Un nen blanc abandonat és criat en un poble de negres a l'Àfrica Austral a mitjans del segle XIX. Aquest és l'argument d'Orzowei, una de les sèries infantils emblemàtiques de la transició. Va arribar en un mal moment, perquè va començar-se a emetre, sense previ avís, en l'horari de l'anime Mazinger Z, que no es va acabar de projectar a Televisió Espanyola. Molts seguidors de la sèrie japonesa de robots no van perdonar mai a Orzowei. La sèrie, una coproducció italo-alemana en 17 episodis, que es va estrenar el 1977, va ser dirigida per Yves Alegret, i es basava en una novel·la de l'italià Alberto Manzi, del 1965. Ara l'editorial Maeva reedita la novel·la, amb una nova traducció de Nuria Martínez Deaño i pròleg de Care Santos, presentant-la com "un commovedor relat sobre la lluita contra els prejudicis i la necessitat de conquerir el teu lloc al món". Però, era realment Orzowei un text avançat al seu temps o era la típica novel·la d'aventures racista?

Orzowei contra tots

La clau de l'obra de Manzi és que presenta quatre grups en conflicte: bòers, swazis, zulus i boiximans (i fins i tot en algun moment es fan presents els britànics, tot i que sempre queden en un segon pla). El protagonista de l'obra, Orzowei, no encaixa en cap d'aquests grups. Mentre els negres amb els que ha crescut el discriminen pel seu color de pell, els blancs el discriminen per considerar-lo un "salvatge". Orzowei anirà d'una banda a l'altra per buscar un grup amb que identificar-se, però cap grup l'acceptarà com un dels seus. De fet, Orzowei es passa la novel·la a la recerca d'amor: el noi que no ha tingut mare, ni estima, ni reconeixement va a la recerca d'algú que l'estimi. Sense gaire sort. A la fi, en moltes ocasions, Orzowei haurà d'escapar de la persecució d'aquells que ell considerava els seus companys. La tonada de la melodia de la sèrie, en espanyol, deia: "Corre muchacho ya, no te detengas más".

Contra els prejudicis

Els editors d'Orzowei tenen motius per vendre el llibre com un manifest en contra de la discriminació i els prejudicis. La trama d'Orzowei és una aposta per la multiculturalitat: en principi defensa que tots els pobles poden viure en harmonia i que no es pot discriminar una persona pel seu color de pell. I, malgrat tot, té alguna ambigüitat: el protagonista (que no per casualitat és blanc) viu molt bé amb els boiximans, però es sent impulsat a anar a viure entre els blancs "perquè són els seus". És una aposta pel diàleg i la cooperació entre els pobles, però partint la base de que cadascun ha de viure sota les seves regles (un prinicipi perillós: el principi de l'apartheid era, justament, el "desenvolupament per separat", que argumentava que la millor forma que els pobles progressessin és que cadascun tingués el seu govern diferenciat amb normes pròpies). Tot i que l'autor critica alguns abusos i comportaments immorals dels blancs, no estalvia elogis a la "civilització" (la mateixa "civilització" que a Sud-àfrica, en aquella època, va contribuir a l'extermini d'alguns pobles autòctons). Simptomàticament la trama es tanca en una festa on s'agermanen els membres dels diferents grups; simptomàticament, la trobada es celebra a la casa de pedra construïda pel blanc.

No simètric

Així, l'obra de Manzi no és una càrrega simètrica contra tots els grups sud-africans. De fet, els qui són presentats d'una forma més idealitzada són els boiximans, els únics que accepten plenament a Orzowei i els únics que es sacrifiquen en defensa de tots els humans. Els bòers, que en aquella època es van llançar a ocupar els territoris dels africans per fugir dels britànics (en bona part perquè rebutjaven la prohibició anglesa de l'esclavatge), són presentats com víctimes de les agressions del zulus (que actuarien moguts, purament, per la malícia). No hi ha cap menció a l'ús de l'esclavatge per part dels bòers. Un personatge com Andries Pretorius és clarament hagiografiat, en tant que Shaka, el creador de l'imperi zulu, és demonitzat. En certa mesura, l'obra de Manzi és tributària de l'obra d'alguns novel·listes sudafricans, com Stuart Cloete o Lauren Van de Post, que tot i criticar el racisme de l'apartheid, van sustentar alguns dels mites creadors del sistema de discriminació racial. De fet, el règim racista de l'apartheid idealitzava sovint als boiximans, perquè eren un enemic pràcticament exterminat que no participava en la societat industrial, i que per això no representava un perill efectiu per a la supremacia blanca, a diferència dels altres grups negres, que sí que suposaven una amenaça per al domini blanc (la cèlebre pel·lícula Los dioses deben estar locos, en aquest sentit, va ser criticada a Sud-àfrica com una pel·lícula pro-apartheid).

Poc fidedigna històricament

La trama d'Orzowei se situa al voltant de l'any 1828, en els temps en què els zulus estaven ficats en l'anomenada Mfecane, un gran conjunt d'operacions militars que van convertir el petit clan dels amazulus en un gran imperi sota el mandat del geni militar Shaka. L'Mfecane (corró) va provocar un gran moviment de poblacions a tota l'Àfrica Austral, perquè els conflictes bèl·lics en cadena van provocar el desplaçament de grans grups de gent a milers de quilòmetres del seu lloc d'origen. El problema és que Manzi fa coincidir la mort de Shaka i l'Mfecane amb la gran migració dels bòers, els colons d'origen holandès i hugonot, cap al Nord (l'anomenat Gran Trek). Però en realitat el Gran Trek es va iniciar el 1835, alguns anys després de la mort de Shaka. És cert que Andries Pretorius, el líder militar dels bòers es va enfrontar a les forces del rei zulu Dingaan a la batalla de Blood River, però això va ser el 1838. Però la sèrie encara era menys fidedigna que la novel·la: es va rodar amb extres que eren "autèntics membres de la tribu masai". El problema és que de la zona on transcorre l'acció, el país swazi, al territori masai hi ha gairebé 4.000 quilòmetres i un abisme de tradicions i costums. És a dir, vindria a ser com confondre catalans amb lapons.

Sòlida

Més enllà de les imprecisions històriques i de les simpaties probòers del seu autor, Orzowei és una novel·la juvenil d'una gran solidesa. L'autor recorre, sens dubte, als tòpics de la novel·la d'aventures africanes: hi ha lleons, lleopards, serps, selves, deserts, rius de gran potència, salvatges ferotges... Manzi recorre a l'exotisme, però manega aquests recursos amb gran habilitat i aconsegueix una novel·la juvenil que vibra i que emociona al lector. Un mite dels setanta que, a diferència d'altres, val la pena reviure.