Miguel Castells Artetxe (Busturia, 1931) és un advocat i polític basc que ha jugat un paper clau en nombrosos episodis del conflicte basc. El 1970 va sehayarr advocat d'un dels etarres jutjats a Burgos, que va ser condemnat a mort i més tard indultat. Més tard va ser diputat al Parlament Basc per Herri Batasuna. Des de l'any 1982 s'ha allunyat de la primera línia de la vida política. Ha vingut a Barcelona convidat per la revista Sàpiens, que consagra el seu últim número al procés de Burgos. Aquest divendres farà una xerrada al Museu d'Història de Catalunya sobre el conflicte basc.
En el procés de Burgos, el 1970, va ser advocat de Mario Onaindia, qui va ser condemnat a mort, encara que més tard se li va commutar la pena. No ha de ser fàcil ésser advocat d'algú a qui li demanen la pena de mort...
Vaig tenir diversos casos amb peticions de pena de mort. L'any 1968 ja havia participat amb altres companys en un judici amb petició de pena de mort per a Iñaki Sarasketa. En aquest cas va ser condemnat a pena de presó, però el capità general va anul·lar la sentència del consell de guerra. Es va tornar a celebrar el judici i se'l va condemnar a mort. Es va organitzar una mobilització popular, fins i tot amb pressions d'entitats franquistes en favor de l'indult. El Consell de Ministres el va indultar finalment. També en altres casos en què sol·licitaven pena de mort per als meus defensats el tribunal va acabar sense condemnar-los o més tard van obtenir indults.
El franquisme pretenia que el procés de Burgos servís per estigmatitzar ETA i alhora a l'oposició antifranquista
Finalment, Onaindia i els altres 5 condemnats a mort al procés de Burgos van ser indultats: què creu que va provocar el seu indult?
En el tema de Burgos, el govern espanyol va ficar la pota en voler organitzar un gran judici amb acusats de molts casos diversos. Hi havia la idea que hi havia d'haver execucions, per la pressió dels cossos de seguretat de l'Estat, i per això es van demanar penes de mort per a sis persones. I ho van fer a porta oberta, perquè volien un gran escarment públic davant de l'increment de les mobilitzacions a Euskadi. Burgos pretenia ser el gran judici contra ETA, destinat a que Europa veiés el caràcter criminal de l'organització. El franquisme pretenia que servís per estigmatitzar ETA i alhora a l'oposició antifranquista.
Però vostè creu que no els va sortir bé...
Els va sortir el tret per la culata. Els acusats van aprofitar l'expectació que va despertar el judici per expressar els seus motius per ser a ETA i per explicar com actuava el règim espanyol a Euskadi vulnerant els drets humans i dels pobles. Hi va haver una tensió permanent entre els acusats i el president del Tribunal. Hi havia una presència massiva de premsa internacional, però el govern espanyol no va poder aprofitar-la, perquè no sabia com tractar els periodistes. El capità general, que va designar al tribunal i que va aprovar la sentència, era un falangista, ex divisionari: un nazi declarat. i això es va fer evident.
Hi va haver moltes mobilitzacions en favor dels presos?
Es va armar un sidral. No només a Espanya. Setze governs es van dirigir a Franco perquè no executés els acusats, entre ells el Vaticà. Hi va haver manifestacions violentes i pacífiques a l'estranger, amb assistència massiva a Roma, a París... A Catalunya hi va haver la tancada d'intel·lectuals de Montserrat, amb gent de la talla de Miró, de Tàpies... I comptaven amb l'ajuda de l'abat de Montserrat, que es va negar a col·laborar amb la Guàrdia Civil i la Policia Nacional i va fer unes declaracions a Le Monde en què assumia com a propi el manifest dels intel·lectuals. A Euskadi hi va haver una vaga generalitzada i molts incidents... I tot això va portar a proclamar l'Estat d'excepció a tot Espanya... Era una situació que se li va fer insostenible, al franquisme. I les lluites internes dins del règim, entre falangistes i tecnòcrates, van fer la resta. Els falangistes volien que s'executés algú; els tecnòcrates no eren oposats a les execucions per si mateixes, però les protestes posaven en perill el boom turístic. I en aquells moments creien, a més a més, que el règim necessitava un mínim d'acceptació per part d'Europa. Per això van ser favorables que es commutessin les penes.
