Sergi Vicente (1975) és va fer un nom fent de corresponsal de TV3 a Xina, on s’hi va estar tretze anys. Des de fa dos anys i mig és director de betevé, abans Barcelona Televisió i Barcelona FM. El pla de Vicente és que betevé ha sigui més que la tele local de la ciutat de Barcelona i esdevingui una marca de continguts transmèdia de la marca Barcelona, que representin l’estil i la cultura de la ciutat en diverses pantalles: tele, ràdio, web, xarxes socials... Li queda mig mandat per a arrodonir el seu projecte.

Què s’ha fet en concret aquests dos anys i mig, a betevé?
Hem fet un canvi de plantejament de la linealitat a la transversalitat i també una reorientació dels continguts. Als informatius no hi ha canvi d’orientació perquè són la nostra missió principal, que es manté. Aquí la novetat és com treballem els formats en les diferents pantalles i posar una mica més l’accent en el detall, sobretot als barris. La gran troballa ha estat Bàsics, un programa que ens permet aprofundir en el debat polític sense estridències, que ens feia molta falta.

...Bàsics en el lloc de La Rambla, una tertúlia estrident.
Vam deixar de fer La Rambla perquè jo no hi creia, en aquest format. Em sembla legítim per una televisió comercial però no tocava fer-lo en una pública. El que ens ha costat més són els formats d’entreteniment. Crec que ho hem trobat amb Codi de Barris, que és entreteniment amb context i recupera el format de la queixa social. També hem consolidat l’accent en la cultura, que és un punt diferencial: Àrtic és un format impecable; Lògic, que l’acabem d’estrenar, és de premi; o Rius de Tinta, per exemple.

Això és la tele de sempre. I a les altres pantalles?
A les plataformes digitals no hi érem i ja hi som, sobretot a les principals, Movistar i Vodafone. Pel que fa a l’estratègia en xarxes socials, fins ara hem fet molta reflexió. Aquest any se’n veurà l’aplicació. Enguany començarem a fer l’estratègia per YouTube, importantíssima. No podem ser-hi només de la manera que hi som ara, presencial, sinó específica, amb gent que sap com moure-ho. La web està pendent, perquè encara no està a l’alçada del que voldríem. Però ja tenim una web responsive [que s’adapta a qualsevol pantalla] que no teníem. En ràdio, on ens cal més veu, hem de fer una millor programació i més sòlida.

Estan a mitges.
Aquests canvis els aplicarem gradualment. No els podem fer de cop. Estic a punt d’arribar a l’equador del meu mandat [de sis anys] i crec que en els segons tres anys es notarà més l’aplicació dels canvis. Pel que fa a les audiències, estem construint un quadre d’audiències transversals, que comprenen un univers més gran que el de la TDT. Les audiències de TDT no són una mesura adequada.

Per què?
Primer per la mostra. A l’àrea metropolitana de Barcelona, on hi viuen 2,5 milions de persones, hi ha només 113 audímetres [l’aparell que mesura el consum de tele a cada casa]. Això no és científic. Si algú dels que té l’audímetre es deixa el televisor encès o apagat pot causar variacions de l’ordre del 8%. Els marges d’error són escandalosament altíssims. L’altre problema és que només mesura un sol tipus de pantalla en un moment on l’audiència es desplaça del model tradicional de TDT a la resta de pantalles, que no es quantifiquen.

Quines altres pantalles?
La televisió de pagament, que ha guanyat un punt en un sol mes, el passat. El vídeo on demand [el sistema de plataformes digitals de les telefòniques], a Espanya té al mateix nivell de consum que la televisió en directe... Aquí hi ha una revolució. I sense comptar YouTube! El sistema de certificació de les audiències ha quedat obsolet. Mesurar l’èxit d’un mitjà en funció del que fa en TDT, encara que és un hàbit adquirit, ja no ens serveix.

Però el principal canal de betevé és la TDT. I aquí l’audiència cau molt.
La TDT és una finestra important, però tenim moltes altres finestres i disposem d’indicadors fiables que ens diuen que no perdem audiència. No dono xifres concretes perquè no les tenim auditades. A Twitter hem superat els 100.000 seguidors i quan vaig arribar en teníem 40.000. El 3/24, que és la finestra de notícies de TV3, en té 325.000 si no m’equivoco. El nostre nombre de seguidors és 200.000 sumant Twitter i Facebook. [A la web], l’altre dia vam fer el rècord d’usuaris en un sol ítem informatiu: 35.000. Tot això encara no està incorporat al discurs oficial, però no se’ns pot mesurar només per la TDT perquè és molt injust.

