Per a la gent que és a prop dels vint-i-cinc, és més fàcil enlairar-se. Però quan tu ja t'apropes als quaranta i has de patir una ruptura i començar en una altra part, això és més un drama i menys una aventura. A més a més, per als que són més grans, hi ha una preocupació pels seus pares, pensen a tornar per estar amb ells. Hi ha una por que els tenalla, especialment als que són més lluny: "Si els passa alguna cosa, no arribo a temps". Però també hi ha una resistència a formar una família a l'estranger; a la majoria els agradaria criar els seus fills a Espanya.

Tots solen tenir algun xoc al cap d'algun temps, quan es troben amb problemes molt durs

Els que se'n van troben el que esperaven trobar?
Tots al principi se'n van amb una idea molt positiva del que és l'emigració. Creuen que ja han tocat fons d'estat d'ànim, de perspectives, i esperen que la cosa millori a l'estranger: tenen un pensament positiu. I tots solen patir un fort xoc al cap d'algun temps, quan es troben amb problemes molt durs. Però amb els anys la situació s'estabilitza. Molts van adquirint qualificació. I el que és més important, van tenint una progressió professional; i la majoria creuen que a Espanya això no els passaria.

La gent que heu trobat, estava satisfeta d'haver-se'n anat?
La majoria se senten orgullosos de la seva experiència de migració. Perquè de forma individual han aconseguit superar dificultats, han tingut possibilitats de créixer sense massa suport dels seus. Cap no es penedeix d'haver-se'n anat, encara que vulguin tornar.

És una responsabilitat retornar i posar en risc la vida dels que tens darrere

Hi ha els que volen tornar i no poden?
Hi ha gent que va sortir abans de la crisi i que pensava que podria tornar sense problemes i no va ser així. Determinada gent no va calibrar bé les circumstàncies de la marxa. Tenen una bona feina en un país en què potser no se senten còmodes. No poden rebutjar això, malgrat que volen tornar. Perquè la gent intenta buscar una certa estabilitat, i no poden renunciar a ella, especialment quan tenen família. És una responsabilitat retornar i posar en risc la vida dels que tens darrere.

El títol del seu llibre és "Tornarem". Realment tornaran? Alguns economistes auguren que mai no podran tornar...
El "Tornarem", a l'últim capítol del llibre, és entre signes d'interrogació. Molts desitgen tornar. Però nosaltres creiem que no els serà a tots tan fàcil. Potser tornarà un 50 % dels que hem entrevistat. Hi ha gent que volen tornar, però ja han trobat l'estabilitat en un altre lloc i no estan disposats a sacrificar-ho tot, perquè aquí el que els espera és molt dur.