Fa dies que els ambients polítics i periodístics de Madrid –i en part, també de Barcelona– es pregunten qui serà el Pich i Pon del nostre temps. Prenent l’exemple històric del règim interí que va regir Catalunya des de la fallida proclamació de l’Estat Català dins la República Federal Espanyola de Lluís Companys, l'octubre del 1934, fins a la victòria del Front Popular i el retorn del president a Catalunya, han estat diversos els noms que s’han posat sobre la taula per al nou hipotètic càrrec de “governador general i president de la Generalitat de Catalunya” en cas de ser aplicat el famós article 155 de la Constitució.

La llista de possibles delegats per Madrid per regir Catalunya en cas que s’anul·li o limiti l’autonomia per part del govern Rajoy que circulen a les redaccions i despatxos, inclou diversos dirigents del Partit Popular, des del delegat del govern espanyol a Catalunya Enric Millo a la ministra de Sanitat Dolors Montserrat, fins a la mateixa  vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría; velles glòries del catalanisme pactista com l’exlíder d’Unió Josep Antoni Duran i Lleida o el també exdiputat de CiU Josep López de Lerma; expesos pesants socialistes com els exministres Celestino Corbacho o Josep Borrell –amb una presència destacada a la manifestació unionista del 8-O–, passant pel president del TSJC Jesús María Barrientos o l’exministre, exdirigent del PP i avui habitual de les portes giratòries, Josep Piqué. De tots ells s’ha parlat com a possibles “Pich i Pon”.

Ara bé, posats a tenir sentit històric és interessant veure quins van ser els homes encarregats per Madrid de regir la Catalunya de l’autonomia suspesa l’any 1934. Perquè Joan Pich i Pon és el més cèlebre, però no l’únic dels governadors generals i presidents de la Generalitat interins del període 1934-1936. Vuit homes de perfils i procedències molt diferents es van anar succeint en el càrrec. Alguns van tenir un mandat més aviat llarg, d’altres, fugaç. En alguns casos van poder formar govern i van intentar tirar endavant projectes propis, en d’altres, senzillament van complir amb el mandat governatiu estatal. Aquests són els vuit noms que van regir Catalunya en aquell impasse excepcional:

1. El militar andalús: Francisco Jiménez Arenas

“ORDEN

El Excmo. Sr. General Jefe de la 4a División me comunica lo siguiente:

“Sírvase hacerse cargo de la Generalitat de Cataluña, procediendo al arqueo de la caja y a la inspección de los distintos Servicios de la misa y de todas las funciones que correspondían al Presidente de la Generalidad, incluso de la ordenación de pagos”. En consecuencia, desde esta fecha asumo accidentalmente las expresadas funciones.

Barcelona, 7 de octubre de 1934

El Presidente accidental designado por la autoridad gubernativa de la 4a División.

FRANCISCO JIMÉNEZ ARENAS”

Nomenat pel general Domènec Batet el mateix 7 d’octubre del 1934, després de decretar l’estat de guerra, aquest coronel d’intendència de la IV Divisió Orgànica –nom amb què es va anomenar durant la II República l’antiga Capitania General de Catalunya–, nascut a Órgiva, Granada, de 60 i pocs anys, veterà de Filipines i Marroc, va esdevenir després del Sis d’Octubre la màxima autoritat de Catalunya, com a president accidental de la Generalitat, assumint totes les competències administratives de la presidència i les conselleries.

Amb l’Estatut suspès de facto, “el president” Jiménez destituí el president Lluís Companys i el seu govern, els comissaris delegats a Girona, Lleida i Tarragona, i tots els càrrecs governatius nomenats per ERC. Alhora, d’acord amb l’estat de guerra imperant, es produí una forta repressió contra organitzacions polítiques i sindicals. Cent vint-i-nou ajuntaments governats majoritàriament per ERC foren dissolts, es prohibí l’activitat dels partits i sindicats, se suspengueren diaris i revistes, de Solidaridad Obrera a La Humanitat, de La Publicitat a El Diluvio, i es clausuraren locals d’associacions catalanistes i d’esquerres.

