Molts de nosaltres vam ser instruïts en la doctrina que explicava la Hispània romana com la culminació de l'obra unificadora de la pàtria comuna. La historiografia nacionalista espanyola, la font que sadollava el sistema d'instrucció -el Florido Pensil-, explicava que Roma -a l'alba de la nostra era- prenia el relleu de celtes i d'ibers -als tartessis, als fenicis o als bascos, per citar alguns exemples, ni se'ls esmentava- i materialitzava la sagrada unitat espanyola plenament integrada en l'obra civilitzadora de la lloba capitolina. Res més lluny de la realitat. La conquesta romana no va ser una festa de les cultures amb música de revetlla. Roma va imposar el seu sistema polític, econòmic i cultural sense concessions. Però en cada territori ho va fer de forma diferenciada. Observant -amb interessada atenció- les diferents realitats culturals que devorava: els Conventus.

El Conventus

En llatí el terme conventus significa indret de trobada. Els conventus eren, inicialment, unes assemblees permanents que reunien les elits dels conqueridors i dels indígenes. Aparentment per discutir aspectes relacionats amb l'ocupació militar. I en la realitat per pactar la progressiva integració de les elits indígenes en l'aparell colonial romà. Un instrument de dominació, de repressió i d'aculturació que -paradoxalment- tenia el propòsit de beneficiar les dues parts. Les aristocràcies autòctones hi van participar entusiasmades. I no és ironia. Des d'un inici l'aparell colonial romà de Tàrraco -la primera capital romana en territori peninsular- es va nodrir de funcionaris de la metròpoli i d'elements de les oligarquies natives. Tàrraco, la punta de llança de la romanització peninsular, va ser també el principi de la fi de les cultures indígenes.

La península sota l'imperi romà

El Conventus Tarraconensis

Posteriorment els conventus es van convertir en una divisió territorial. La província romana equivalia al concepte contemporani de regió. I el Conventus al de província. Tot plegat sota les urpes de la lloba capitolina. La província Tarraconense va ser fragmentada en set Conventus. En el traçat divisori l'administració colonial romana es va fonamentar en les realitats culturals prèvies a la conquesta. Unitats culturals que compartien llengua i història. I el Conventus Tarraconensis -una de les set fraccions- dibuixava -amb una precisió sorprenent- el mapa del territori que segles més tard -en plena Edat Mitjana- seria el Principat de Catalunya i bona part del País Valencià. Dins els límits del Conventus Tarraconensis els romans hi van encabir les nacions nord-ibèriques del territori comprès entre els Pirineus i la vall del Xúquer, i entre la Mediterrània i la vall del Segre.

Tàrraco, la ratera

El model urbi et agri (ciutat i camp) era la particular forma romana d'entendre la relació amb el territori. I això significa que no contemplaven cap altra manera de viure que dins les muralles de la ciutat o dins els límits de la vil·la -l'explotació agro-ramadera que alimentava l'urbs-. Ciutat i vil·la es van convertir en instruments de control, de dominació i d'aculturació, en un esquema que es repetia arreu de l'imperi de la lloba capitolina. La població indígena -els nord-ibèrics- van ser convidats a abandonar els seus pobles i a desplaçar-se a les rateres romanes. En ocasions de bon grat -els interessos de classe de les seves oligarquies- i en altres amb el foc com a element reactiu.  El preu de la derrota. Tàrraco, amb els seus edificis monumentals i les seves tragèdies personals, es va convertir en el gran panteó de la cultura nord-ibèrica.

Tàrraco, la capital

Tàrraco, convertida en capital conventual i provincial, es va omplir de funcionaris procedents de la metròpoli -de Roma i del sud de la bota italiana-, que sumats als militars i a les oligarquies indígenes li donaven un aire cosmopolita. Però lluny de la idíl·lica relació que presenta la historiografia nacionalista espanyola. El trànsit va ser feixuc. Els funcionaris romans -civils i militars- i les aristocràcies nord-ibèriques- es van convertir en l'elit urbana. Que equivalia a dir conventual i provincial. Els matrimonis es van convertir en l'instrument necessari -i recurrent- per solidificar aliances familiars que competien pel poder. Amb tots els mitjans i amb tots els recursos a l'abast. Els legals i els il·legals. Els morals i els immorals. Quan s'afirma que Tàrraco era una fidel reproducció a escala de Roma, es refereix també a aquestes qüestions.

La ciutat de Tàrraco

Tàrraco, la industrial

Roma tenia un curiós sistema de pensions. Naturalment reservat als funcionaris públics. Del ram de la guerra. Els legionaris jubilats -els veterans- rebien la seva pensió en espècies. Que vol dir que se'ls obsequiava amb la propietat d'una extensa parcel·la de terreny -que prèviament havia estat confiscada- amb l'objectiu de convertir-la en una explotació agrària. Les vil·les -les explotacions agràries- es van convertir, també, en centres de producció d'oli i de vi, i a la seva ombra va créixer espectacularment la indústria de fabricació d'àmfores. Forns que, més endavant, es diversificarien cap a la teuleria i cap a la ceràmica. Una potent activitat impulsada per comerciants de la metròpoli afincats a Tàrraco que, juntament amb els veterans, es convertirien en una mena de burgesia mercantil. L'equivalent a les classes mitjanes actuals. 

Tàrraco, la jornalera

Els romans tenien una curiosa etiqueta. Referida als modes i a les formes. Als “convidats” a la vida urbana se'ls va reservar un paper marginal. La massa nord-ibèrica va passar a ocupar la base de la piràmide social, política i econòmica de Tàrraco. I per extensió del conventus. Com a assalariats o, fins i tot, com a esclaus. El desarrelament inicial va contribuir poderosament a la pèrdua de la cultura pròpia. Però no de la identitat, que quedava associada a la condició de classe. La llengua nord-ibèrica va desaparèixer en poques generacions. Però el llatí del carrer que va sorgir, ho va fer -per influència de la vella llengua mare- amb uns matisos propis que van convertir-lo en un dialecte singular. El poder de la cultura popular que en el cas del Conventus Tarraconensis acabaria abastant tots els racons del territori i totes les classes socials. Tàrraco, focus d'irradiació de la romanitat.

Aquells primers 'catalans'

Si tinguéssim l'ocasió d'escoltar una conversa al fòrum, al circ, al teatre o a l'amfiteatre de Tàrraco no entendríem res. Però la fonètica no tan sols no ens semblaria estranya, sinó que ens resultaria molt familiar. Aquell llatí vulgar – del carrer, del taller, de la barca- de Tàrraco, de Barcino o de Valentia és l'arrel més remota de la llengua catalana actual. Si més no, una de les arrels. Reviure-ho no és possible. Però en canvi és possible reviure una enriquidora experiència immersiva en la Tàrraco iberoromana.

A Tarragona, els arqueòlegs David Bea i Jordi Vilà -en col·laboració amb la Universitat Rovira i Virgili- ofereixen un paquet d'activitats participatives que es poden contractar a través de la pàgina www.iberapt.com. També els gestors culturals Sebastiano Alba i Eduard Soler ofereixen un interessant programa que combina història, antropologia i ecologia, que es pot contractar a través de la pàgina www.pontdeldiabletarragona.com. Un viatge de 2.000 anys. Una immersió en la quotidianitat d'aquells primers catalans. Si se'ls pot dir d'aquesta manera.