El prolífic director Ventura Pons torna a la comèdia, un gènere en el que és veterà. Avui ha presentat, als cinemes Texas, la seva última pel·lícula, Sabates grosses, que arribarà a les pantalles el proper 1 de setembre. Aquesta cinta vol ser un retrat de la Barcelona més actual, la dels darrers metres de la cursa per la independència, un retrat fresc i descarnat de la nostra realitat més immediata. Tota la trama gira a l'entorn d'un aristòcrata valencià molt conservador, de l'Opus Dei, que manté les seves dèries grandiloqüents malgrat haver passat per la presó per estafa i estar a la misèria (Joan Pera). El repartiment compta amb algunes de les figures més emblemàtiques de la comèdia catalana, i entre ells alguns actors que han col·laborat amb Pons en diverses produccions: Amparo Moreno, Pedro Ruiz, Vicky Peña, Winnie Marx, Mingo Ràfols, Lucrecia, Roser Vilajosana... I Vicky Peña fa una breu però significativa aparició.
SABATES GROSSES TRÀILER V.O. from Els Films de la Rambla on Vimeo.
No és pura coincidència
Ventura Pons, amb aquest film, ha volgut retratar el país a partir d'un calidoscopi format per personatges reals, els que vivien al seu antic edifici, on va residir 21 anys, la Casa de les Columnes, al carrer Casp, prop de l'estàtua de Rafael de Casanovas. El protagonista, un ultraconservador, està inspirat en un personatge real, i també la portera, el diputat nacionalista d'esquerres agressiu, la dona separada que deixa verd al seu ex marit, els agents del CESID (que tenia una oficina en aquest punt) i la discreta oficina de Bankia, d'on sortien plorant els estafats de les preferents. Pons va descriure els seus ex veïns als actors, que van inspirar-se en els personatges reals per a interpretar-los. En base a aquesta mena de "13 Rue del Percebe" (com l'ha descrit Amparo Moreno) s'hi afegeixen diversos personatges ficticis, sovint molt extremats: el capellà de l'església dels dominics (interpretat per Pedro Ruiz), una misteriosa escocesa nacionalista catalana i escocesa (i el seu nebot i el seu amant rus), la filla del feixista, la portera de l'edifici veí...
Festiu i reivindicatiu
Ventura Pons, tot i fer una comèdia, no renuncia a fer una reivindicació ferma de les seves posicions polítiques. En primer lloc fa una defensa permanent de l'independentisme, tant a través del personatge de la misteriosa escocesa, com de la filla del feixista, i de molts altres personatges secundaris (i de la presència contínua d'estelades). I també reivindica els Països Catalans, tant a través de la incorporació de diversos personatges valencians, però molt catalanistes, com amb una crida al final de la cinta, als crèdits: "Keep Calm. We Are the Catalan Countries". Per altra banda, no deixa de denunciar el conservadurisme, tant per allò que fa referència a la moral sexual, com als privilegis econòmics de l'elit. De fet, a l'escena clau del final de la pel·lícula, bona part dels personatges, encapçalats per la Lucrecia, ballen, a l'església, una cançó de Pedro Ruiz: "Que baile el Papa".
El dissabte Barcelona va ensenyar al món la tolerància, el respecte..."
LGBTI i multiculturalisme
Com a moltes pel·lícules de Ventura Pons, aquí també hi ha un punt de crítica a la transfòbia i de reivindicació del moviment LGBTI (personificat en el nebot de l'escocesa i el seu amant rus). I, simultàniament, Ventura Pons fa una ferma reivindicació de la Barcelona multicultural. De fet, molts dels seus actors són d'origen estranger, però establerts a Catalunya: escocesos, russos, llatinoamericans, sikhs... Ventura Pons ha volgut deixar clar que Barcelona ha canviat molt, i que avui en dia Barcelona ho som tots: des dels que vénen de Panamà, fins els turistes que passegen pel centre de la ciutat. I tot i que Pons prefereix riure a plorar, ha recordat els atemptats de les Rambles i, sobretot, la manifestació de protesta del dissabte passat, en què "Barcelona va ensenyar al món la tolerància, el respecte...".
Ventura Pons. Foto: Sergi Alcàzar.
Director, productor i exhibidor
Ventura Pons es vanta de fer només aquelles pel·lícules que vol fer. La clau del seu secret: tenir la seva pròpia productora, Els Films de la Rambla, que ell defineix com "La base de la meva independència i de la meva llibertat". Ho explica amb una dita tradicional: "Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit". No li agrada parlar de diners ni de pressupostos, tot argumentant que "és horrorós", però presumeix de no haver-se posat mai en una història que no pugui assumir, i d'haver pagat sempre als seus col·laboradors. I, a més a més de fer de productor, Ventura Pons té els seus cinemes, els Texas, unes sales emblemàtiques de Gràcia, que havien estat de reestrena, amb sessió doble. Els Texas funcionen intentant recuperar l'esperit dels vells cines de reestrena, projectant pel·lícules velles de molta qualitat, a tan sols tres euros, i a més a més ha apostat decididament pel cinema en català. L'any passat aquestes sales van rebre el premi al millor cinema de l'Estat ofert per la cadena Europa Cinemas.
Cinemes Texas. Foto: Kippelboy.
Humor blanc
Sabates grosses és una pel·lícula de gags, en què el guió es dilueix en una sèrie d'escenes d'humor que busquen tenir gràcia per sí soles. De fet, moltes de les escenes podrien ser protagonitzades per d'altres personatges o fins i tot seria viable incorporar-les a d'altres cintes. Pons confia molt en la personalitat dels seus actors, als que dóna un ampli marge per definir i interpretar els seus personatges: el públic reconeixerà al film els tics típics de Joan Pera, de Pedro Ruiz, d'Amparo Moreno... L'humor d'aquesta pel·lícula, malgrat el seu compromís, no fereix, sinó que sovint es resol amb amabilitat, mai no s'arriba a la sàtira sagnant. Ventura Pons dedica la pel·lícula a dos humoristes, Joan Monleón i Mary Sampere, amb els que sintonitza molt amb el seu sentit de l'humor i que, a més a més, són "dos persones que m'he estimat molt". A la fi, Sabates grosses és una comèdia amable, que no oculta que cerca la complicitat del públic per provocar la riallada.
SABATES GROSSES MAKING OF V.O.CAT from Els Films de la Rambla on Vimeo.