Els acusats van fer una demostració de gran fermesa, a Burgos, no?
Als acusats els importava la lluita del poble basc. No els importava morir si la seva lluita servia per a la llibertat d'Euskadi. I havien decidit aprofitar les seves declaracions en el judici per donar més ressò a les seves motivacions, per després negar-se a col·laborar amb el tribunal. Els advocats estàvem decidits a trencar amb el sistema, quan els acusats volguessin, ja que ells eren els qui decidien. Després de declarar tots els acusats i donar els seus arguments, van retirar l'encàrrec de defensa als advocats, i nosaltres vam abandonar la defensa. L'experiència acumulada ens deia que la defensa no podia fer res en aquest marc, perquè la justícia no oferia cap tipus de garanties. Per això vam decidir passar als judicis de ruptura, en els que denunciàvem que el sistema legal no tenia legitimitat.
Miguel Castells. Foto: Gustau Nerín.
Tots els jutges van col·laborar amb el franquisme
Els jutges que van reprimir els demòcrates durant el franquisme, van continuar exercint durant la democràcia? La transició no va arribar a la justícia?
En temps de Franco la tortura era sistemàtica. En qualsevol tipus de detenció política, es començava per uns mastegots i les tortures eren contínues. I jo cada vegada que veia un client amb l'ull inflat o amb blaus de pallisses, presentava una denúncia al jutjat de guàrdia. I no es tramitaven. En cap part de l'Estat espanyol no hi havia un sol jutge que tramités una denúncia per delictes de lesions o de coaccions en casos polítics. Tots els jutges van col·laborar amb el franquisme. Un dels jutges més durs d'ordre públic era Gómez Chaparro. I quan es van extingir els jutjats d'ordre públic, que s'encarregaven dels casos polítics, i es va crear l'Audiència Nacional, Gómez Chaparro va passar a l'Audiència Nacional. I ala policia va ser pitjor; alguns torturadors, com el comissari Ballesteros, van ser designats per a alts càrrecs quan va arribar la democràcia.
Vostè va tenir problemes per denunciar la impunitat policial ja en plena democràcia?
Quan era senador, el 1979, vaig escriure un article titulat "Insultant impunitat", a Punt i Hora, on assenyalava els casos d'assassinats per part de cossos policials o grups parapolicials que havien quedat impunes. En ell vaig denunciar la responsabilitat del govern. El Senat em va aixecar la immunitat i em van citar a judici al Tribunal Suprem (com a Francesc Homs). Jo no em vaig defensar, sinó que vaig continuar acusant i vaig recusar la Sala Segona del Tribunal Suprem sencera: entre els seus membres hi havia l'expresident del Tribunal d'Ordre Públic, un membre de la División Azul i un dels màxims responsables de la censura franquista. És paradoxal que per un delicte d'expressió em jutgés un exdirector de la censura. Però la recusació no va tirar endavant, perquè van afirmar que els jutges s'havien limitat a aplicar la llei vigent. La sentència va ser finalment un any de presó per injúries a alts organismes de la nació. Jo em vaig negar a pagar la fiança i el jutge, que en teoria m'havia d'empresonar, finalment em va donar la llibertat provisional. L'assumpte va arribar, finalment, al Tribunal d'Estrasburg, i aquest va condemnar unànimement Espanya per aquesta sentència.
Va ser processat el 1981 per injúries al rei pel fet d'haver cantat l'Eusko Gudariak per silenciar el discurs de Joan Carles I a la Casa de Juntes de Gernika. Considera aquest procés com un atac contra la llibertat d'expressió?
Jo en aquest cas era alhora cantautor i advocat defensor. Se'ns va condemnar, però aquí el Tribunal Constitucional ens va donar la raó i va anul·lar el judici que havia celebrat el Suprem. I en el nou judici ens van absoldre, amb una sentència molt bonica. Això sí: el ponent que la va redactar va rebre uns atacs terribles a la premsa i va tenir problemes professionals.
Els casos de delictes amb finalitats polítiques són els més difícils, perquè ho tens tot en contra, però també són un desafiament professional
Cap al 1982 va passar a una segona fila de la vida política. Per què?
