Tomeu Martí (1969) és un activista polític i cultural mallorquí. Entre 2005 i 2013 va ser coordinador de l’Obra Cultural Balear. Ha escrit poesia, i també assajos com Llibertat i llengua, 100 reflexions sobre el català a les Illes Balears o La revolta dels enllaçats. Actualment dirigeix Ona Mediterrània i el Diari de Balears i és membre de l’executiva de Plataforma per la Llengua. És a Barcelona, convidat per aquesta ONG, per explicar la realitat sociolingüística de les Illes Balears.

 

Quin impacte va tenir el mandat de José Ramón Bauzà, del 2011 al 2015, sobre el català a les Illes?
Va ser un impacte molt negatiu en àmbits d’ús, en primer lloc perquè va multiplicar el missatge de problematitzar la llengua catalana. A més a més, va prendre mesures concretes molt nocives, que anaven dirigides a reduir, i més tard a exterminar, la llengua catalana en els àmbits en què des de la transició havia mostrat més capacitat de recuperació: mitjans de comunicació públics, administració pública i ensenyament. Els tres àmbits on el català havia arribat a majors cotes de presència, van ser els tres que van atacar amb més virulència.

La de Bauzà va ser una legislatura negra en temes de llengua, cultura i cohesió popular

Quines van ser les mesures més lesives per al català?
En temes de comunicació, van tancar TV de Mallorca i Ona de Mallorca, i van castellanitzar IB3.  A l’administració pública van reformar la llei d’administració pública, perquè el català no fos un requisit per entrar als llocs de treball públic. I a l’ensenyament van intentar, amb el trilingüisme, introduir molt de castellà en substitució del català. Va ser una legislatura negra en temes de llengua, cultura i cohesió popular.

Quina va ser la reacció de la població de les Illes?
Va desencadenar les mobilitzacions més grans de la història de Balears, que van sorprendre els més optimistes. 12.000 persones van presentar al·legacions a la llei de funció pública. A tots els pobles que visitava Bauzà s’hi trobava una manifestació de rebuig a les seves polítiques lingüístiques. El 2012 va haver-hi manifestacions contra la llei de Funció Pública, amb la vaga de fam de dos jubilats i una gran mobilització amb el lema “Sí a la nostra llengua”. El 2013 el focus es va desplaçar cap a l’ensenyament, i va haver-hi una vaga de tres setmanes dels docents i una gran campanya de solidaritat mitjançant les samarretes verdes. I el 29 de setembre del 2013 va haver-hi la mobilització més gran de la història de Balears, amb 100.000 persones a Mallorca, 10.000 a Eivissa, 10.000 a Menorca i 500 a Formentera. Molta gent es va mobilitzar contra el trilingüisme. Això és la part positiva del mandat de Bauzà: va generar una reacció popular inaudita fins aleshores.

La prioritat en aquests dos darrers anys no han estat les polítiques culturals ni lingüístiques

Quins canvis s’han produït en l’àmbit lingüístic a les Illes des del 2015?
Avui es compleixen 2 anys de les eleccions autonòmiques i el balanç no és gaire positiu. Aquests dos anys han servit únicament per retornar la llengua catalana als nivells d’abans de Bauzà. S’ha recuperat el català com a requisit a l’administració, s’ha recuperat el català com a llengua vehicular a l’ensenyament i s’ha recuperat en part el català a IB3. Però la prioritat en aquests anys no han estat les polítiques culturals ni lingüístiques. Les prioritats d’un govern estan al seu pressupost. Amb el que destina el govern de les Illes a la llengua es veu clar que no hi ha una voluntat clara.

Està sorprès per aquesta manca de compromís amb les polítiques lingüístiques?
Jo no entenc que no hi hagi un compromís més evident per part de les institucions en la defensa de la llengua catalana. Això és decebedor, justament perquè va quedar claríssim durant la legislatura d’en Bauzà que hi ha una majoria social favorable a la llengua catalana. És absurd no aprofitar aquest moment històric per fer avançar la llengua.

Els drets lingüístics no estan garantits en l’administració espanyola

Quines són les prioritats actuals per als defensors de la llengua catalana a les Illes?
Jo diferenciaria tres línies: la primera és la dels drets lingüístics. En aquests moments no estan garantits en àmbits com l’administració espanyola; la situació és molt precària en relació als cossos de seguretat, als tribunals... A vegades hi ha fins i tot menyspreu per la llengua catalana... En l’àmbit dels drets lingüístics també s’hauria de començar a abordar l’etiquetatge dels productes. Un altre àmbit essencial és el de la integració lingüística dels nouvinguts. Cada any arriben milers de nous mallorquins, nous menorquins... Els sistemes que hi ha per integrar-los són insuficients: falten cursos, tallers de conversa, espais de pràctica lingüística... I el tercer àmbit és augmentar l’ús social de la llengua. En aquest aspecte caldria un missatge clar per part de les institucions dirigit a la ciutadania per prestigiar la llengua catalana, acompanyat d’accions per millorar la imatge del català. Per exemple, caldria una campanya per estimular que les converses es comencin en català.

Hi ha dificultats per al català derivades de l’arribada d’immigrants?
Des dels anys 1960 hem rebut gent. Fins i tot als anys de crisi més severa n’hem rebut. A Mallorca es parlen fins a 150 llengües, i això genera una situació complexa: hi ha gent que ha d’aprendre la llengua d’adult, hi ha nins que han de rebre reforç... Però per sort no existeixen ghettos, pròpiament. De fet, contra el que molts s’imaginen hi ha molta gent alemanya molt respectuosa amb la mallorquinitat. Malgrat que no s’han fet polítiques dirigides a garantir la cohesió social, la societat ha tingut una gran capacitat d’integrar gent i de generar cohesió social.

S’ha resolt el debat sobre la unitat de la llengua?
A nivell global aquest ja no és un debat. Avui en dia la gent majoritàriament assumeix la unitat de la llengua. Una altra cosa és que el nom popular que es dóna a la llengua a Mallorca és mallorquí, a Eivissa és eivissenc, a Menorca és menorquí... Avui en dia està assumit que tots parlem català. Però la unitat no deixa de ser qüestionada per grups espanyolistes, declarats o amagats sota el gonellisme (el blaverisme, el secessionisme lingüístic). Malgrat tot, ara ningú amb certa representativitat s’atreveix a defensar postures negacionistes respecte a la unitat lingüística.

La revolta dels somriures genera il·lusió i esperança, és una aposta magnífica

Quin sentiment té un partidari de la independència dels Països Catalans davant el procés del Principat?
Jo som independentista de fa molts d’anys. El primer sentiment, íntim, és d’una certa sorpresa amb la facilitat amb què al Principat s’ha renunciat a l’autonomisme.  Però un cop superat aquest sentiment de sorpresa, el procés, la revolta dels somriures, genera il·lusió i esperança: és una aposta magnífica. Ens permet veure que és possible assolir grans canvis en pocs anys: en molt poc temps l’independentisme ha amarat a una majoria social. Això és una lliçó molt interessant. I en aquest moment el moviment independentista del Principat és un model per als independentistes de les Illes i del País Valencià (i m’arriscaria a dir que per als independentistes del món sencer). Em genera esperança, perquè les quotes de sobirania de les Balears es juguen al Principat. Si el Principat es torna independent, molts illencs giraran la seva vista i el seu cor cap a Catalunya, cap al Principat. Un Estat català independent, que estic convençut que funcionarà molt bé, farà que molta gent dels Països Catalans aposti per federar-se amb ell.