Aquest cap de setmana fa 125 anys que el consell de representants de totes les associacions culturals polítiques catalanistes, reunits en assemblea a Manresa, aprovava un text que es presentava com el projecte d'una constitució regional catalana. Era l'any 1892. I era la culminació d'un llarg viatge iniciat a principis de la centúria del 1800 que perseguia la recuperació nacional de Catalunya. Les Bases de Manresa són la proclamació de la majoria d'edat del catalanisme polític. I són el punt de partida d'una sòlida reivindicació que es començaria a materialitzar el 1914, coincidint amb el bicentenari de la destrucció del règim foral català, perpetrada a sang i foc pel primer Borbó espanyol el 1714. L'any que va començar la Primera Guerra Mundial, el 1914, va ser també l'any en què el catalanisme polític constituïa la Mancomunitat de Catalunya, el primer organisme d'autogovern des de la Nova Planta borbònica.
Catalunya l'any 1914
La Nova Planta borbònica (1717) pretenia ser la tomba de Catalunya en la mesura que la divisió provincial del ministre liberal Burgos (1833) havia de ser la làpida i l'epitafi. Després de la conquesta militar borbònica, Catalunya va ser reduïda a la categoria de simple província de Castella. Durant 117 anys -no hi comptem l'interval de temps entre 1812 i 1814, durant el qual el Principat va ser incorporat a l'imperi francès- Catalunya va ser una província més de l'Espanya castellana i unitària de fàbrica borbònica. Com ho eren Cuenca, Salamanca o Granada, per posar tres exemples. O com ho eren València, Aragó o les Balears, per posar-ne tres més. Els països de l'antiga Corona d'Aragó eren l'Espanya “incorporada” o “assimilada” en el llenguatge oficial de l'època. Sotmesa a la intemporalitat castellana. L'atavisme espanyol. Contraposada a l'Espanya “uniforme” -la Corona de Castella convertida en Reino de España- i a l'Espanya “foral” -els territoris bascos-.
El ministre Burgos, seduït fins al moll de l'os pel model jacobí -centralitzador- francès (com a bon liberal espanyol que era), quan va tenir el poder en les seves urpes (1833), va esquarterar Catalunya i es va “inventar” quatre províncies que, històricament, culturalment, sociològicament i econòmicament, no tenien ni cap ni peus. Però sí que tenien un propòsit ideològic: la definitiva assimilació de Catalunya a l'Espanya castellana. El quart de volta definitiu. Ho expliquem en un article recent titulat “L'esquarterament territorial de Catalunya”. I ho explica també un mapa molt curiós conservat a la Biblioteca Nacional de España -del 1850-, que evidencia els foscos propòsits del nacionalisme liberal espanyol, relleu estratègic de la caspa borbònica del segle anterior. La Catalunya de 1914 era el resultat del pervers esquarterament de Burgos i dels seus successors -liberals i conservadors-: “Cataluña, cuatro: Barcelona, Tarragona, Lérida y Gerona”.
La Mancomunitat
Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, va concebre l'agrupació de les quatre diputacions catalanes en un organisme que va anomenar Mancomunitat. No era tan sols posar remei a l'enèsima poca-soltada espanyola. O perversitat. O totes dues coses juntes. Significava concentrar totes les competències administratives dels ens provincials en un organisme de dimensió catalana. Era el primer pas ferm cap a la recuperació de les institucions de govern pròpies, reivindicades 22 anys abans a Manresa. La Mancomunitat es va articular com una veritable estructura d'estat: una Presidència, un Consell Permanent -constituït per la Presidència i 8 conselleries- i una Assemblea General -formada pels 96 diputats electes als comicis municipals que representaven totes les comarques de Catalunya. Un govern i un parlament. El vell somni català prenia forma, casualment o no, en el 200 aniversari de la desfeta de 1714.
El camí de Manresa a la Mancomunitat
La Mancomunitat no va sorgir per generació espontània. Ni per una conjunció astral. L'any 1911, amb l'experiència del desastre espanyol de Cuba (1898) -l'evidència de la manifesta incapacitat de la classe política espanyola-, del Tancament de Caixes (1899) -la primera revolta fiscal catalana-, de la creació de Solidaritat Catalana (1906) -el primer bloc polític catalanista- i de la Setmana Tràgica (1909) -l'enèsima plantada catalana a les lleves forçoses-, les elits polítiques, econòmiques i culturals del país van pensar que havia arribat l'hora. A Madrid -que vol dir a Espanya- van trobar la condescendència del president Canalejas, probablement el millor governant espanyol del segle XX, però que no era més que una versió vintage del Zapatero contemporani del “apoyaré el Estatuto”. Amb un difícil joc d'equilibris parlamentaris, va aconseguir satisfer les demandes catalanes. Assassinat poc després, la Mancomunitat acabaria autoritzada -i retallada- a batzegades polítiques.