Com és conegut, hi hagueren més de 4.000 empresonats als vaixells presó, com l’Uruguay, on hi tancaren el president i el govern de la Generalitat. Els comandants Enric Pérez Farràs, cap dels Mossos d’Esquadra, i Frederic Escofet, comissari general d’Ordre Públic, foren condemnats a mort en un consell de guerra, i el Tribunal de Garanties Constitucional processà Companys i el seu govern, així com l’alcalde i els regidors de l’Ajuntament.

A nivell intern, s’imposà el castellà com a llengua de la Generalitat i es retallaren competències en educació i ordre públic, mentre el Parlament esdevenia caserna militar, es derogava el Patronat de la Universitat Autònoma i tornaren a ocupar els càrrecs vacants, el que l’exgovernador civil de Barcelona i dirigent d’Acció Catalana Claudi Ametlla anomenà “una selecció del país: una part de regionalistes, d’antics lerrouxistes desnonats, de cacics sense clientela i algun carlí escadusser”.

coronel Francisco Jiménez

Després d’ocupar el càrrec de president interí, el coronel Jiménez va ser ascendit a intendent general i fou destinat a Valladolid. Participà en la preparació del cop d’estat del 18 de juliol i fou capturat i empresonat al mateix vaixell-presó Uruguay.  La matinada del 2 de setembre de 1936 fou assassinat per milicians anarcosindicalistes al cementiri de Montcada. El seu superior a Barcelona i l’home que l’havia nomenat, el general Domènec Batet, que ocupava la capitania general de Burgos, va romandre fidel a la República i fou executat pels franquistes en aquesta ciutat, l’any 1937.

2. El polític gallec: Manuel Portela Valladares

Exministre monàrquic com el president de la II República Niceto Alcalá Zamora i membre del seu corrent republicà centrista, Manuel Portela Valladares havia entrat a la política de la mà del líder (i totpoderós cacic) liberal gallec Eugenio Montero Ríos i havia estat governador civil de Barcelona en dos moments especialment complicats: 1910, després de la Setmana Tràgica, i 1923, just abans del cop del capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera.

El polític gallec fou nomenat tot just aprovada la Llei de 2 de gener de 1935 que suspenia les atribucions que l’Estatut d’Autonomia atribuïa al Parlament, i creava la figura del Governador General, nomenat pel govern central. D’aquesta manera –i així ho sosté l’historiador Just Casas i Soriano en la seva història d’aquest període a l’obra La Generalitat de Catalunya i els seus presidents– aquest càrrec esdevenia una mena de “dictador civil”. Tot i que tenia atribuïdes les prerrogatives de la Presidència i el Consell Executiu que no havien estat derogades, i que podia delegar-les, no va nomenar cap govern.

Portela Valladares

Portela va prendre possessió del càrrec de Governador i president el 10 de gener del 35 i l’ocupà fins al 22 d’abril, quan dimití per ocupar el Ministeri de Governació del govern d’Alejandro Lerroux. A finals de 1935 el seu amic Alcalá Zamora li encomanà la presidència del consell de ministres, organitzant des d’aquest càrrec les eleccions de febrer de 1936.

Fracassada l’operació centrista que pretenia encapçalar d’acord amb el president de la República, reconegué – contra les pressions que rebé de la dreta i dels militars – la victòria del Front Popular i traspassà el poder el 19 de febrer de 1936. Aquest fet, a més de la seva fidelitat republicana i la seva adscripció a la maçoneria –en la qual tenia un alt grau– va fer que el règim franquista, que no li perdonava que hagués facilitat el govern a les esquerres, demanés la seva extradició a la Gestapo, petició que no fou atesa. Va morir a l’exili, l’any 1952.

3. El magnat radical: Joan Pich i Pon

Sens dubte el més conegut i el que ocupà més temps el càrrec de Governador i President, del 23 d’abril, diada de Sant Jordi, fins al 28 d’octubre de 1935, Joan Pich i Pon no només exercí aquests dos càrrecs de nomenament governatiu, sinó que alhora ostentà la vara d’alcalde, esdevenint, en paraules d’Amadeu Hurtado, una mena de virrei: “En sortir Portela, va passar de moment els seus poders a Joan Pich i Pon, que ja havia estat nomenat per ell alcalde de Barcelona, i durant tot el mes Pich va ésser president de la Generalitat sense govern i alcalde sense ajuntament, resumint en la seva persona les funcions i autoritats de tots els consellers de Catalunya i de tots els regidors de la ciutat. Ningú, ni abans ni després, no ha tingut legalment tants poders a la mà a Catalunya com tenia aleshores Pich i Pon. Això venia a ésser una burla feta amb més gràcia que la llei del 2 de gener a l’autonomia catalana en voler demostrar que un home sol podia suplir sense gaire esforç totes les nostres institucions plegades”.

