La sèrie de Cameron Crowe sobre els paios que fan possible que continuï l’espectacle

Els roadies són els encarregats que tot estigui a punt en el moment que el grup trepitgi l’escenari. Els reconeixereu perquè normalment vesteixen de negre, llueixen molts tatuatges i porten uns cinturons que semblen el de Mani el Manetes amb els seus walkie-talkies, llanterna maglite i claus, moltes, moltes claus de tota mena. Tom Petty deia d’ells que “el públic en general no té ni idea de què fan els roadies. Però sempre després d’un concert els hauríem de donar les gràcies. Jo només toco, els roadies fan possible el xou”. I Cameron Crowe paga tribut a aquestes criatures entranyables amb la sèrie Roadies, que als Estats Units es va estrenar el 26 de juny passat i que, sincerament, no tinc ni idea de quan la podrem veure en alguna de les nostres teles (però com ja sabeu que sóc un malalt de música, em venia de gust parlar d’ella). 

La música, i més concretament el rock, ha estat un element vital en l’obra de Cameron Crowe. Seva és Singles (1992), pel·lícula que va intentar, amb força èxit, traduir a la pantalla gran el fenomen del grunge de Seattle. I seva és aquella llaminadura titulada Almost Famous (2000), film semi-biogràfic en què relata les seves experiències com a jove prodigi de la premsa musical escrivint per a la revista Rolling Stone. No és estrany doncs, que en el seu debut televisiu hagi derivat cap a una temàtica en què va sobrat de coneixement. 

Produïda pel rei catòdic J.J. Abrams i protagonitzada per Luke Wilson i la ultra atractiva i sensual Carla Gugino (sí, ho confesso, Gugino és el meu amor 'plutònic'), Roadies segueix a una popular banda de rock (els ficticis The Staton-House Band) en el seu dia a dia en plena gira. Argumentalment, cadascun dels deu capítols de la primera temporada està narrat des del punt de vista d'un dels membres del grup, així com de l'equip tècnic, aquests Roadies que, com deia Tom Petty, són els responsables que l’espectacle segueixi endavant. 

Com Aaron Sorkin, Cameron Crowe és un realitzador que tendeix a l’idealisme i l’ensucrament hiperbolitzat i els crítics ianquis han rebut la sèrie tèbiament. Abans que la cancel·lin (com Vynil) i mentre espero que l’emetin per aquí (perquè jo no piratejo, eh!) he d’admetre que gairebé he arribat a l’orgasme amb el tràiler. Potser ha estat per la Gugino o pel tema de l’Eddie Vedder més bucòlic que l’acompanya. 

T’agradarà si t’agraden:

-Vynil

-Sex & Drugs & Rock’n’Roll

-Empire