El documental “Veritats de mentida” tenia un repte gran. La postveritat, que era el tema de la cosa, té mil cares, que inclouen definir fets alternatius, els hackers, la manca d’escrúpols en política, la potència de les tecnologies de difusió de continguts en mans de qualsevol, la crisi del periodisme, el desgast dels valors clàssics...

A carn dura, dentadura. La directora del docu, Montserrat Besses, i l’equip del Sense Ficció de TV3 van lligar-se els cordons i se’n van sortir més que bé. El programa ho va petar aquest dimarts a la nit. Va ser el més vist en el seu horari, on va aconseguir el 13,3% dels telespectadors (402.000 persones), i el segon més comentat en xarxes socials a tot l’Estat.

És per tirar coets que s’emporti el gat a l’aigua un informatiu d’una hora que aborda una qüestió densa com la postveritat, una classe de mentida que manipula les persones construint fets alternatius que ataquen les seves emocions i creences i esquiven la seva racionalitat.

El docu tria i lliga conceptes (fets alternatius, fake news, algorismes, etcètera) i les seves expressions en la realitat, i els teixeix amb diversos actors del món de l’opinió pública de forma entenedora. Simplifica, exagera, exemplifica, una tècnica periodística infal·lible. A més, és part d’un esdeveniment més ampli —un debat en un teatret amb públic dins el festival DocsBarcelona— que li dóna una vida més enllà del format televisiu.

Restaurant i billar

El guió ofereix metàfores eficaces, com el restaurant de la postveritat o el billar de les xarxes socials. Té ritme i no perd el fil mentre enganxa un concepte amb l’altre fins a construir el mosaic sencer. Alguns noms estan molt ben trobats, com els russos. Hi ha micromoments impagables, com el contrast entre el filòsof José Antonio Marina i Mariano Rajoy a propòsit del canvi climàtic, o entre l’extremista de l’AfD de Leipzig, que acusa la premsa de mentir mirant al terra, mentre el director del diari local diu “nosaltres no contem mentides” mirant a càmera.

També se li poden fer retrets. Alguns són menors. L’off és a cops massa emfàtic. Perd el pols en algun passatge, com en el seguit d’exemples cap a la fi del primer quart d’hora. En altres es passa d’inquietant; o potser és la música i els efectes àudio, que exageren el dramatisme d’alguns moments; o algunes declaracions —Marina quan diu “les coses passen taaaan ràpidament” o “ens demanen que decidim contínuament”. Home, vés.

Altres són més gruixuts. Manquen testimonis estrella de la postveritat —Eli Pariser, Tim Wu, Nicholas Carr, Jimmy Wales, Kath Viner... Altres estan fora de lloc, com el CEO del New York Times, Mark Thompson, a qui fa mal d’ulls veure dir vaguetats i tòpics amb aquella cara tan solemne.

El tema demanava picar pedra un parell de metres més fondo —sempre queden un parell de metres més per picar. La impressió que fa al docu és que la postveritat és un fenomen tancat dins el perímetre de la política i d’aquesta segona divisió de la política que és molts cops el periodisme. No és així, però si ho fos, al documental es trobaria a faltar la referència a alguns inductors del fenomen postveritat, com ara l’extremisme de la correcció política, l’activisme disfressat de periodisme o el sensacionalisme.

Tots aquests factors gaudeixen, a més, d’un multiplicador a l’abast de tothom: les xarxes socials (de les que el docu, naturalment, se n’ocupa bé).

Evitar la mentida

La postveritat té a veure, més del que sembla, amb la incorporació al procés informatiu del públic en general i d’algunes corporacions en particular, com Google, Facebook o Twitter, que se l’apropien com a disfressa del seu negoci real. Uns i altres actuen com a periodistes però rebutgen subjectar-se als sistemes formals i informals de supervisió professional dels periodistes: les rutines de l’ofici, la competència dels col·legues, la dedicació plena... Tot aquest entramat de garanties, tan precari com es vulgui, ha esclatat. Ni el públic ni aquelles empreses no es consideren obligades a subjectar-s’hi. Si la llibertat d’expressió i el dret a la informació són seus, de les persones —i així és!— també ho és la responsabilitat associada al seu exercici.

La realitat d’un periodisme degradat no excusa a qui el vulgui exercir, ni que sigui ocasionalment, de complir amb les bones pràctiques professionals, que, en el fons, no són més que la formalització del principi general d’evitar la mentida i els seus parents, principi, per cert, que no obliga més —sinó d’altres formes— als periodistes que a la resta de persones.

Els activistes, per la seva banda, poden descobrir la veritat i de tant en tant ho fan, però sempre al servei del seu objectiu principal: fer avançar o guanyar les seves idees. Que facin servir les tècniques del periodisme no els incorpora a l’ofici. Les agències russes Sputnik o RT entren dins aquesta categoria, però al docu apareixen com a entitats periodístiques. No ho són.

La 'variant porca'

El docu passa de puntetes sobre el sensacionalisme, que no és la variant porca del periodisme sinó tot un altre món. Els tabloides (i no tan tabloides) grocs britànics són l’icona d’una actitud on tot s’hi val: embrutar reputacions, assetjar i esclafar la intimitat de les persones, fabricar infàmies, subornar testimonis, punxar telèfons... Tot per disposar d’emocions fortes en portada. Les postveritats de la campanya del Brèxit, que el docu resumeix tan bé, no haurien calat sense aquesta màquina de manipular que destrueix l’espai de discussió pública, idiotitza les persones, molts cops indefenses, i motoritza la crisi de confiança en les institucions que alimenta el populisme.

Parlant de populisme, el docu ofereix un dels seus (prous) moments fenomenals quan algú diu que els populistes ataquen la premsa “perquè pot establir la veritat” i per això “atacar la premsa és afeblir la democràcia”. Bé. La premsa no salvarà la llibertat ni la democràcia però ni l’una ni l’altra no se salvaran sense la premsa ni la veritat. Certament, n’hem dit “premsa” i “periodisme” a mil degradacions. Però el periodisme està en primera línia de defensa dels valors democràtics. Si els atacs a la premsa, inclosa la degradada, reïxen, quina altra institució caurà després?

Establir la veritat és qüestió de justícia. Hi ha una relació directa i essencial entre el periodisme i la justícia. Si justícia és donar a cadascú el que és seu i tothom té dret a la veritat, estem enmig d'una relació sorprenent, en la que es basa l'obligació dels periodistes de buscar la veritat. Trobar-la és tota una altra cosa, però el periodisme es consumeix en aquest treball, ardu i vertiginós alhora, que es converteix en una droga pel plaer que dóna trobar-la. Gabriel Ferrater ho va deixar més ben dit a Teoria dels cossos: “La veritat ens sembla més interessant perquè ens porta nosaltres dintre”. El documental va d’això. No te’l perdis.