Durant els mesos finals de la Guerra Civil, paral·lelament a l’avanç que l’exèrcit franquista feia en terres catalanes, membres de la Delegació de l’Estat per a la Recuperació de Documents van confiscar tot de documents d’institucions, partits polítics i particulars a Catalunya.
Els papers van ser enviats a Salamanca per ser avaluats. Amb aquest espoli, Franco pretenia recol·lectar proves per perseguir i jutjar aquelles persones que havien donat suport el bàndol republicà.
Pràcticament quaranta anys més tard, l’arribada de la democràcia va permetre que les institucions i entitats catalanes reclamessin el retorn dels documents catalans espoliats a Catalunya, lloc on havien de ser perquè és d’on havien marxat. Tot i que en un inici les demandes catalanes no van ser escoltades pel Govern espanyol, ni sota mandat socialista ni popular, el 2004 una comissió d’experts creada pel patronat de l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola es va mostrar favorable a retornar els papers espoliats a Catalunya.
El novembre del 2005, les Corts Espanyoles van aprovar la Llei 21/2005 on s’autoritzava el retorn a la Generalitat de Catalunya dels documents catalans confiscats amb motiu de la Guerra Civil. Era el moment en què esforços de persones i institucions catalanes es van veure reconfortades amb la llum verda d’aquesta llei que permetia que els papers viatgessin de Salamanca cap a Catalunya.
La primera tramesa de documents va arribar a l’Arxiu Nacional de Catalunya el 31 de gener del 2006, un trajecte que s’ha anat repetint en els últims anys, a mesura que el govern espanyol ha anat enviant els documents a terres catalanes, a vegades amb més puntualitat, altres amb una mica més de reticència.
Tot i que aquest procés de retorn fa més de 10 anys que dura, “Catalunya encara no té el 100% dels papers”, recorda Josep Cruanyes, coordinador de la Comissió de la Dignitat. Una manca que es deu, primer de tot que la Llei 21/2005 només preveia el retorn dels documents de la Generalitat republicana i de particulars, però no els documents dels ajuntaments.
La segona raó és que la tramesa que va arribar el 4 de desembre del 2014 no es corresponia amb el que la comissió mixta havia pactat.
Aquest problema es deu que el govern espanyol al·lega que no s’ha concretat tot el retorn de documentació confiscada perquè no s’ha localitzat o ja no existeixen els titulars d’aquests documents. Una opinió que es contradiu amb el que es va decidir el 2006 que seria la Generalitat qui s’encarregués de trobar i retornar els papers als seus legítims propietaris, feina que la Generalitat ha estat fent en els darrers anys.
El govern espanyol reclama el retorn de papers
Si fins ara una part dels papers havien realitzat el trajecte Salamanca–Catalunya perquè fossin retornats als seus propietaris o hereus; ara és el govern espanyol qui reclama que els documents i fons bibliogràfics que no s’hagin pogut restituir als seus propietaris tornin a l’Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca.
Descarreguen una remesa dels papers de Salamanca retornada a Catalunya
La demanada sorgeix d’una reclamació promoguda per l’alcalde de Salamanca, Alfonso Fernández Mañueco, i pel conjunt de senadors de la província, feta efectiva a través del Ministeri d’Educació, Cultura i Esports, que ha insistit al Govern català que acompleixi la llei i acati l’acord amb les sentències del ple del Tribunal Constitucional, 20/2130, 67/2019 i 68/2013.
En aquestes sentències, s’hi estableix que els documents, els fons documentals i altres efectes confiscats a Catalunya a persones naturals o jurídiques de caràcter privat per la Delegació de l’Estat per a la Recuperació de Documents continuen sent de titularitat estatal, si no s'ha pogut realitzar la devolució legítima als propietaris.
Aquesta no és l'única demanda per a la tornada de papers a Salamanca. L'historiador Policarpo Sánchez, president de l’entitat Salvar l’Arxiu de Salamanca, també considera que la Generalitat no està fent bé la seva feina, ja que “l’Estat va enviar papers a Catalunya de gent d’altres comunitats autònomes que mai han trepitjat terra catalana i, per tant, no li pertoca tenir-los”. Una demanda que Sánchez acompanya d'un procés de firmes que ja compta amb 65.000 adhesions.
