Mentre esperem que ens portin els caragols, el Plàcid fa lliscar un llibre a través de la taula i em diu: “Has de llegir això, sembla que sigui avui”. El volum és una selecció d’articles que Armand Obiols va publicar a la premsa entre la primavera i l’estiu de 1932, durant els debats de l’Estatut de Núria. 

Obiols és una de les figures més intel·ligents de la cultura catalana d’entreguerres. Tenia alguns problemes de catolicisme mal entès que li van impedir ficar-se al llit tranquil amb la Mercè Rodoreda, però la seva intel·ligència esmolada estava a anys llum de la mitjana del país.

La descripció que va fer del president Companys, publicada a Bordeus 45, és la millor, la més afinada que he llegit. El volum que em passa el Plàcid, Hores decisives, també té grans troballes, però no diu res que no sabés. Vaig escriure una biografia de Companys coincidint amb els debats de l’últim Estatut i vaig quedar vacunat per sempre.

La situació té similituds amb els anys d’entreguerres i el final sembla cantat, si res no canvia. La concepció feixista de la sobirania que impera a Castella; la utilització partidista de la força catalana per part de l’esquerra i del liberalisme més cretí; l’eufòria fingida dels intel·lectuals i els polítics sense personalitat; les lluites miserables per les engrunes del poder; el llibre d’Obiols és un retrat molt actual.

Tot i així, hi ha una cosa que ha canviat. Avui la desigualtat no és el motor de la política, per molt que els diaris hi insisteixin. A Nou Barris hi ha desnonaments diaris i no hi ha violència okupa. El problema ja no és que la gent passa gana, sinó que l'Estat espanyol necessita expulsar Catalunya de la globalització per sobreviure: només cal veure com l’Arrimadas ha passat a vestir com una monja i com el clan del Cobi torna a parlar de la "saviesa" dels pagesos.

Un 9N seriós no ens hauria costat gaire més que una base americana

A Espanya hi ha una lluita pel poder entre les oligarquies i els intel·lectuals liberals de sempre, però els únics que prenen el carrer són els fills traumatitzats de la Catalunya antifranquista. Per això les esquerres espanyoles ja no en tenen prou amb els socialistes catalans i necessiten els partits independentistes per assaltar el poder. A diferència dels anys trenta, els anhels de llibertat i democràcia ja no van associats als ideals republicans, sinó a la idea del dret a l’autodeterminació i a la independència de Catalunya.

Quan el sistema polític es col·lapsi, que es col·lapsarà, aquesta vegada no hi haurà dretes i esquerres, sinó espanyols a una banda i catalans a l’altra, com a principis del segle XVIII. Amb el 24 per cent de les democràcies fallides al món, i l’ascens d’estats autocràtics tan potents com ara Xina o Rússia, és normal que els Estats Units es plantegi d'encoratjar la democràcia en els territoris d’influència. Si el 9-N el president Mas hagués tirat pel dret, ens hauria costat una base americana; en canvi ara ens costarà molt més. Garganté i els Mossos ja es poden anar entrenant.