No es pot dir que Pich i Pon fos, però, un neòfit en els assumptes polítics. Fill d’una família humilíssima, havia tingut una molt pobre o quasi inexistent educació, que havia compensat amb un esperit emprenedor que l’havia fet marxar de casa ben d’hora per a treballar d’aprenent d’electricista. En aquesta professió va prosperar fins a esdevenir un importat magnat, propietari dels diaris El Día Gráfico i La Noche, fundador de la patronal Sociedad de Industrias Eléctricas y sus Anexos, president de la Cambra Oficial de la Propietat i del Banc de la Propietat, Comissari Regi de l’Exposició d’Indústries Elèctriques, posteriorment Exposició Universal, i, alhora, membre del Partit Republicà Radical de Lerroux, pel qual fou regidor, diputat, senador i sotssecretari de Marina. La vox populi, però, el coneixia, a banda de tots aquests mèrits, per les divertides errades o lapsus que es conegueren com a “pichiponades” i que, certes o inventades, ompliren els diaris de l’època.

PICH I PON

Durant el seu mandat com a Governador i President,  s’aixecà l’estat de guerra, es retornaren algunes competències, i Pich i Pon nomenà dos governs. El primer, format exclusivament per dirigents de la Lliga de Catalunya –el nom del vell partit regionalista durant la II República–, com els veterans Lluís Duran i Ventosa o Joan Vallès i Pujals , així com dirigents radicals, fou molt breu, i el segon, amb carteres assignades comptà amb personalitats i tècnics propers a Acción Popular i la CEDA. Alguns dels consellers, com el titular de Cultura Duran i Ventosa o l’expresident de la Diputació de Barcelona, responsable d’Obres Públiques, Vallés i Pujals intentaren desplegar una autèntica obra de govern, aprovant aquest darrer l’influent Pla General d’Obres Públiques, que preveia moltes de les obres que es van fer posteriorment, com l’Eix Tranversal.

Dels càrrecs catalans, Pich i Pon saltà a Madrid com a sotssecretari d’Indústria i Comerç del govern de Lerroux. Implicat en l’escàndol Estraperlo, que acabà amb els radicals, dimití dels seus càrrecs. Morí a París l’any 1937.

4. El jutge: Eduardo Alonso Alonso

Eduardo Alonso Alonso era president de l’Audiència Territorial de Barcelona quan el 28 d’octubre fou nomenat provisionalment pel càrrec, també provisional, de Governador General i President de la Generalitat. Durant el seu brevíssim mandat de gairebé només dues setmanes, mantingué els consellers de Pich i Pon als seus càrrecs i intentà una certa normalitat dins l’estat l’alarma que encara romania des del final de l’estat de guerra.

5. El banquer valencià: Ignasi Villalonga i Villalba

Després de l’interinatge d’Alonso i amb el PRR assetjat pel descrèdit dels casos Estraperlo i Nombiela, el 19 de novembre de 1935 el president del consell de ministres de la II República, el valencià Joaquim Chapaprieta i Torregrossa, nomenà el seu conterrani Ignasi Villalonga i Villalba per ocupar el delicat càrrec de Governador General i President de la Generalitat.

Ignasi Villalonga

Home de negocis i membre de la Dreta Regional Valenciana –organització valencianista conservadora que aplegava sectors burgesos i agraris, que proposava l’accidentalisme com a forma de govern i un programa reformista social cristià, liderada per Lluís Lucía i Lucía i que formaria part de la CEDA–, Ignasi Villalonga, amb un clar pedigrí valencianista, va ser elegit dues vegades diputat per Castelló, l’any 1932 va signar les conegudes com a Normes de Castelló i tenia una relació fluida amb el catalanisme. Enmig de disputes entre radicals, lligaires i cedistes, s’optà, doncs, per la solució “de un catalanista afiliado al partido de Gil Robles”.

