L’antropòleg Manuel Delgado presenta Ciudadanismos (Los Libros de la Catarata), un llibre en què qüestiona els moviments com Podemos, que es reivindiquen com “ciutadanistes”. Delgado reivindica la vigència dels valors de l’esquerra i assegura que el camí emprés pels moviments ciutadanistes no mena enlloc. Ens rep al seu despatx de la Universitat de Barcelona, on mostra la seva indignació cap a la marxa del món.

 

Vostè acaba de publicar un llibre anomenat Ciudadanismos. Què és exactament el ciutadanisme?

Curiosament, el terme ciutadanisme va començar a utilitzar-se amb un sentit despectiu, i en els darrers anys alguns ho comencen a reivindicar i a donar-li un valor positiu. Els comuns, per exemple, ja es defineixen com a “ciutadanistes”. Per a mi, el ciutadanisme és una mena de reviscolament del vell republicanisme radical, que treballa a partir de l’atribució dels valors de la democràcia, basat en els valors de l’individu. Teòricament el ciutadà seria el rei de la creació al sistema democràtic i el ciutadanisme tractaria de retornar-lo al lloc que li ha estat usurpat. Per als ciutadanistes, el capitalisme democràtic és un sistema eficaç, que cal depurar dels seus aspectes més escandalosos, però que no cal enderrocar.

Es tracta d’un moviment homogeni i coherent?

No ho és, però de fet tant li fa. Al ciutadanisme no li preocupa en absolut la coherència. És una mena de batibull de sensacions i sentiments (com la indignació), amb una ideologia difosa, en què s’invoquen contínuament categories que no volen dir res. El ciutadanisme serveix per adaptar-se a les circumstàncies i per oferir un producte atractiu i multiusos.

El ciutadanisme ha aconseguit allò que havia volgut fer el feixisme i no havia pogut"

Vostè equipara el ciutadanisme amb una religió.

El ciutadanisme és una mena de religiositat. Creuen en la democràcia i tenen una figura sagrada que és el ciutadà. Però la ciutadania és una ficció i els ciutadans no existeixen més que com a entelèquia. El ciutadanisme parteix de la idea de que tots som lliures i iguals, i això és una lluita contra la evidència, que diu que hi ha classes socials amb interessos incompatibles. El ciutadanisme ha aconseguit allò que havia volgut fer el feixisme i no havia pogut: acabar amb la lluita de classes.

Qui formaria part del moviment ciutadanista?

Podríem començar a parlar de ciutadanisme com a tal amb els moviments antiglobalització a finals dels anys 90. La seva expressió més espectacular la va tenir amb el 15-M i amb la nebulosa dels moviments socials. Darrerament, la màxima expressió del ciutadanisme la tenim en Podemos, En Comú Podem i moviments similars, com les “marees”. Són moviments que es consideren postpolítics, que imiten l’estil dels vells partits radicals o del peronisme. Però en certa mesura el ciutadanisme afectaria a molts d'altres, fins i tot al moviment okupa, o als anarquistes.

El ciutadanisme no portarà canvis substancials a la societat perquè no pretén portar-los"

No confia en què el ciutadanisme porti canvis substancials a la nostra societat?

No els portarà perquè no pretén portar-los. Els ciutadanistes no tenen un projecte de transformació de la realitat (o, si el tenen, jo no sé quin és). La seva fita és una mena d’epifania dels valors de la democràcia formal; aposten perquè els valors de la modernitat triomfin. Només volen corregir els elements menys acceptables del capitalisme, com la corrupció.

Vostè al·lega que bona part d’aquest moviment sorgeix d’unes esquerres “vençudes i desarmades”.

Aquest batibull és on han anat a parar les restes de l’esquerra vençuda i desarmada. A la pràctica hi ha moltes més coses: conreadors d’horts urbans, ONGs, vegans... No és un moviment polític, és un recull de moviments socials. Jo dic que aquests moviments no són d’esquerres, com ho diuen sovint ells mateixos. Els ciutadanistes no són res... En la seva pretensió de sortir de l’esquema esquerra-dreta, rebutgen l’eix de classe, i acaben caient en el tercerisme, la creença en un món sense dretes ni esquerres. Fins i tot han acabat generant la seva versió dretana: Ciudadanos.

