La Universitat de Barcelona (UB), la més gran de Catalunya, celebrarà eleccions el proper 28 de novembre. Estan cridades a votar més de 64.000 persones. S'han presentat set candidatures. Per ordre alfabètic aquests són els candidats a rector:

  • Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica,
  • Joan Elias, catedràtic de Matemàtiques,
  • Rafael Franco, catedràtic de Bioquímica,
  • Joan Guàrdia, catedràtic de Metodologia de les Ciències del Comportament,
  • Eduardo L. Mariño, catedràtic de Farmàcia i Tecnologia Farmacèutica,
  • Màrius Rubiralta, catedràtic de Química Orgànica, i
  • David Vallespín, catedràtic de Dret Processal.

En cas de que cap candidat obtingui la majoria absoluta el 28 de novembre, es farà una segona volta entre els dos candidats més votats l'1 de desembre. Les eleccions es presenten molt incertes, perquè no hi ha clars favorits. El pressupost de la campanya és de 20.000 euros, que s'hauran de dividir entre els set candidats.

Votació ben desigual

Però no tots els vots valen el mateix. En realitat, els membres de la UB estan dividits en quatre col·lectius d'electors. Més de la meitat de la capacitat de decisió (el 51 %) recau sobre el col·lectiu dels 4.074 doctors amb vinculació permanent amb la universitat. Els 2.009 membres de la resta del Personal Docent i Investigador (bàsicament professor precaris) tenen tan sols un 9% de la capacitat de decisió. Als 2.270 membres del personal administratiu i de serveis els correspon el 10 % de la capacitat de decisió. I als 54.645 alumnes de tots nivells els toca el 30 % de la capacitat de decisió). És a dir: el vot d'un professor doctor funcionari val tres vegades el que val el vot d'un professor precari. El vot d'una secretària o d'un conserge té el mateix valor que el d'un professor precari. El vot de deu alumnes equival al de un professor precari, i el de trenta, a un professor doctor estable. En les darreres eleccions al rectorat, el 2012, Dídac Ramírez va aconseguir imposar-se gràcies al vot ponderat dels professors doctors amb vincle permanent.

La distorsió de les taxes de participació

Però en la pràctica aquestes ratios no funcionen exactament així, perquè la participació és molt diferent segons els col·lectius electorals. El 2012, en les darreres eleccions al rectorat, els que més van votar van ser els professors doctors amb vincle permanent (van arribar al 74,33 % de participació). També el personal d'administració i serveis habitualment té una alta participació en aquest tipus d'eleccions (el 69,97 % el 2012). En canvi, la participació del professorat docent i investigador no permanent és molt més baixa; el 2012 només va arribar al 32,33 %. I la taxa de participació dels alumnes acostuma a ser irrisòria; el 2012 només va assolir el 9,31 %. Com que els alumnes són el principal col·lectiu en les votacions, la taxa de participació mitjana total és ben baixa, de l'ordre del 14,94 % en la primera volta del 2012.

Tendències

En principi, el candidat més clarament continuista és David Vallespín, que ja formava part de l'equip del rector sortint. També té un perfil continuista Màrius Rubiralta, que ja havia estat rector de la UB. Norbert Bilbeny, Joan Elias i Joan Guàrdia, en canvi, tenen perfils més rupturistes. Les candidatures de Elias i Guàrdia tenen un perfil bastant similar i no seria estrany que acabessin donant-se suport. En canvi Rafael Franco i Eduardo L. Mariño són bastant desconeguts a la comunitat universitària: ha sobtat molt que es presentessin i no es creu que aconsegueixin gaires vots.

Norbert Bilbeny, el més mediàtic

El més conegut dels set candidats és Norbert Bilbeny (Barcelona, 1953), un filòsof que col·labora sovint amb la premsa i ha publicat nombrosos llibres de divulgació sobre ètica. En els darrers temps s'ha especialitzat en l'estudi del multiculturalisme. Se'l considera un candidat d'esquerres i un defensor de l'autodeterminació. Però no es creu que tingui molts suports, malgrat la seva popularitat.

Joan Elias, el matemàtic

Joan Elias, aficionat a la muntanya, ja té a punt la seva pàgina web on ofereix el seu programa. Es presenta de forma molt tecnocràtica, fent referència sobretot a l'excel·lència i a la internacionalització del coneixements. Afirma de forma contundent que "no tenim cap mandat de cap força política". En qualsevol cas demana "un diàleg constructiu amb el Personal d'Administració i Serveis". Se'l considera un dels candidats progressistes, tot i que el seu programa electoral no és gens radical.