Em vaig retirar el 1982 de la política activa. Però vaig continuar portant defenses d'acusats de realitzar fets de motivació política a l'Audiència Nacional, encara que això no vol dir que m'identifiqués amb els seus objectius. Encara que he de dir que per a mi la tasca més honorable d'un advocat defensor és quan defensa gent acusada de fets de motivació política. Jo també he defensat presos comuns, però em sento més a gust amb la gent que ha realitzat un fet per altruisme, estigui equivocada o no. És algú que està pensant en arribar a una societat millor; no busca un benefici particular. A més a més, els casos de delictes amb finalitats polítiques són els més difícils, perquè ho tens tot en contra: l'administració de justícia t'obstaculitza, els jutges de vegades tenen posicionaments que no són imparcials... És el judici més difícil i en cert sentit és un desafiament professional.
Quina és la situació actual del nacionalisme basc?
A Euskadi tots els dies quan ens despertem anem corrent a veure ETB per saber el que passa a Catalunya, que és on es mouen les coses i és on es pot arribar a qualsevol cosa (que no sé el que serà). Sé qui són les forces enfrontades a Catalunya, però no sé com acabarà aquest xoc de trens, perquè és un diàleg de sords. Catalunya realitza un acte polític i la contestació per part de Madrid és un acte jurídic. I la resposta jurídica, sempre la guanya Madrid, perquè no només té l'àrbitre, en aquest partit: té també els 22 jugadors, la pilota i les dues porteries. Cada vegada que hi ha un conflicte, Madrid guanya jurídicament però perd políticament. Això és una espiral, però no sabem on arribarà. Jo crec que s'inhabilitarà una sèrie de polítics importants, però això no és un problema perquè hi ha recanvis. Més tard hs'aurà de passar a empresonar-los... No sé com es resoldrà això, però em sembla que Catalunya ha tingut respostes polítiques brillants i enginyoses en aquest conflicte.
Si Mas es presenta per a lehendakari en les pròximes eleccions basques, arrasa.
Quina és l'actitud del govern basc davant d'aquest conflicte?
Ibarretxe va rebre Artur Mas al Kursaal de Donosti: l'acte va aixecar tanta expectació que les entrades es van acabar molt aviat. Crec que si Mas es presenta per a lehendakari a les pròximes eleccions basques, arrasa. Però el lehendakari Iñigo Urkullu no el va rebre. No el va rebre encara que Mas hagi estat president, i que sigui jutjat per una actuació realitzada com Molt Honorable President. Una de les finalitats dels processos polítics és acollonir, no al que estàs jutjant, sinó als altres, i en part està funcionant. Urkullu s'ha distanciat dels catalans afirmant que aposta per la via bilateral, però això no té cap viabilitat. Els catalans han intentat la negociació des de sempre. Si estan en la via unilateral és perquè ja han esgotat al màxim els intents de pacte.
I com a veterà militant d'esquerres, com veu la situació política en general?
Veig la situació amb esperança, potser perquè biològicament necessito optimisme. Hi ha un canvi generacional. La generació educada sota el franquisme és incapaç de pensar per si mateixa: s'aferra al que diu l'autoritat. Però les coses estan canviant en molts aspectes. La nostra societat és una societat bàsicament corrupta: de la corrupció només ha sortit la punta de l'iceberg. Que Pujol no declarés els diners que tenia a l'estranger era el més habitual, fa uns anys. Quan vaig estudiar la meva carrera, a Deusto, els capellans conservadors consideraven que el frau fiscal no era pecat, els progressistes pensaven que era un pecat venial. Res greu. Ni els inspectors d'hisenda ni els jutges declaraven el que pagaven per un pis per evitar els impostos... I de sobte estàs veient que comencen a canviar les actituds. Venim d'una societat en què tots hem comès fets que avui dia es consideren delicte fiscal. Però les coses estan canviant, i es veu en el judici del cas Nóos: les penes han estat benèvoles, però que li posin pena de presó al gendre del rei! Fa uns anys hauria estat impensable. Són coses que a mi em donen esperança. La generació nova veurà les coses amb altres ulls... No han viscut la repressió, però estan patint en carn pròpia unes injustícies que vénen de que no hi ha hagut una ruptura amb el franquisme. Les coses continuaran millorant.