Així, no creu que el ciutadanisme pugui desestabilitzar el sistema polític?

Els ciutadanistes són del tot inofensius. La funció que tindran a Espanya serà servir de substitut al PSOE. Molt del que passa amb ells, ara, recorda el que li passava al PSOE el 1980, abans no arribessin al poder. El seu programa no passa de reivindicar una recuperació del vell estat del benestar.

Vostè critica de forma molt dura els corrents ideològics sorgits del maig del 68.

Evidentment. L’origen del ciutadanisme el trobem a la nova esquerra, que d’una forma o altra va impugnar la forma de fer dels antics revolucionaris, bàsicament els comunistes, que van dimitir de la funció històrica amb que van néixer. Aleshores va començar un procés que és el que ens ha conduït fins aquí: primer van ser eurocomunistes, més tard ecologistes i al final s’han dissolt en aquests partits ciutadanistes, que són essencialment socialdemòcrates amb retòrica radical.

No és qüestió d'enyorar la vella esquerra, sinó d'enyorar l'existència d'un projecte d'alternativa social"

Reivindica aleshores la vella esquerra, l’old left?

No ben bé. La veritat és que jo no tinc cap alternativa. No se m’acudeix què s’ha de fer. Dir el contrari seria una impostura. No és qüestió d’enyorar la vella esquerra, sinó d'enyorar l’existència d’un projecte d’alternativa social, el somni de crear una societat nova. I això passa perquè s’ha imposat la idea que el capitalisme no té alternatives, i que el màxim que podem fer és demanar que s’apiadi de nosaltres, que és el que fan els moviments ciutadanistes.

La CUP estaria inclosa dins dels moviments ciutadanistes?

El ciutadanisme darrerament arriba a tot arreu, a tot Europa, a Amèrica... Ha anat afectant a tota l’antiga esquerra. Tothom s’ha tornat ciutadanista. Hi ha uns trets comuns a tots ells: l’ús d’un llenguatge abstracte i críptic, la preocupació per l’estètica, pels mitjans de comunicació i per les xarxes socials... Però la CUP, tot i que té algunes influències del ciutadanisme, manté tot un altre projecte social. Són els darrers bolxevics d’Europa i per això són tot un referent.

A l'esquerra ens han vençut"

En alguns moments vostè havia participat en alguns dels moviments que ara critica... En certa forma aquest llibre és un mea culpa?

Jo crec que he participat en tots aquests moviments, però vaig fer-ho perquè era l’única cosa que hi havia. Del 2000 al 2011 no hi havia res, cap vocació d’alternativa. Els partits revolucionaris al segle XX havien fet política de masses a partir d’activitats diverses, de propaganda, d’agitació... Però aquestes activitats s’encaminaven cap a la creació d’una nova societat. Però a partir d’aquí hi ha hagut una atomització de moviments que ja no tenen horitzó. Hi ha moviments socials que fan lluites concretes. Poden fer aparèixer bombolles de lucidesa, com les protestes contra la guerra o contra les cimeres. Però aquestes iniciatives es dilueixen, perquè no hi ha al darrera una producció ideològica sòlida que digui cap on anar i què fer. A l’esquerra ens han vençut.

Aquest llibre no l’ajudarà a fer amics. De ben segur que hi haurà molta gent molesta amb la crítica que fa a aquests moviments.

Segur que hi haurà gent ofesa, però hi ha una part de l’esquerra que un dia va ser revolucionària que se sent molt descontenta amb el ciutadanisme i que jo crec que celebrarà aquest llibre. Hi ha molts antics revolucionaris que no volen ser ni vegans ni conreadors d’horts urbans. Hi ha molta gent que creu que s’ha de lluitar per altres coses, per canviar el món.