Aquest diumenge, 7 de maig, els francesos estan convocats a les urnes per elegir, en segona volta, el president o la presidenta de la República. Unes eleccions determinants. La figura del president de la República és alguna cosa més que un cap d'Estat. En l'imaginari francès és el rei republicà de França. L'hereu plebeu i democràtic d'una tradició monàrquica i dinàstica que arrenca a la centúria del 500 -fa 1500 anys. França, com a entitat política pròpia, va sorgir de la desintegració de l'imperi romà. Però amb el decurs dels segles ha liderat diversos projectes d'unificació europea. Com a potència militar o com a referent cultural. Com a monarquia o com a república. Els catalans tenim una vella relació amb la França monàrquica que explica el nostre origen nacional. I una estreta -i no sempre satisfactòria- relació amb la França republicana. La que sorgeix de la Revolució de 1789. La que confirma la nostra vocació europeista.

Els Borbons francesos i el català

Lluís XIV, l'avi i valedor del primer Borbó hispànic, va prohibir l'ús públic del català a la província francesa del Rosselló. Era l'any 1700. Encara faltaven 89 anys per la Revolució, però la catalanofòbia ja feia carrera. Va afirmar -amb borbònica rotunditat- que en la gran França que ell imaginava “l'ús del català repugnava i era contrari a l'honor de la nació francesa”. Jacint Rigau-Ros i Serra (Hyacinthe Rigaud, en francès), el gran retratista de Versalles, catalanoparlant nascut a Perpinyà i educat en català, ho va viure en primera persona. Llavors els pintors retratistes eren els autèntics ídols de les classes urbanes. Un equivalent -amb les oportunes reserves- als futbolistes d'elit de l'actualitat. Malgrat tot, cal suposar però que el "Messi de Versalles" -fill d'una nissaga de menestrals arrelada a Perpinyà de feia segles- poc o res hi devia poder fer, més que observar-ho amb l'escepticisme amb què els genis es miren els excessos dels acomplexats.

La Revolució i el francès

Lluís XIV era detestat per moltes coses. Però bàsicament per la seva halitosi insuportable, que tant incomodava els seus cortesans. La bafarada borbònica, però, no va saltar les parets de Versalles. I no tant per la solidesa dels seus murs, sinó perquè la societat de l'època (l'Ancien Régime) era marcadament classista i elitista. La corona, amb la noblesa, i la resta, a la intempèrie. L'any en què els desclassats van assaltar la Bastilla i van guillotinar el nét de Lluís XIV (1789), França era, encara, un mosaic cultural i lingüístic. El francès, elevat a la categoria de llengua del poder i de la cultura, era, paradoxalment, la llengua de tan sols un de cada deu francesos: la regió de París. Francesc Aragó (François Arago, en francès), el gran científic francès del XIX, nascut a Estagell, al nord-oest de Perpinyà, catalanoparlant i educat en català a casa, i en francès a l'escola confessional -l'única que existia-, va ser un convençut republicà que va conèixer la Revolució de primera mà.

Girondins i jacobins

Guillotinar els reis de França no era un tema menor. Lluís XVI i Maria Antonieta eren els hereus dels merovingis que mil anys abans havien fundat la monarquia francesa. Posar-los al cadafal com a uns vulgars lladregots, tot i que ho eren, exigia un consens revolucionari sense fissures. Els dos principals corrents revolucionaris -girondins i jacobins- es van lliurar al clima de violència que imperava, i van deixar les solucions negociades per a un altre segle. Els girondins -federalistes- van ser derrotats i exterminats pels jacobins -unitaristes. Llavors es va impulsar l'equació perversa que relacionava el francès amb la ideologia revolucionària, i les llengües no franceses amb l'Ancien Régime, el règim decapitat. Francesc Aragó, entusiasta de la cultura catalana, va arribar tard al poder. Va dirigir la segona Revolució (1848), que va conduir a la II República i va ser-ne proclamat president. Però el jacobinisme estava del tot inoculat en els cenacles de poder de París.  

El mariscal Joffre, el català més francès

Mariscal Joffre

Esmentava a l'inici que la monarquia francesa es va fundar a l'ensorrament de l'imperi romà. La més antiga d'Europa. Però la nació francesa no es va crear fins a la Revolució de 1789. O més ben dit, es va articular a partir de la Revolució. El discurs revolucionari tenia un component nacional molt acusat. Ho revela clarament la lletra de La Marsellesa: fills de la pàtria. I ho revela també la política educativa, l'instruction publique i universal francesa. Rigorosament en francès. Una nació, una llengua. Sense concessions a la història. Ni a la realitat. Però a la Catalunya Nord, el català mantenia la seva condició de llengua popular. El català era la llengua dels carrers, dels mercats i dels oficis religiosos. En aquest escenari va néixer i va créixer Josep Joffre i Pla, el mariscal Joffre, el militar més rellevant de la història contemporània de França (amb el permís de De Gaulle), que a l'esclat de la Primera Guerra Mundial (1914) va salvar França d'una humiliant desfeta.

Soyez propres, parlez français” (Sigueu polits, parleu francès)

Joffre va néixer a Ribesaltes, una petita vila situada al nord de Perpinyà. Era catalanoparlant, com Rigau i com Aragó. I fou educat en català. A casa, per descomptat. A l'escola, com a totes les escoles de la Catalunya Nord -públiques i confessionals- hi havia un gran cartell que resava “Soyez propes, parlez français”. Joffre va créixer en un ambient escolar que alimentava el complex d'inferioritat i fomentava l'auto-odi. Quan Joffre va sortir de Ribesaltes, va fer la carrera militar a l'École Polytecnique, va mobilitzar tota l'Armée a cop de taxi per salvar París, va aconseguir implicar els Estats Units en la causa francesa i va assolir la categoria d'heroi nacional.  Però el militar més parsimoniós de París i el català més francès de la història de França, per alguna raó misteriosa, va conservar la casa pairal, la llengua familiar i la identitat catalana. Cal Joffre va ser un punt de reunió i de debat -i fins i tot de refugi- d'independentistes catalans del Principat.

Els gitanos de Perpinyà

Barri de Sant Jaume. Perpinyą

Els conflictes mundials de 1914 i 1939 van ser la clau de volta definitiva. França, amenaçada i agredida per l'enemic atàvic alemany, es va reafirmar en la trinitat jacobina (França, República, francès). I les llengües no franceses van perdre la baula que garantia la connexió intergeneracional. A Perpinyà, però, la comunitat gitana del barri de Sant Jaume -que fa sis segles que hi viu- va mantenir viva la transmissió de la llengua i de la identitat. Durant els foscos anys 70 i 80 del segle passat, quan el català va tocar fons, Sant Jaume va ser un veritable bastió de resistència i d'identitat. Han passat 40 anys i el català recupera posicions. Al pas parsimoniós de Joffre. I amb el menyspreu més absolut de la classe política francesa. Monsieur Manuel Valls inclòs. Un català de Barcelona expert en les canonades de l'Elysée, amb fama de tirà i de malcarat, a qui convindria -li pagaria la pena- conèixer la història dels gitanos de Sant Jaume. "Parauleta del nen Jesús!"