Rafael Franco, l'home del cafè

Rafael Franco, Catedràtic de Bioquímica i Biología Molecular de la Universitat de Barcelona, és un referent en la investigació de les teràpies per al Parkinson. És conegut per la seva defensa del consum de cafè, que considera que en dosis moderades pot ajudar a prevenir Parkinson, Alzheimer i algun tipus de diabetis. Però fins ara no havia ocupat càrrecs destacats de gestió i en el conjunt de la UB no és un home molt conegut.

El psicòleg Joan Guàrdia

L'equip de Joan Guàrdia (1958) és l'altra que ja ha posat en marxa la seva pàgina web. Aposta per una universitat pública al servei de la societat, el medi ambient i l'economia. Posa l'èmfasi del seu programa en la innovació docent i en la internacionalització de la universitat. Però també insisteix en la necessitat de millorar la divulgació científica per donar més visibilitat a la Universitat de Barcelona. Guàrdia sembla ser el candidat progressista amb més possibilitats, i hi ha qui augura que pot arribar a la segona volta front als candidats més continuistes: Vallespín i Rubiralta.

Eduardo L. Mariño, de la farmàcia a la gestió?

Mariño és un dels candidats més discrets. Té un currículum molt destacat en l'àmbit de la farmàcia, però fins ara no ha ocupat grans càrrecs de gestió a la universitat, ni ha realitzat tasques administratives. No es creu que pugui tenir molts suports.

Màrius Rubiralta, retorn al càrrec?

Màrius Rubiralta (Manresa, 1954), catedràtic de Química a la Facultat de Farmàcia, ja va ser rector de la UB del 2005 al 2008. Des d'aquest càrrec va impulsar el Parc Científic de la Universitat de Barcelona, una infraestructura que va tenir molts mals resultats i que va carregar un fort deute a la universitat. Rubiralta va deixar el càrrec per a ser Secretari d'Estat d'Universitats durant el mandat de Rodríguez Zapatero, on es va veure obligat a implementar retallades absolutament dràstiques que van ser molt contestades. Des de fa quatre anys dirigeix el Campus de l'Alimentació de Torribera, a Santa Coloma. 

Vallespín, el jove

David Vallespín, de 48 anys, és professor de Dret i havia estat vice-rector de Infraestructures i Governança amb l'equip sortint. És el candidat més jove i es presenta com el representant del relleu generacional, tot i que per a molts és clarament continuista. Critica les retallades i reivindica, prioritàriament, una via de finançament estable i la fi de l'ingerència política a la universitat. Es planteja com un candidat per sobre de les discussions polítiques i del debat independentista: "A la Universitat, ni trinxeres, ni banderes", va afirmar en una entrevista.

Els problemes més greus

Sens dubte, un dels problemes més greu de la Universitat de Barcelona és el de la seva plantilla, molt afectada per les retallades. El nombre de professors s'ha reduït, i això ha provocat un envelliment dels departaments, amb la pèrdua d'alguns dels investigadors i docents més renovadors, molts dels quals s'han enviat al carrer; alguns d'ells s'han vist afectats per la "fuga de cervells" i han marxat a l'exterior. Per altra banda, hi ha més de 2.000 professors associats amb salaris irrisoris (molts cobren al voltant de 500 euros per gairebé una jornada completa), que aspiren a assolir una plaça de funcionari cada cop més difícil d'aconseguir. Això provoca problemes greus dins el mateix cos de professors. Hi ha també un cert debat sobre el finançament de la universitat; alguns candidats tenen clar que s'ha de prioritzar la recerca de finançaments privats per complementar uns recursos públics molt escassos; d'altres consideren que el finançament privat pot acabar condicionant el funcionament de la universitat i fent-li perdre la seva vocació pública. L'equip directiu sortint presumeix de que la Universitat de Barcelona figura en els rànquings com la millor d'Espanya, però els sindicats acusen a la UB d'haver cedit a un model elitista d'universitat: el preu de les matrícules s'ha multiplicat en els darrers anys i els alumnes de famílies més pobres han anat essent expulsats de la universitat. El problema és especialment greu en el tercer cicle: cada cop hi ha més màsters privats (més cars) i menys màsters públics (els més econòmics). Però hi ha un problema clau de fons: la Generalitat de Catalunya deu 80.000.000 d'euros a la Universitat de Barcelona, i sense aquests fons la UB va molt curta de recursos.