El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) presenta fins al 2 d'abril, La senyora Florentina i el seu amor Homer, una obra de teatre de Mercè Rodoreda sobre la condició femenina. Un text escrit per una dona, interpretat bàsicament per dones i que ens parla, principalment, dels problemes de les dones. La senyora Florentina, de forma lleugera, que constitueix tot un al·legat contra la subordinació de la dona a l'home. Un missatge que, en bona part, manté la seva validesa. Sergi Belbel ha dirigit aquesta obra, que compta amb Mercè Sampietro en el paper principal com a Florentina. Toni Sevilla interpreta a Homer; i Margarida Minguillón, Teresa Urroz i Carme Callol a les tres amigues de la Florentina. Elisabet Casanovas ofereix un contrapunt generacional i social a les quatre amigues en el seu paper de minyona. I completen el repartiment Enric Cambray i Gemma Martínez.

L'amant

La senyora Florentina, una professora de piano que és propietària d'un immoble, fa dècades que és l'amant del senyor Homer. La seva relació ha perdut qualsevol ingredient de passió i ha esdevingut també d'allò més convencional. Però la Florentina sempre ha somniat ser la "senyora" d'Homer i acomplir el seu paper de dilluns a diumenge i no tan sols les tardes del divendres com ha establert el senyor Homer. És una dona rica i amb una vida còmoda, però se sent infeliç perquè no pot acomplir el rol d'esposa que li exigeix la societat. Front a una societat de l'època que condemnava a l'amant com a pecadora, Rodoreda fa que el públic senti una immediata empatia cap a Florentina.

Les amigues

Florentina està acompanyada, contínuament, per tres dones, veïnes i amigues, que sintonitzen plenament amb ella. És un univers femení, de dones madures que viuen soles (o gairebé). Dones que han aprés a prescindir dels homes, però que alhora senten una gran empatia cap a la Florentina i sintonitzen amb el seu somni de matrimoni amb l'Homer. Són tres perfils ben diferents: des de la vídua sense fills que ha estimat el seu marit i que després de la seva mort ha pres les regnes de la seva vida, fins la dona que viu mig separada del marit amb qui té una relació tortuosa, passant per la vídua que plora per l'absència del seu fill. Tres formes diferents de relacionar-se amb la societat de tres dones que, evitant un trencament amb les convencions, han assumit una forma de vida que no és la que es preveia per a elles.

homer florentina minyona david ruano tnc

Fotografia: David Ruano / TNC.

La minyona

Mentre les tres amigues actuen com a cor de la Florentina, compartint les seves ànsies i dolors, la nova minyona de la casa, la Zerafina, una noia de poble i papissota, li fa de contrapunt. La Zerafina, pobre i poc formada, està disposada a saltar-se totes les convencions socials. Ha estat mare soltera i no li importa anar-se'n al llit amb un home per la simple atracció física. Mentre les quatre amigues, madures, suposen vides ja tancades, amb més o menys sort, la minyona representa una vida diferent, que pot triomfar sortint-se de tots els motllos.

homer florentina david ruano TNC

Fotografia: David Ruano / TNC.

El trencament

La gran virtud de Rodoreda es que pot explicar grans històries amb petits personatges. El poder excepcional d'aquesta novel·lista es troba, justament, en l'explicació dels drames habituals que viu la gent del carrer (i especialment de les dones, que habitualment pateixen la seva situació en aquest silenci). En aquest cas, el drama personal de la senyora Florentina té el seu origen la contraposició entre les convencions socials i la seva vivència personal. Front a una societat en què les dones es presentaven com a dependents dels homes, La senyora Florentina apostava per les dones alliberades, que viuen soles, sense homes. De fet, la vida de la Florentina sempre ha sigut una vida d'independència, però paradoxalment el seu somni ha estat dependre d'un home. Rodoreda, sense ser clarament feminista, denuncia clarament unes convencions que condemnen les dones a estar subordinades als homes.

La Florentina no és la Colometa

La senyora Florentina no és el text més ric de Rodoreda: oscil·la entre la comèdia senzilla de to banal i acudit fàcil i el pamflet militant. Ni la magistral actuació de Mercè Sampietro ni l'aconseguida escenografia de Max Glaenzel aconsegueixen diluir aquest problema. I malgrat tot, aquesta obra de Rodoreda és una evocadora representació de l'univers femení. Un univers que s'obre, al final de l'obra, tal i com s'obre l'escenari a un món ple de flors...