El Memorial Democràtic acull, a partir d'avui i fins el 31 d'agost, l'exposició Patufet en guerra, la il·lusió de la normalitat. A través de la crònica d'aquesta revista infantil, el Memorial tracta d'oferir-nos una imatge original de la guerra a través de la mirada dels sectors menys polititzats de la societat: la mirada d'En Patufet és, sens dubte, una mirada de reraguarda. I en aquest univers de reraguarda ens rebel·la la funció ambigua de l'humor: defensa front a la por, la injustícia, l'absurd... Però alhora eina d'opressió dels més dèbils: no hi falten els tocs de misogínia, ni els de classisme. I simultàniament, l'humor serveix per evadir-se dels problemes indefugibles. Una exposició comissariada per Julià Guillamón i coordinada per Josep Lluís Martín Berbois que ens endinsa en el món bèl·lic d'una de les revistes més llegides a la Catalunya de l'època.

Una imatge d'En Patufet del període de la guerra que reflecteix les cues.

En Patufet, de revolucionari a conservador

L'equip bàsic d'En Patufet va estar format per escriptors i dibuixants catalanistes, conservadors i catòlics, com Josep Maria Folch i Torres, Junceda o Cornet, i era una publicació apadrinada per la dretana Lliga Regionalista. Va néixer com una revista infantil, però tenia un humor complex, que probablement també atreia als grans.  En temps de la República la revista va anar prenent un to més i més conservador. Quan va esclatar la guerra, En Patufet no va mostrar cap tipus d'entusiasme revolucionari. En realitat no en va mostrar durant tota la guerra, més enllà d'algun joc de paraules dedicat a Durruti o alguna petició aïllada als nens de que compartissin les seves joguines amb els fills dels refugiats. Durant molt de temps, En Patufet va intentar ignorar la guerra, publicant acudits que no tenien res a veure amb el conflicte que es vivia. Molts dels acudits reflectien un univers pacífic i burgès, que ja havia desaparegut del tot a la realitat de Catalunya. Això sí, van suprimir qualsevol referència a la religió, o les que hi havia van quedar molt velades. Tot i ser col·lectivitzada, En Patufet, potser per ser una revista juvenil, va gaudir d'un ampli marge d'actuació. Fins i tot en els darrers mesos de la guerra va publicar moltes imatges que reflectien la situació de gana que es patia a la reraguarda republicana, un tipus de text pel que podrien haver estat acusats de derrotisme, però no van patir represàlies.

La banalització del drama

A partir de 1937, En Patufet va començar a tocar, de forma desdramatitzada, i aïllada del context polític, els drames derivats de la guerra: eren continus els acudits sobre la gana (individus esquelètics, perseguits pels gossos que els veien com ossos), botigues buides o cues inacabables de gent buscant menjar, el contraban, la manca de monedes, els polls... Fins i tot ironitzaven sobre els bombardejos, però sense cap referència als que bombardejaven Catalunya. És el cas d'un individu que durant un bombardeig diu que sempre s'ha de mirar el cel, d'on ve el perill, tot i que està a punt de caure en una claveguera per una tapa oberta. O s'ironitza sobre el fet que, durant la guerra, els "refugis" ja no eren a dalt de la muntanya sinó a sota la ciutat. Tot i aquest intent de normalitzar la guerra, els autors d'En Patufet no van poder escapar al drama: alguns fins i tot van patir la mort dels seus fills.

Acudit d'En Patufet que feia referència a les cintes adhesives que es col·locaven als vidres durant els bombardeigs.

La fi d'una època

En Patufet va sobreviure durant tota la guerra. La capçalera va ser col·lectivitzada, però va continuar publicant els seus dibuixos i textos, bastant al marge de les directrius sindicals: de fet, no va patir gaire la censura. En canvi, tot i que els seus autors eren catòlics i conservadors, la revista no va tenir continuïtat després de la guerra. Els editors van intentar garantir la seva continuïtat, però les autoritats franquistes no li van perdonar el seu catalanisme. A més a més, el franquisme apostava per una premsa infantil molt més polititzada, destinada a enquadrar els joves en el Movimiento Nacional. Els autors no es van exiliar i no van ser perseguits políticament, però van perdre la seva feina. Van malviure dedicant-se a d'altres coses o demanant favors. Alguns van haver d'acabar dedicant-se a escriure en castellà. Joaquim Muntañola, Kim, i Antoni Batllori Jofré, ambdós membres de l'equip de redacció d'En Patufet acabarien a una revista emblemàtica, ja alguns anys més endavant, el TBO. Però En Patufet no va morir del tot. Molts exemplars es van preservar, guardats al fons de golfes o armaris. I tindrien una segona vida: servirien perquè encara molts i molts catalans aprenguessin a llegir i escriure el català en un temps en què aquesta llengua estava proscrita a les escoles.

Del còmic al món real

Aquesta exposició del Memorial Democràtic té l'habilitat de passar amb gran facilitat del món del còmic al món real: combina els acudits d'En Patufet amb fotografies, objectes i documentals del període de la guerra, que ens mostren de forma ben palpable els referents dels dibuixos. Alguns d'ells són ben colpidors, com un crostó de pa guardat des de temps de la guerra, o les fotografies d'alguns individus abans i després de la guerra (en aquestes darreres se'ls veu autènticament demacrats). I exposen magnífics descobriments, com una pel·lícula amateur gravada clandestinament que mostra la situació de la Barcelona en guerra. Tot això és possible gràcies a una feina de recerca molt acurada que ens ofereix documents impressionants: com els que vinculen la vida personal dels autors d'En Patufet amb la vida literària de la revista. Una exposició que exposa, només, un petit fragment de la guerra civil, però que permet una reflexió en profunditat, no només sobre el conflicte del 1936-1939, sinó sobre qualsevol guerra. Patufet en guerra, la il·lusió de la normalitat és una petita però rica exposició que planteja problemes i que no tanca cap interrogant. D'aquesta forma ens obliga a pensar, sense dogmes, en la guerra, en l'humor, en la infància, en la militància, en el dolor...