L'obra de la Mancomunitat
Prat de la Riba, primer president, va proclamar solemnement que la Mancomunitat tancava un llarg període que havia començat amb la caiguda de Barcelona el 1714. Però el nou organisme creat -o més ben dit, reunit- era una concessió simbòlica que, com a personalitat, ho era tot, però com a poder, no era res. En la pintoresca terminologia espanyola, era un organisme autoritzat “para fines exclusivamente administrativos que sean de la competencia de las provincias”. I amb tot i això, durant la seva existència real (1914-1923), va desplegar una activitat frenètica adreçada a la modernització de l'educació, de la cultura, de l'economia i de les infraestructures catalanes. Donar resposta a les demandes de la societat catalana. En definitiva, materialitzar l'ideal europeista de les elits polítiques, socials, econòmiques i culturals del país -l'esperit de Manresa-, apropant Catalunya als estàndards de desenvolupament de les regions més avançades del continent.
“Que no hi hagi un sol municipi de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”. Aquesta va ser la màxima que va presidir l'obra política de la Mancomunitat. Construcció d'infraestructures -carreteres, ferrocarrils, zones franques, comunicacions telefòniques i d'aviació comercial. Universalització de l'ensenyament primari -creació d'una xarxa d'escoles rurals i de barri. Millora de l'educació -formació de mestres per una escola moderna i catalana. Impuls decidit a la formació professional i tècnica -creació d'escoles industrials, escoles d'infermeria, de capacitació agrària i de gestió de laboratoris. Construcció d'una xarxa cultural -biblioteques, servei meteorològic. Protecció, catalogació i museïtzació del patrimoni artístic i històric. I sobretot, recuperació de la llengua i de la cultura catalanes. Situar la llengua del país en la categoria de llengua nacional.
La liquidació de la Mancomunitat
El 1923 es va produir un cop d'estat que va acabar amb el règim democràtic. El general Primo de Rivera, amb la complicitat del rei Alfons XIII i amb el suport dels poders econòmics -banquers, industrials i latifundistes, espantats per la dimensió que adquiria el moviment obrer-, dissolia totes les institucions democràtiques i imposava la llei dels quarters militars. La Mancomunitat va ser intervinguda i va entrar en una etapa d'inacció (1923-1925). El seu president electe, Puig i Cadafalch, successor de Prat de la Riba, va ser destituït i substituït per una nòmina de personatges de reconeguda trajectòria anticatalana que la van buidar fins a convertir-la en un “zombi” polític. El darrer, Milans del Bosch, capità general de Catalunya. Traspuava l'Espanya atàvica i eterna -preludi del franquisme- d'uniformes i sotanes. La del caciquisme, de la ignorància, de la superstició i dels tòpics perversos. La del “recio castellano, el pérfido catalán y el perro andaluz”. La d’El crimen de Cuenca i Los santos inocentes. I Primo de Rivera la sentenciava definitivament argumentant que la Mancomunitat “ayudaba a deshacer la gran obra nacional”. L'espanyola, per descomptat.
La llengua i la cultura catalanes es van convertir en objectiu prioritari de la persecució desfermada. S'imposava la cultura del “no sabe usted con quien está hablando” i la ideologia del “hábleme usted en cristiano, que yo pueda entenderle”. Tota la xarxa cultural del país -associacions, ateneus, entitats- va ser perseguida, sancionada i clausurada. Fins i tot hi va haver un intent seriós d'il·legalitzar el Futbol Club Barcelona, que va quedar en una llarga clausura de l'estadi. Però tot i la potent repressió, la societat catalana no va perdre la referència dels anys de llibertat i d'autogovern. La Mancomunitat havia estat el primer pas en ferm en el camí cap a la plena recuperació de les llibertats i de les institucions catalanes. Enderrocada la dictadura, en els primers comicis electorals (1931), la societat catalana va atorgar la confiança de forma majoritària a l'Esquerra Republicana de Francesc Macià, que assoliria la segona estació del viatge cap a l'estat propi: l'Estatut d'Autonomia de 1932.