M80 Radio, emissora musical propietat de PRISA Música (una marca del mateix grup que edita el diari El País), estrenarà aquest dilluns 5 de setembre el seu nou programa despertador de 7 a 10 del matí. Fins aquí, perfecte. La cosa és que el programa s’anomena ¡Arriba España! La reacció a les xarxes ha estat immediata:

N'hi ha moltes més, tant al compte de Facebook de l'emissora com al de Twitter, on continua fixat a la capçalera el tuit que anuncia el nou programa, que dirigeix Juan Luis Cano, que al clip i les fotos de promoció de Arriba España apareix vestit d'aristòcrata del segle XVIII amb un bat de beisbol:

Cano sap perfectament què significa i què implica l'expressió "¡Arriba España!", com també els seus caps a la ràdio i a la productora Animal Media, de Toni Garrido, que és qui fa el programa. Per resumir: el crit d'"¡Arriba España!" era obligatori durant la Guerra Civil al bàndol franquista i havia de figurar a l'entrada de les comunicacions escrites. Encara es fa servir per a defensar la ideologia falangista, com saben, entre altres, a les escoles de l'Ebre. 

Cano és un veterà discjòquei radiofònic que M80 va recuperar l'any passat per a dirigir Ya Veremos, un programa d'entreteniment i informació en to humorístic que ell mateix presentava com "el remei contra l'apatia, la rutina i la sobreinformació per a arribar a casa sa i estalvi". Amb ¡Arriba España! torna a la franja matinal. El productor, Toni Garrido, és un altre veterà de l'audiovisual espanyol.

És difícil no pensar que Cano, Garrido i els directius de M80 no podien pensar un altre nom. Es fa difícil no pensar que en realitat el que volen és organitzar un 18 de juliol, és a dir, un escàndol que serveixi per a promocionar el programa. És tot més vell que l’anar a peu. El nom del programa està associat a tot això:

La qüestió és si tot plegat, el hihí-hahà no té un límit i si no s'està ferint gratuïtament (bé, per diners) a una pila de gent a qui l'expressió "¡Arriba España!" porta a la memòria el dolor de la dictadura franquista. És un altre cas de la banalització del mal com la va descriure la filòsofa jueva alemanya Hannah Arendt al seu llibre "Eichmann a Jerusalem". Adolf Eichmann, un alt oficial de les SS, no tenia una trajectòria antisemita, ni estava boig ni era un rancuniós. Senzillament, volia prosperar en l'escalafó del règim hitlerià i es va ocupar de fer amb eficiència el que li van manar els seus caps per tal que la maquinària d'extermini nazi funcionés. Complia ordres sense reflexionar sobre les seves conseqüències. Arendt va encunyar l'expressió "banalitat del mal" justament per definir l'actitud de gent com Eichmann.

PRISA Música, Garrido, Cano... no són uns monstres ni comparables a Eichmann. Ni tan sols pretenen trivialitzar el franquisme, ni neutralitzar-lo o netejar-lo. És tot més... banal (i venal). Ni tan sols es recorden de la polseguera que han aixecat accions semblants, deliberades o no. Com la de Dolores López Gabarro, secretaria general del PP a Andalusia, que va acabar un míting amb un "¡Arriba España!", o l'agrupació de Podemos a qui se li va escapar en un tuit per animar a la selecció de futbol. 

O potser sí que se'n recorden. Només volen audiència i reclamen l'atenció de la gent d'aquesta manera per fer el millor negoci possible amb el seu programa. Estan encantats de pagar el preu de llegir aquest article i cent més com aquest, a més a més de carregar-se a l'esquena les piulades de Twitter, els posts de Facebook, etcètera. Apel·laran a la llei de Godwin, a la manca de sentit de l'humor, a l'absència de perdó, a la necessitat de fer un reset, a la Santa Inquisició i al Tots Som Charlie. S'escandalitzaran i s'exclamaran. Bé. Tot això, el millor o pitjor encert en la denúncia del tot-s'hi-val, canvia poc el fet que molts se sentiran cada dia, des de dilluns que ve, cinc dies per setmana, profundament agredits en la memòria. Això passa, a més, en un moment en què es debat com tancar de debò la ferida de la Guerra Civil que la Transició Democràtica va deixar oberta. Preguntin a la Comissió de la Dignitat pels papeles de Salamanca. Per posar un cas.

Esclar que sempre es podran consolar amb altres persones que comparteixen el seu criteri. Perquè tenir mesura i bon gust no està a l'abast de tothom: