La visita que Arnaldo Otegi ha fet al Parlament ha tornat a posar de manifest la profunditat de la crisi que està vivint Espanya. Si el PP no s’espavila aviat deixarà de ser el partit alfa de l’Estat i les fortunes que el sustenten només podran recuperar el poder, o mantenir-lo, amb un bon daltabaix polític capaç d'escampar la por i el pessimisme. 

La idea que Podemos farà l’evolució del PSOE és una fantasia. Adolfo Suárez i Felipe González tenien en comú projecte il·lusionant, que era instaurar la democràcia. Tots dos volien convertir Espanya en un país civilitzat i europeu, després de dos segles d’incultura i violència. L’Espanya de Rajoy i l’Espanya de Pablo Iglesias no comparteixen ni el passat, ni el present ni molt menys tenen una idea compartida del futur. S’ha vist amb un tema tan sensible i tan de base com Otegi.

Si el PP tingués algun líder jove amb cultura i personalitat; fins i tot si aquest líder el tingués Ciutadans o el PSOE, que són dos partits crossa, Espanya s'estalviaria molts problemes. Però si González va tenir un Suárez d’interlocutor, Pablo Iglesias només té mòmies velles a l’altra banda de la taula. Rajoy ha dit al Financial Times que no té un successor natural i és cert, perquè el seu món està esgotat. L'únic que pot fer Rajoy és intentar congelar el temps -que és el que fas quan no saps què fer- amb l’esperança que passi alguna cosa o que aparegui algun jove de dretes prou audaç per desafiar el sistema com va fer Suárez.

Si la Inés Arrimadas, la Meritxell Batet, l’Albert Rivera, o l’Andrea Levy tenen alguna cosa en comú és que no estan autoritzats a tenir idees pròpies. De fet, ni tan sols tenen permís per pensar sobre temes importants i relacionar-los amb la seva pròpia experiència. És així que Batet pot acabar dient que els morts dels GAL no tenen res a veure amb el terrorisme o que Levy fa tuits sobre Otegi com si fos la cheerleader de Rajoy i Fraga no hagués concorregut a cap elecció. Soraya és més consistent i més sincera, però les seves obsessions jurídiques i la seva cara de professora Rottenmeier són poc adequades per un panorama inestable, que demana carisma i mà esquerra.

El problema d'Otegi és que posa de manifest que ETA i el franquisme són el mateix. ETA va mantenir oberta la ferida de la dictadura i va impedir que la Transició es tanqués en fals, enterrant de viu en viu les aspiracions legítimes dels republicans i els independentistes. Amb la fi del terrorisme, aquells pets que Cela es tirava al Senat quan parlava Xirinacs -i que tots els imbècils reien tant- han tornat carregats de dinamita. Crear un clima de visceralitat al voltant d’ETA, ara que Otegi demana perdó per Hipercor, pot semblar electoralisme però és molt pitjor; és la manera que els amos de Levy, de Batet i companyia tenen d'intentar evitar que un dia puguin ser jutjats pels crims de la dictadura, igual com Otegi va ser jutjat per terrorisme. 

La millor prova de la decadència del PP i la banalitat dels seus dos partits crossa són les seves joves promeses. Els vells utilitzen els joves per protegir-se del seu passat, i és per aquest crim que se’ls sentenciarà, encara que sigui després de morts. El PP, igual que la vella CiU, s’ha convertit en un tap per a l’evolució de la dreta espanyola i quan es produeixen aquests taps ja se sap què passa: hi ha merder. L’emergència d’una dreta catalana independentista –és a dir genuïna, que no cometés els errors de Cambó de voler quedar-se tot el pastís ibèric- podria pal·liar la polarització. Però això també sembla improbable.

A mesura que els joves de piscifactoria que fabrica el sistema sonin cada cop més com si fossin vells acorralats, l’esquerra també es radicalitzarà i l’abisme entre les dues espanyes s’anirà eixamplant de manera irremeiable. El PP cada cop representarà més la caspa i el camp, i Podemos la gran ciutat. No sé si el panorama els sona prou als anys 30.