La presidència del banquer valencià només durà tres dies més que la del seu predecessor, ja que dimití quan caigué el govern Chapaprieta i es formà un govern de Portela amb el suport i presència la Lliga, a través del ministre de Marina Pere Rahola i Molinas.

Villalonga, que abans de la Guerra Civil havia presidit la Cambra de Comerç de València, havia fundat el Centre d’Estudis Econòmics Valencians i havia tingut un paper destacat en el Banco Internacional de Indústria i Comerç i en la Compañía Española de Petróleo, després del conflicte –en el qual donà suport als revoltats i participà en la reorganització de l’economia del bàndol franquista– exercí la presidència d’entitats emblemàtiques com el Banc de València o el Banco Central, a més de participar en importants empreses com Dragados y Construcciones. La seva filla es casà amb Julio Muñoz Ramonet, una de les grans fortunes de l’època de l’estraperlo i l’economia de postguerra de Catalunya, conegut per la seva manca d’escrúpols.

Companys Uruguay Fets Octubre

Lluís Companys i altres membres del seu Govern empresonats al vaixell Uruguay, després dels Fets d'Octubre 

6. El jurista català: Joan Maluquer i Viladot

La presidència del vell jurista Joan Maluquer i Viladot fou merament testimonial –quatre dies entre el 14 i el 18 de desembre de 1935–, i l’ocupà interinament com a president de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya, que ostentava des de 1932.

Membre d’una dinastia d’advocats i jurisconsult de prestigi, l’any 1934 tenia quasi 80 anys i una llarga carrera a l’esquena: secretari del Primer Congrés Catalanista l’any 1880, regidor de Barcelona el 1886, diputat per Terrassa-Sabadell i per Solsona, senador per Lleida, fiscal del Tribunal Suprem, degà del Col·legi d’Advocats i president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, membre de la Comissió de l’Apèndix de Dret Català al Codi Civil, impulsor del canal d’Urgell, fundador del Partit Monàrquic Autonomista i membre de la Lliga Catalana.

joan maluquer viladot

El 14 d’abril de 1931, Maluquer era president de la Diputació de Barcelona, des de la que, com el seu veí a la plaça Sant Jaume, l’alcalde Joan Antoni Güell, comte de Güell, havia portat a terme una tasca de normalització i catalanització en plena “Dictablanda”. Al migdia, després que Lluís Companys hagués proclamat la República des del balcó de l’Ajuntament, Francesc Macià es dirigí a la Generalitat, on Maluquer es resistí a abandonar el càrrec si no era amb un acte de força. Amicalment, Macià –també veterà polític i hisendat vinculat a Lleida com ell– li prengué el braç, i amb aquest gest sobre el cavallerós Maluquer es va dissoldre la Diputació monàrquica.  

Retornat durant uns pocs dies a la Generalitat, Maluquer formà un govern amb només quatre consellers, tots ells de la Lliga. Amb l’esclat de la Guerra Civil, marxà a l’exili i entrà a l’Espanya franquista, on sembla que tingué una desagradable topada amb el general Martínez Anido.  Morí poc després de tornar a Barcelona.

7. El financer mallorquí: Fèlix Escalas i Chamení

Per substituir a Maluquer i Viladot, que havia accedit al càrrec només de manera interina, el govern de Portela Valladares nomenà el 18 de desembre de 1935 un financer mallorquí que ja havia estat conseller de Finances als governs de Pich i Pon, Alonso i Villalonga: Fèlix Escalas i Chamení. Mallorquí, havia portat a terme una important carrera en el món dels negocis a Catalunya: vicesecretari i, posteriorment, president de la Cambra de Comerç de Barcelona, i des de 1919 era director del Banc Urquijo Català, el principal banc de la indústria catalana. A més, havia estat diputat provincial de la Lliga i, com a tal, vicepresident de la Mancomunitat.

