L'editorial Montesinos ha publicat El sexo en China, un estudi signat per dues destacades sinòlogues: Elaine Jeffreys i Haiqing Yu. Fa uns dies I'm not Madame Bovary, una pel·lícula sobre els divorcis ficticis a la Xina, guanyava la Concha de Oro al Festival de Sant Sebastià. La gràcia del guió radicava, justament, en què els divorcis falsos per qüestions impositives són habituals a la Xina i els problemes burocràtics i vitals que generen són continus i molt enrevessats. El sexo en China explica com, tot i la globalització, la vida sexual dels xinesos és ben diferent de la dels occidentals. Un llibre per a situar-nos en un univers que sovint ens és molt distant i difícil d'entendre, com el que presenta I'm not Madame Bovary.

De Mao al capitalisme

Jeffeys i Haiqing Yu expliquen que, en temps de Mao, a la Xina gairebé no es parlava de sexe. Qualsevol referència al tema es considerava burgesa i contrarevolucionària, i no era gens convenient ser titllat de burgès o de contrarevolucionari en plena revolució cultural. En realitat, el sexe quedava velat fins i tot en la presentació del cos: homes i dones anaven embotits en idèntics uniformes, amb idèntiques gorres, idèntiques sabates... L'escriptor haitià René Depestre, en un dels seus relats, explica que es va passar tres anys a la Xina sense tenir ni una relació sexual (una heroïcitat per a un caribeny), quan va dirigir-se al dirigent de la seva residència d'estrangers per explicar-li que estava tan necessitat de sexe que no podia ni pensar. Aquest, amablement, li va facilitar pastilles de bromur. Ara, la situació és radicalment diferent: a qualsevol racó de la Xina es pot trobar publicitat en què, per vendre els productes més diversos, s'exhibeixen cossos joves amb poca roba. Arreu del país hi proliferen els clubs nocturns, que ofereixen espectacles de strip-tease o karaokes amb transexuals. I les pàgines d'Internet xineses van ben plenes de pornografia.

La família com a model

Segons les dades de les darreres estadístiques, els xinesos tenen les seves primeres relacions sexuals a una edat mitjana de 23 anys. I normalment les tenen en el marc de relacions estables de les quals n'esperen un matrimoni (tot i que a El sexo en China també s'apunta que cada cop hi ha més gent que usa el sexe de forma lúdica). Els joves reben moltes pressions de les famílies per a casar-se. Hi ha un neologisme, "shengnü", que s'usa per designar les noies de més de 27 anys que ho tenen malament per trobar marit perquè són massa exigents (els homes xinesos es solen casar una mica més tard, però si continuen solters als 29 també generen inquietud als seus parents). Les famílies fan els possibles per aconseguir que els fills (generalment fills únics) es casin aviat, i no amb qualsevol, sinó amb la persona que els seus pares trobin convenient. A molts parcs xinesos hi ha, cada setmana, una mena de fires de nuvis. Es tracta d'unes trobades obertes per buscar parella. Però generalment els que hi acudeixen no són els solters, sinó els seus pares, que duen anuncis on exposen públicament les virtuts dels seus descendents. Moltes parelles es formen a través de les gestions dels pares.

Prostitució i corrupció

Als anys 1950 a la Xina es va prohibir la prostitució, en el marc de les campanyes comunistes per alliberar la dona. El sexo en China explica que les lleis d'aquella època no s'han derogat, però que la prostitució ha experimentat un espectacular creixement. A la Xina trobem prostitució per tot arreu: a les perruqueries, als karaokes, als salons de massatge, als hotels, al carrer... A qualsevol ciutat de la Xina es reparteixen petits cartronets publicitaris amb fotos de noies en banyador o amb uniformes escolars, del mateix tipus que els locals de relax xinesos distribueixen a vegades pels parabrises dels cotxes de Barcelona. Es calcula que a la Xina hi ha entre 1,7 i 6 milions de dones que tenen la prostitució com a principal font d'ingressos. Però, a més a més, hi ha un gran nombre de dones que practiquen la prostitució ocasionalment: sobre nou o deu milions. I, per altra banda, hi ha els "money boys", aquells joves que es prostitueixen amb homes o amb dones. Les autoritats fan la vista grossa a la prostitució, tot i que oficialment continuen amb les proclames abolicionistes.

Armaris xinesos

Segons les autores, a la Xina tradicionalment hi havia hagut una certa tolerància envers l'homosexualitat. Però en temps de Mao els LGTB es van perseguir durament. En els darrers lustres, l'existència d'homosexuals s'ha anat fent cada cop més patent. Hi ha qui assegura que a la Xina hi ha 40.000.000 d'LGTB. El cert és que la comunitat cada cop és més activa  i es fa present al món de la música, de l'art, en mobilitzacions... El problema, per a ells, no ve tant de l'Estat com de les famílies, que no accepten l'homosexualitat i pressionen els joves perquè es casin i tinguin fills. Molts, incapaços de resistir la pressió, es casen. Alguns es casen amb gent del sexe contrari a desgrat de la seva orientació, i generen molts problemes a les seves parelles (hi ha associacions de damnificades per matrimonis amb gays). D'altres LGTB, en canvi, opten per matrimonis ficticis entre gays i lesbianes. Aquests matrimonis ajuden a retardar el conflicte amb els pares, però a vegades acaben essent, també, terriblement conflictius.

Interessant però no rodó

El llibre de Jeffreys i Haiqing Yu ens ensenya la realitat d'un món que, amb la modernització, no sembla apropar-se al nostre món. El sexo en China és una porta oberta a un univers amb uns valors diferents dels nostres. Però no es tracta d'un llibre rodó. Per una banda, per al públic en general peca d'un excés d'academicisme. Per altra banda, les autores es fixen més en les lleis sobre matrimoni o en les iniciatives dels activistes LGTB que en els comportaments habituals dels xinesos (probablement per manca de dades estadísticament significatives). A la fi del llibre, doncs, queden moltes incògnites obertes sobre la vida sexual dels xinesos, però l'obra deixa una idea ben clara: hi ha un altre món, i el tenim a dotze hores d'avió.