Joan Campmany Gallart va ser abandonat per la família a l'orfenat l'any 1931, quan tenia tan sols quatre anys. No era un cas únic. L'orfenat era ple de nens que tenien pares, oncles o mares, que per problemes econòmics o per qüestions familiars eren deixats allà. La diferència és que aquest nen, Joan Campany, als 17 anys va escriure una mena de biografia per mostrar a la seva promesa els seus orígens. Ara, aquest text, transcrit per la seva filla Rosa, ha estat publicat per l'editorial Pol·len amb el títol Sol(s). És un testimoni brutal dels abusos de la nostra societat contra la infància. Alguns episodis tenen la duresa de les històries de nens soldat de Libèria o de Sierra Leone. Aquest llibre constitueix en sí mateix una denúncia dels maltractes que van patir alguns infants amb el vistiplau del conjunt de la societat i de la puixant Església catòlica.

Abandonament

Sorprén, sobretot, que els nens interns de l'orfenat fossin deliberadament separats de la família i que es promogués aquesta separació. De fet, Campmany va ser aïllat de la seva germana, que també havia estat internada, i es va passar anys sense veure-la. Amb sort, els interns podien veure els pares un cop per setmana, però a vegades eren castigats sense poder rebre visites. D'aquesta manera, els qui controlaven els nens tenien un poder absolutament discrecional sobre ells. I aconseguien que moltes de les coses que passaven rere els murs de l'internat no transcendissin. Els infants sovint no gosaven comunicar els problemes que tenien, però a vegades, quan ho feien, els qui els haurien hagut de protegir, els seus pares i els gestors del patronat, no els van escoltar i van permetre que continuessin oprimits.

Patronato Ribas Sagnier

El Patronat Ribas. Wikimedia.

Rere els murs

El Patronat Ribas, a la Vall d'Hebron, on va ser internat Campmany, és un edifici impressionant, que tenia uns equipaments increïbles, tal com el mateix Joan Campmany constata. Aquest nen, i molts dels seus companys, van ser extremadament desgraciats a l'internat que gestionaven les monges. Hi van patir abusos sexuals, pallisses, maltractaments, gana, humiliacions, malalties, abandonament... Si fugien, eren capturats per la Guàrdia Civil i retornats als mateixos que n'abusaven. Les personalitats designades per defensar-los els tractaven com a enemics; de fet, tenien prohibit tractar els nens amb gaire amor. I la mentida, la violència i la hipocresia ho tapaven tot. Els nens no només passaven gana, sinó que se'ls castigava si deien que passaven gana, i els responsables de l'orfenat es passaven el dia insistint que els sobrava el menjar. Joan Campmany, entre els 4 i els 17 anys, va passar de tot, i encara va veure més coses. El seu llibre és un passeig pels horrors de la seva infància. Una situació reservada, bàsicament, als infants de les famílies més desafavorides o als qui eren abandonats per la família, perquè la seva situació era considerada intolerable fins i tot pels coetanis.

La guerra, el parèntesi impossible

En un primer moment, la revolució que va acompanyar l'esclat de la guerra civil va afavorir els nens dels internats. Després d'un breu període de descontrol, va arribar un personal nou, molt més sensible als problemes dels nens, que va intentar acompanyar-los, atendre'ls, guarir-los i alimentar-los. Un parèntesi de creixement humà, afectiu i personal que tots els nens van agrair. Però la continuació de la guerra va tornar a complicar la vida dels infants interns. Van ser traslladats a d'altres instal·lacions, on van patir els bombardejos franquistes. Alguns alumnes, com el mateix Campmany, serien portats a zones rurals, on en teoria estarien protegits dels bombardejos i tindrien més menjar. Però també van passar tota mena de patiments: van quedar-se sense aliments, van sofrir bombardejos, etc. Per sobreviure van haver de recórrer a les armes i a la violència, quan no tenien ni catorze anys. Molts dels companys de Campmany van morir, entre ells alguns dels que ell considerava els seus veritables germans. La guerra va deixar el nen abandonat encara més sol del que estava.

Venjança contra els nens

La fi de la guerra va permetre el retorn dels nens a Barcelona. Van acabar essent instal·lats al Patronat Ribas, renovat per a l'ocasió. Però van rebre el mateix tracte brutal que havien rebut durant la República, a vegades per part dels mateixos que els havien maltractat anys abans. I els abusos es van agreujar perquè alguns dels sacerdots, monges i cuidadors veien als infants com a perllongacions dels enemics vençuts en la guerra. Campmany i els seus companys van ser obligats a treballar de molt joves, però això va suposar per als nens l'oportunitat d'escapar-se de l'estricte control dels seus escarcellers. Malgrat tot, quan van sortir de l'orfenat es van trobar amb una societat que els estigmatitzava perquè s'havien criat en un internat. El malefici els perseguia.

On no arriba la memòria històrica

Els patiments dels presos polítics i dels resistents antifranquistes han estat molt recordats els darrers anys, perquè les seves respectives forces polítiques s'han esforçat a dignificar-ne la memòria. Però hi ha hagut poc interès a recordar els maltractes contra els infants. Els qui van patir abusos als internats encara estan, com diu el títol del diari de Campmany, Sol(s). Els debats sobre la memòria històrica amb prou feina els han afectat. Però els patiments soferts interroguen tota la societat catalana. Quin model social teníem, en què es permetia que els infants fossin tancats i maltractats? Quin règim polític era aquest que pensava que n'hi havia prou amb construir luxosos orfenats per garantir el benestar dels nens? Quines institucions religioses tenim, que van promoure el maltractament sistemàtic i mai no se n'han penedit? Quin sistema polític tenim, que va oferir impunitat als maltractadors i que no ha ofert cap reparació als maltractats? Una reflexió que ha d'anar més enllà de la crítica a un sistema polític, el franquisme, perquè els abusos ja existien abans, durant la República. Que el Memorial Democràtic acollís la presentació d'aquest llibre és una bona notícia: els patiments d'aquests infants es consideren, ja, un afer de tothom. I, malgrat tot, fa algunes setmanes els cuidadors de cases d'acollida infantil denunciaven que alguns nens acollits patien abusos que no havien patit mai abans. Sembla que els nens abandonats continuen essent una assignatura pendent.

Més que un testimoni

Els darrers anys s'ha incrementat molt la informació sobre els internats franquistes. Un magnífic documental de Montserrat Armengou i Ricard Belis per a TV3, Els internats de la por, va donar peu a la publicació d'un llibre molt bo. Però Sol(s) és una publicació que va molt més enllà. En primer lloc, Joan Campmany es revela com un narrador fresc, però extraordinàriament precís, amb un català ric i amb un gran ull per l'anècdota rellevant. El seu llibre no és només un llistat dels abusos patits, ni una denúncia contra un sistema podrit. És molt més que això: un plor per l'amor perdut, una lluita interna permanent entre l'odi i l'estimació pel pare, una protesta pels abusos de la seva família paterna... I, sobretot, un cant a la solidaritat, a la germanor entre alguns dels interns, que els facilita la vida en aquell infern. Diuen que Joan Campmany va crear una família i va cuidar als seus amb delit, com mai no l'havien cuidat a ell, i en això, aquesta també és una història de superació: d'allunyament del mal. Sol(s) és un llibre extraordinari, carregat de passió, d'amor, d'odi, de rancúnia, de dolor. Un llibre que es llegeix com una bona novel·la. I que el lector, en molts moments, voldria que fos una novel·la, fruit de la portentosa imaginació de l'autor.