D’altra banda, Sánchez s’alinea amb aquesta petició del PP i demana a la Generalitat que compleixi la sentència del Tribunal Constitucional de retornar els papers, “els documents que s'entreguen a la Generalitat no són per quedar-se’ls, sinó per retornar-los als seus propietaris i si no, retornar-los a l’Estat”.
Dues dones revisen els papers de Salamanca en un dels actes de lliurament a propietaris
Procés obert i lent
No obstant això, el Govern català no es mostra còmode amb el que ara es demana des del ministeri. Així ho ha confirmat a El Nacional Francesc Balada, director de l’Arxiu Nacional de Catalunya, que recorda que retornar els documents als seus propietaris legítims o als seus hereus és “un procés llarg que encara està en marxa” i posa l’exemple del retorn de documentació que es va fer el passat mes de febrer al grup del PSC i a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet.
Un procés lent al qual la Generalitat ha dedicat i hi dedica molts esforços publicant llistes amb els noms dels propietaris dels documents o buscant el domicili de famílies dels espoliats, alguns dels quals estaven a l’exili.
Josep Cruanyes destaca que la Generalitat té la responsabilitat de “buscar els propietaris dels papers". Per la seva banda, Balada remarca que bona part dels documents que van restituir a la Generalitat “han estat pràcticament tots retornats als seus legítims propietaris o hereus” i tan sols queda un 4% per retornar. A més a més, Balada recorda que no hi ha cap data límit en la sentència del Tribunal Constitucional i que en cap cas “no prescriu el dret de les víctimes de rebre el que se’ls va confiscar”.
Quina documentació es va arribar a enviar a Catalunya?
Aquesta és la pregunta que vol resoldre Policarpo Sánchez. L’historiador va presentar una demanda davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè la Generalitat retornés a l’Arxiu Estatal els documents de la Guerra Civil que "es van endur il·legalment" i que actualment es troba vista per a sentència. Sánchez va demanar que se li fes arribar un llistat amb tots els documents i quan el Tribunal els va demanar al Ministeri, aquest va declarar que no comptava amb un registre detallat i individual de tots els papers que des del 2006 s’havien enviat a la Generalitat.
Sánchez reclama aquest llistat per demostrar que alguns dels documents que es van enviar a la Generalitat no li pertanyen, “són documents de persones d’altres comunitats autònomes, d’Aragó, València o Astúries, per exemple”, i posa d’exemple entrevistes que ha mantingut amb famílies que el seu nom apareix en documents que ara estan en mans de la Generalitat però que “elles mai han viscut o passat per Catalunya”.
Documentació sense hereu
El principal motiu de discòrdia entre la Generalitat i l’Estat espanyol és què passa amb aquells documents confiscats a Catalunya que no tenen propietari o hereu. Balada remarca que aquests casos són molt pocs i defensa que tot i que la titularitat dels papers "continua sent de l'Estat" aquest "podria fer un dipòsit a un arxiu català perquè es quedés amb els documents, ja que són documents confiscats a Catalunya".
Per la seva banda, el PP de Salamanca i l’Estat espanyol reclamen que aquells papers que no han trobat el seu propietari legítim o cap hereu, tornin a l’Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca.
Una postura que va defensar José Antonio Bermúdez de Castro, diputat salmantí al Congrés, on deixava clar que la llei determinava únicament que es lliurarien tan sols els arxius que tinguessin destinataris o successors, però que en el cas que no es pogués perquè es tracta d’entitats desaparegudes o de persones a títol individual sense descendència, “no se’ls pot quedar la Generalitat”, ja que la normativa deixa clar que han de tornar a l’Arxiu Nacional d’on van sortir".
Una normativa que demana que els papers ara facin el viatge de retorn, de Catalunya a Salamanca, el mateix viatge que van fer l'any 1939 quan van ser requisats pel bàndol franquista. No obstant això, tot i que l'Estat espanyol és qui en té la titularitat, cal tenir present que són documents catalans confiscats a Catalunya i que, per tant, aquí és on haurien de quedar-se. De fet, és d'on no haurien d'haver sortit mai.