Sí, però la caiguda de l’audiència en TDT vol dir alguna cosa.
Marca tendències. Però quan hi ha una tendència claríssima cap a altres pantalles hi perdem tots [els operadors de TDT]. El que és dramàtic no és que betevé perdi la meitat de l’audiència en 21 mesos sinó el que passa amb la televisió en català. Hem perdut de mitjana un 25% de l'audiència. Aquest és el problema real.

Potser és que les teles públiques són avorrides.
Qui mira la TDT avui dia? Gent de 50-60 anys en amunt. La gent jove no mira la tele. Bé, sí, però a la carta. I l’adquisició d’usuaris és fa cada cop més via pantalla mòbil, per això necessitàvem la web responsive. Els anunciants cada cop estan menys en qüestions com “he fet tants clics” sinó en quina gent ho ha vist, quins han vist el vídeo fins al final, quins són els públics relacionats amb el contingut que serveixo, o si el serveixo a la pantalla adequada. El repte, per a nosaltres, és aquest.

Poden competir per recuperar audiència?
En aquest moment de revolució, si vols competir pots fer-ho de tres maneres. Una, amb els esports de competició, drets del futbol i tot plegat, que nosaltres no podem pagar. Dues, amb ficció de molt bona qualitat. The Walking Dead, a Fox [un canal de pagament], ha fet 340.000 espectadors a Espanya. [Aquesta xifra] en l’àmbit de la TDT [equival a] un 10% de share. Tres, amb l’entreteniment de gran format en directe: realities, late-shows... Coses que nosaltres no podem i no volem fer. A les teles públiques en català fem informatius, cultura, divulgació, híbrids entre entreteniment i divulgació... N’estem molt convençuts perquè som un servei públic i ho hem de servir amb qualitat... Però amb els pressupostos que tenim..

Betevé ha fet desaparèixer “TV” de la seva marca i també la indicació territorial perquè no es vol identificar amb un mitjà obsolescent ni presentar-se com un mitjà local. Però betevé continua sent una televisió local encara que no se’n digui.
Nosaltres hem de fer televisió i hem de fer ràdio. Però tenim les altres pantalles. Cada vegada que fem un contingut, allò que sempre hem anomenat programes, hem de veure on jugar-lo millor. Potser no interessa que vagi per la ràdio perquè té una presència visual molt forta. En altres casos serà claríssim que vagi per la ràdio, o per Instagram, o per YouTube. Però no tot anirà a totes les pantalles. Ens tornaríem bojos. El que haurem de fer és, en termes macro, una estratègia transversal, transmèdia; i, en termes micro, veure en cada cas de quina manera ho empaquetem.

És a dir, que no estem parlant d’una programació comú a tots els suports.
Aviam, darrera de tot això hi ha persones. No fem xurros. Als Estats Units produeixen transmèdia amb pressupostos de 500.000 euros. Nosaltres ho fem amb molts menys diners. Exigim a les productores, però també entenem que pots fer bullir l’olla fins a un cert punt, perquè darrera de tot això has de tenir equips per a fer-ho.

Com es fa bé una programació transmèdia quan no tens diners?
Amb imaginació. Aquí és on demanem que les productores s’hi mullin. Un contingut en aquesta línia és Rius de Tinta, un format que neix a les xarxes, evoluciona en televisió, té ramificacions a la ràdio i a YouTube i que d’alguna manera torna les xarxes amb concursos, clubs de lectura...

Demanava aquest projecte una nova marca?
No era creïble fer el canvi de model si la marca no l’acompanyava. Des del 2005 que no canviàvem el branding de betevé. Estem en plena transició. Però no pots transmetre la transició si tens una marca que et pesa perquè explica una cosa que no ets o que ja has deixat enrere. No pots fer-ho si tens una marca que es diu Barcelona Televisió, amb un logo que és una B (amb el problema que t’identifiquin amb l’Ajuntament, malgrat que la nostra gestió és autònoma). Teníem una ràdio que es deia Barcelona FM, un nom totalment diferent, i una altra marca que era BTV Notícies. Tot això ens pesava molt a l’hora de presentar una estratègia transversal. La verbalització “betevé” resol el problema principal, la transversalitat, sense perdre el vincle amb l’origen.