Diana López Varela publica, a Península, No es país para coños. Sobre la necesidad de una sociedad feminista (de fet la bloguera gallega ja havia escrit i dirigit una obra de teatre amb el mateix títol). Amb aquest nou llibre, l'articulista d'El Nacional proclama, tardanament, la seva fe en el feminisme. López Varela (Pontevedra, 1986), tot i sentir-se discriminada com a dona des de petita, mai no havia militat en corrents feministes. La seva presa de consciència va esclatar el 2013, amb l'aprovació de l'avantprojecte de la reforma de llei de l'avortament de Ruíz Gallardón. La seva primera proclama en aquest sentit, "Mi coño", la va fer molt popular a les xarxes socials. Va ser el seu tret de sortida en el feminisme, tot i que assegura que "era feminista antes de saberlo". I reivindica els drets de les dones amb fermesa, però també amb un humor punyent.

Diana López Varela. Fotografía: Pablo Cacheda.

Assignatures pendents

Diana López fa un repàs a molts aspectes en què les dones continuen, avui en dia, discriminades. En l'àmbit familiar, on són condemnades a cuidar nens i avis, com evidencien les dades (i també l'experiència) . A nivell professional, on són condemnades a posicions subordinades a causa dels prejudicis; a més a més, com que tenen més responsabilitats familiars i es poden dedicar menys al seu ofici, els és especialment difícil sobresortir: "Mientras los hombres no se levanten de sus sillas, nosotras tendremos que seguir agachadas chupándoles la polla", afirma cruament Diana López. A No es país para coños es fa un repàs de la situació de la dona en diferents àmbits, i arreu el resultat és el mateix: les dones ocupen menys llocs de responsabilitat i són menys visibles. I això es fa patent, per exemple, a les ràdios, als diaris i a les televisions, on hi ha menys dones i molt sovint informen de temes considerats secundaris (els columnistes, en canvi, són gairebé tots homes). A més a més, López denuncia que no hi ha forma d'acabar amb la violència de gènere: a les relacions de parella, fins i tot en gent molt jove, les agressions no són en absolut excepcionals. Però les actuacions violentes només són la punta d'iceberg d'unes relacions marcades per la desigualtat.

Sense pèls a la llengua

Diana López aborda temes clàssics de la discriminació: els problemes laborals, familiars, de parella... Però aquest llibre va més enllà d'un anàlisi acadèmic de la discriminació de la dona. López parla sense tallar-se de les problemàtiques de la dona: de relacions de parella, de la regla, dels problemes en l'amistat entre dones, de l'amor romàntic, de la pressió per la maternitat, de la masturbació, dels vibradors, de la depilació, dels prejudicis envers les lesbianes, de la cirurgia estètica, dels cosmètics... No té cap dubte en presentar de forma crua les seves experiències: "Los tres primeros días de la regla es como si Eduardo Manostijeras trabajase varios setos en mis ovarios"; o "La otra mentira del sexo es la del orgasmo. Esos gemidos tan bien aprendidos, dignos de una gran actriz, seguidos del 'para, para, que ya he acabado' cuando lo único que se nos ha acabado es la paciencia"...

Diana López Varela. Fotografía: Pablo Cacheda.

En primera persona

De fet, una part bàsica del llibre és un reconeixement dels errors comesos i la proclamació del propòsit d'esmena. I aquest exercici en primera persona és el que més facilita l'empatia amb l'autora. Per exemple, hi ha una llista de dotze accions estúpides comeses amb els seus amants com "compararme con su ex" o "contarle todo mi pasado, con pelos y señales". Fins i tot reconeix que va tenir sort de néixer aviat: "Si yo hubiera sabido que existía la coñoplastia, quizá ahora tendría los labios vaginales y su sensibilidad reducidos al tamaño del cerebro de algunos tertulianos".

 

Contundent

La major virtut del text de Diana López és la seva contundència i la seva provocativa franquesa. Per això, el llibre guanya quan l'autora explica les seves vivències personals, amb un anàlisi fresc, àgil i intel·ligent, i perd intensitat quan López s'excedeix amb l'erudició, com quan dóna recomanacions dietètiques a les dones amb la Síndroma Pre Menstrual o quan reprodueix controvertits estudis mèdics sobre la diferència entre el cervell femení i el masculí. Perquè la gran virtut de No es país para coños és que es tracta, sobretot, d'un llibre que apel·la directament a les nostres vivències i als nostres sentiments. Una obra que ens arriba al cor parlant de gent, gent normal, amb cossos, sentiments, complexos i odis. Un llibre destinat a remoure consciències. I no només de dones.