Dijous passat, 11 d'agost, va fer 1.120 anys que Guifré el Pilós, el mític comte barceloní iniciador de la dinastia nacional catalana, moria a causa de les ferides patides en un enfrontament armat amb l'exèrcit del valí islàmic de Lleida. Era l'any 897, fa més d'onze segles, al paratge anomenat la Vall d'Ora, sobre la divisòria de les valls dels rius Llobregat, a l'est, i Segre, a l'oest, a l'actual comarca del Solsonès. Guifré el Pilós no va morir al cor de l'Imperi combatent l'amenaça vikinga. Ni la seva provada lleialtat va ser honorada amb la sang que dibuixa les quatre barres. La llegenda de Guifré el Pilós i les quatre barres de sang és una història èpica i llegendària que va ser construïda sis-cents anys després de la seva mort, en plena centúria del 1400, quan el Principat de Catalunya i el regne d'Aragó feia més de dos segles que recorrien junts el camí de la història. Llavors, la senyera catalana, la de la Corona d'Aragó, és catalana o és aragonesa?

Qui era Guifré el Pilós?

A Guifré el Pilós li van encolomar l'autoria del disseny de les quatre barres. I la llicència. En definitiva, el copyright de la senyera. Però no li calia. Guifré passaria a la història per si sol, com una de les figures més rellevants en el procés de formació nacional de Catalunya. Guifré, comte de Barcelona, de Girona, d'Osona, d'Urgell i de Cerdanya —i això vol dir la màxima autoritat delegada del poder franc a cavall dels Pirineus—, va impulsar una obra repobladora colossal que donaria forma definitiva al territori que, més endavant, s'anomenaria la Catalunya Vella. A l'inici del govern de Guifré, els dominis comtals ocupaven un territori en forma de número 7 amb una franja entre la Seu d'Urgell i Girona i una altra entre Girona i Barcelona. Això vol dir que les comarques de l'actual Catalunya central —Osona, Bages, Solsonès, Anoia i Segarra— eren una immensa frontera, terra de ningú, erma i despoblada, que Guifré incorporaria als seus dominis.

Representació dels comtes Guifré i Borrell

Qui eren els enemics de Guifré?

Els enemics de Guifré no eren els vikings que assolaven les valls dels rius Sena i Loira. Si més no, no de forma directa. La guerra particular de Guifré i la seva gent era a cavall dels Pirineus, al territori que avui anomenem Catalunya. A la vall de l'Ebre, més enllà de l'àmplia frontera, hi havia els dominis de la poderosa família dels Banu Qasi: els valiats independents de Tortosa, de Lleida, de Saragossa i de Tudela. Un petit imperi islàmic que explica la curiosa història dels Banu Qasi: una nissaga de governants que en temps de les dominacions romana i visigòtica, a les centúries del 400 al 700, s'anomenaven Cassius. Els Banu Qasi, els Cassius islamitzats per mantenir poder i posició, tenien una llarga història de matrimonis convinguts amb princeses cristianes, oportunament islamitzades, dels petits regnes d'Aragó i de Navarra. Un detall que revela que en aquelles societats, com passa actualment, la política, la guerra, la religió i la identitat no sempre anaven juntes.

Els camins de la independència

Una altra de les facetes rellevants de Guifré el Pilós va ser la seva política de provada lleialtat a l'Imperi franc. Si més no, a la branca legítima de la família imperial, que lluitava per conservar el poder. Aquest detall és molt revelador per entendre els diferents processos de formació nacional, d'independència, dels microestats (amb totes les reserves en l'ús d'aquest terme) que van sorgir als Pirineus. Perquè mentre les oligarquies navarreses i aragoneses, juntes o per separat, lluitaven per desempallegar-se dels francs, considerats obertament estrangers, les elits de la Septimània (catalanes i llenguadocianes) tenien molt assumit que pertanyien a l'orbs imperial. A l'alba de l'any de l'any 900, els independentistes no eren a Barcelona, sinó a Jaca i a Pamplona. I els qui tenien i mantenien relacions diplomàtiques, i d'una altra naturalesa, amb l'enemic per antonomàsia, per raons òbvies, eren aragonesos i navarresos: el solar ancestral de la cultura èuscara.

La desconnexió medieval

Això explica per què un segle més tard, a l'alba del mític any 1000, els governants d'Aragó i de Navarra es feien dir reis, i els de Barcelona mantenien la dignitat de comtes. Ras i curt, Jaca i Pamplona havien completat el procés de desconnexió i havien aconseguit, també, el reconeixement internacional. Que en aquella època consistia a sol·licitar al Pontificat, el gran rival polític de l'Imperi, la facultat de convertir en monarca el que fins llavors havia estat un simple cabdill tribal, antropològicament parlant. Ni l'estendard del regne de Navarra ni el d'Aragó contenien cap detall relacionat amb les quatre barres. Ni el volien. Les barres vermelles sobre fons groc era un distintiu que el Pontificat concedia als Estats que quedaven en la seva òrbita política, sota la seva tutela i protecció. Aragó i Navarra miraven cap a Lleó, el singular i ufanós regne peninsular que, aïllat geogràficament, havia crescut, i molt, lluny de l'ombra dels francs.

Representació del pontífex Silvestre amb el conopeu —paraigua— de barres vermelles, símbol del poder pontifici

Ni França, ni el projecte hispànic

En canvi, els comtes catalans miraven cap a l'altra banda. L'any 1000 les elits catalanes ja miraven en sentit oposat a les oligarquies peninsulars. Tant és així que en l'hora més crítica —quan Almansor va reduir a cendra els comtats catalans i Lotari va fer com qui sent ploure—, Borrell, el net de Guifré, va agafar els trastos i se'n va anar a Roma, la rival política de París. Se n'hauria pogut anar a Pamplona. Llavors el rei Sanç de Navarra havia unificat tots els dominis cristians peninsulars independents i havia creat un petit imperi, des de Jaca a Compostel·la i des d'Oviedo a les portes de Toledo. El contrapés al poder de París i al de Roma. Però posats a triar, Borrell no va fer el viatge ni a París ni a Pamplona. Ni a la capital del regne francès, ni a la capital del que pretenia convertir-se en l'imperi hispànic. El viatge de Borrell, la independència de facto, era una autèntica i reveladora declaració d'intencions: ni França, ni el projecte hispànic.

La representació més antiga de la senyera al sepulcre d'Ermessenda de Carcassona (1058)

Catalana, aragonesa, valenciana i mallorquina  

Borrell i els seus successors passarien a gravitar en l'òrbita política pontifícia i la seva nova senyera seria, com la d'altres Estats sota la protecció de Roma, la de les barres vermelles sobre fons groc. La senyera, que no tenia un nombre fix de barres, arriba a Catalunya amb la independència de facto, la no renovació del vassallatge als reis francesos, la integració en l'òrbita política pontifícia. Any 1000. Un segle i mig més tard, amb la unió dinàstica de les cases sobiranes de Barcelona i de Saragossa, es convertiria en l'estendard de la Corona d'Aragó. I posteriorment passaria a ser la senyera de tots els Estats de la confederació: Catalunya, Aragó, Mallorques, el Regne de València, Sardenya, Sicília i Nàpols. La senyera quadribarrada és el símbol del naixement dels comtats catalans com a entitat política independent. Però també es el símbol d'identitat de tots els països de la Corona d'Aragó que, durant més de cinc segles, van compartir història i projectes. 

Imatge principal: Representació llegendària de les quatre barres de sang