Sergi Belbel torna al Lliure, ara tan sols com a director, amb una adaptació de Maria Estuard, de Friedrich von Schiller. Una representació que recrea magistralment l'enfrontament entre Isabel Tudor, reina d'Anglaterra, i la seva cosina Maria Estuard, reina d'Escòcia, tancada per ordre de la primera. Una obra per no perdre's.
Reina contra reina
Míriam Alamany (Isabel I) i Sílvia Bel (Maria Estuard) són les estrelles absolutes d'aquest duel, que enfronta visions enfrontades: protestants contra catòlics, racionals contra passionals, guanyadors contra perdedors, reprimits contra sensuals... Malgrat tot, el duel acaba essent desigual: el text s'inclina clarament per Maria Estuard, un personatge molt més perfilat per Belbel que Isabel I, una mica desdibuixada. La victòria en la realitat d'Isabel I, amb l'execució de Maria Estuard, esdevé la victòria pòstuma de Maria Estuard, representada amb gran solidesa per Sílvia Bel. Tot un cant a l'espontaneïtat front al càlcul, a la passió sobre la política. Míriam Alamany és una contrincant digna de Sílvia Bel, com es mostra en una de les escenes finals, quan finalment les dues reines es troben i el drama esclata. Molt adequada, també, l'actuació dels altres actors.
Una adaptació magistral
Belbel fa tot el possible per adaptar el text d'Schiller per fer-ho més accessible als temps moderns. Redueix substancialment el nombre de personatges, però respecta les frases. A més a més, escurça els temps i ho deixa en dues hores. Una forma molt correcta de respectar el text original i fer-lo atractiu. Belbel sap posar en primer pla l'enfrontament de les reines, i diluir els complexos aspectes històrics de l'obra, de tal forma que no cal tenir un gran coneixement dels personatges històrics per gaudir de l'espectacle.
Escenografia sòbria
L'escenografia, de Max Glaezbel, està molt aconseguida. Extremadament simple, però colpidora. Ajuda magníficament a recrear l'ambient, desde la severitat de la reclusió de Maria Estuard, fins a la natura inquietant del parc on es troben les dues reines. El vestuari, a càrrec de Mercè Paloma, era molt arriscat: les dues reines van vestides amb roba d'època, magnificent, i la resta de personatges amb roba actual de tall clàssic, discret. Els resultats d'aquesta aposta són plenament satisfactoris. Contribueix a fer destacar les dues reines sobre els altres actors i les col·loca en un pla d'igualtat entre elles.