Segons contà al periodista Joan Sariol, el Govern el nomenà sense consultar-lo, perquè no sabia a qui recórrer: “Por su carácter independiente queda nombrado... Així sense desitjar-ho em trobo investit del càrrec que renovadament havia declinat”. Sembla que el mateix Escalas havia refusat en anteriors ocasions la responsabilitat de ser Governador i President.

felix escalas chamení

Escalas s’esforçà a reorganitzar la Generalitat i endegà un programa d’actuació, amb la intenció que pogués ser aplicat en cas de victòria electoral del seu partit a les properes eleccions. Com explicà a Sariol: “Va ésser una Generalitat ben catalana. Vam fer tot el que podia fer-se en aquelles circumstàncies. Patriotisme i honestedat caracteritzaren la nostra actuació”. El cert és que des de la Generalitat, Escales afavorí els interessos de la seva classe social i de les empreses a les quals estava vinculat, derogant mesures laborals de l’època d’ERC.

Després de la Guerra Civil, Escalas –que havia donat suport als sollevats – va mantenir de nou una intensa activitat empresarial i representativa, presidint la Cambra de Comerç i el consell regional del Banc Urquijo. Alhora, en un equilibri difícil i complicat, intentà combinar el fet de tenir un càrrec com el de Procurador en Cortes amb un cert catalanisme. En aquest sentit, presidí la Comissió Abat Oliba que portà a terme els actes d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat l’any 1947.

8. El veterà republicà: Joan Moles i Ormella

La victòria del Front Popular a les eleccions del febrer de 1936 van suposar l’inici del camí cap a la normalització política a Catalunya. El programa del Front Català d’Esquerres, el nom amb què es constituí el pacte d’esquerres al Principat, incloïa l’amnistia dels presos i la recuperació de l’Estatut i les competències perdudes. Abans de dimitir del seu càrrec i per evitar una situació de buit de poder, Portela Valladares nomenà un veterà del republicanisme català pel càrrec de Governador General i president de la Generalitat.

Joan Molas i Ormella, bon amic i contertulià de Francesc Macià, havia estat regidor i tinent d’Alcalde de Barcelona i diputat per Lleida a les eleccions que guanyà Solidaritat Catalana. Vinculat successivament a la Unión Republicana, al Centre Nacionalista Republicà i a la Unió Federal Nacionalista Republicana, va revalidar diverses vegades l’escó lleidatà. I quan no ho pogué fer, per intrigues polítiques, representà la província al Senat. Com a advocat, havia estat degà del Col·legi i havia defensat als joves nacionalistes acusats pel Complot del Garraf, un intent d’assassinar el rei Alfons XIII, i els interessos de Francesc Macià durant la Dictadura.

Joan Moles

Durant els primers temps de la II República, malgrat la seva proximitat amb Macià –els seus feus electorals lleidatans els havien fet íntims ja en temps solidaris– no ocupà cap càrrec, mentre d’altres membres de la vella guàrdia republicana, com Amadeu Hurtado, Pere Coromines o Jaume Carner eren escollits diputats. L’any 1932, però, va tornar a la política en el primer d’una sèrie de càrrecs de responsabilitat en moments difícils: Governador Civil de Barcelona, Alt Comissari d’Espanya al Marroc, Governador General i President de la Generalitat de Catalunya i ministre de Governació a l’executiu de Casares Quiroga, just abans de l’esclat de la Guerra Civil.

Des de la Generalitat, Moles restituí els ajuntaments suspesos arran dels fets d’Octubre i preparà el traspàs de poders amb Lluís Companys, que retornà triomfalment a Barcelona i prengué possessió del càrrec de President, elegit de nou pel Parlament, l’1 de març de 1936. Amb aquell acte es posava fi a un període transitori i accidentat, on vuit homes ostentaren la màxima representació del país sense ser escollits democràticament i essent nomenat governativament.

Pel que fa a Moles, que des de 1902 era marmessor testamentari de Jacint Verdaguer –amb qui s’havia relacionat en els temps que el poeta i sacerdot es defensà de les seves acusacions des de les pàgines del diari republicà La Publicidad–, marxà a l’exili i morí a Mèxic, on hi publicà un estudi sobre l’autor de Canigó.

 

 

Imatge de portada: Presa de possessió de l’alcaldia de Barcelona de Joan Pich i Pon, a la dreta del coronel Martínez Herrera. Josep Maria Pi i Sunyer llegeix el nomenament (11-1-1935) / (IMHB) ARXIU FOTOTECA.CAT