A partir del dijous, i fins al 5 de juny, al Teatre Lliure de Gràcia s'hi representarà Maria Estuard, de Friedrich von Schiller. L'obra ha estat adaptada i dirigida per Sergi Belbel, que va decidir representar aquesta obra a instàncies de les actrius Sílvia Bel i Míriam Alamany. Belbel ha assumit el que ell considera "un gran repte". Ha comprimit l'obra original i l'ha adaptat a un format més actualitzat, d'un parell d'hores. El nombre d'actors s'ha hagut de reduir sensiblement: dels dinou mínims en el text de Schiller s'ha passat a tan sols set. Això sí, Belbel ha respectat el text de Schiller: assegura que tan sols ha afegit dues frases a l'original, i una d'elles és una frase històrica, de Maria Estuard. Perquè per fer aquesta obra, Belbel ha intentat impregnar-se, no només de l'obra de Schiller, sinó de tot el context històric de la vida de Maria Estuard, i ha destacat que va quedar fascinat pel relat històric de Stephen Zweig, del 1935. El resultat és una obra de molta tensió; Belbel ha decidit no fer intermedi per evitar trencar l'in crescendo.

Una obra històrica

Maria Estuard és una obra basada en fets històrics, succeïts al segle XVI, durant el període de l'absolutisme, quan la vida privada dels reis era un element essencial de la cosa pública. Isabel I, reina d'Anglaterra, va capturar Maria Estuard, reina d'Escòcia, i la va tenir empresonada al castell de Talbot gairebé 20 anys. La reina d'Anglaterra temia que Maria Estuard pogués recuperar el poder i amenaçar el seu propi tron. Per això, va acabar executant-la, el 1587. Schiller va aprofitar aquest episodi històric per elaborar una peça que parla, bàsicament, de les relacions entre política i justícia. La diferència essencial és que en la realitat la relació entre les dues reines sempre es va donar mitjançant personatges interposats: mai no es van arribar a conèixer personalment. De fet, Sílvia Bel destaca la vigència de Maria Estuard, perquè tot un acte està dedicat "a la politització de la justícia i a la judicialització de la política", temes ben actuals en aquests moments.

Dona contra dona

Míriam Alamany ha definit Maria Estuard com "una obra sanguinària, potent". Tot i que el títol només fa referència a la reina escocesa, en realitat, el text suposa un tête-à-tête en peu d'igualtat entre les dues reines: el paper d'Isabel no està subordinat al de Maria Estuard. Això és absolutament excepcional per a l'època, ja que en aquell temps si hi havia una protagonista femenina, el seu contrapoder era un personatge masculí. Però Schiller dissenya una trama en què la confrontació es dóna entre dues dones, de caràcter molt diferent i de religions diverses. Una, Isabel d'Anglaterra, ho ha sacrificat tot per la política i està disposada a morir com a reina verge per la seva dedicació a la cosa pública; l'altra, Maria Estuard, és una dona que ha conegut l'amor i que ha pagat el preu de la seva passió. Dos caràcters antitètics que acabaran, inevitablement en confrontació.

El repartiment

Els papers centrals de l'obra recauen en Sílvia Bel (Maria Estuard) i Míriam Alamany (Isabel I). Fina Rius fa el paper de dida de Maria Estuard, la dona que l'acompanya en el captiveri i que assumeix el paper de confident. Jordi Banacolocha ocupa el lloc de Amias Paulet, l'honrat carceller de Maria. Carles Martínez fa de pèrfid baró de Burleigh i Àlex Casanovas de comte de Leicester. Marc Rius assumeix el paper de Mortimer, un personatge inventat per Schiller, en qui recau tota la càrrega de romanticisme de l'obra. És l'únic personatge que actua a cara oberta, sense dissimular, sense plecs...

Retorn al Lliure

Maria Estuard ja s'havia representat al Teatre Lliure el 1990. En aquella ocasió, el duel de reines va anar a càrrec d'Anna Lizaran i de Maife Gil. Sílvia Bel, que havia vist l'anterior espectacle, reconeix el seu deute envers Lizaran: "Per a mi, l'Anna Lizaran sempre serà la reina". De fet, Àlex Casanovas ja havia participat en aquell muntatge. Però si en aquell moment feia el paper de Mortimer, actualment fa el paper de Lester.