Lluís Llach ha dictat aquest dilluns, al Romea, la conferència "La política de la música i la música de la política", en el marc de la inauguració de la temporada de la Fundació Romea. Una xerrada que, significativament, ha comptat amb la presència de Carme Forcadell, presidenta del Parlament, i de Toni Comín, conseller de Sanitat. També hi han assistit destacades personalitats de la vida cultural catalana, com Isabel-Clara Simó. Llach ha volgut donar un to amable i irònic a la conferència, en què ha repassat la seva vida i els seus xocs amb el poder, i ha acabat amb un col·loqui amb els espectadors.

La revelació

Llach s'ha referit als seus orígens: procedent d'una família conservadora, de zona rural, i educat a un internat, va trigar en fer-se qüestionament polítics. L'impacte vital el va tenir en ingressar a la Facultat d'Econòmiques, i en començar a actuar amb els Setze Jutges. A partir d'aleshores va topar amb noves idees i, sobretot, amb la repressió, amb la censura: prohibició de recitals, persecució als organitzadors, retirada dels passaports als espectadors... Assegura que eren els repressors els que van dir-los que el que feien era política, en perseguir-los de forma tan ferotge. Però, malgrat tot, afirma que "el més important és que hem sobreviscut, i això ens dóna esperances que tornarem a guanyar".

La història de L'estaca i de La Gallineta

Lluís Llach ha explicat anècdotes referents a les més emblemàtiques de les seves cançons polítiques. De L'estaca ha comentat que va comptar amb l'ajuda de Josep Maria Espinàs i Maria Aurèlia Capmany per redactar la lletra, malgrat que Maria Aurèlia Capmany li havia formulat dures crítiques mesos abans. Pel que fa a la Gallineta ha explicat que en no acceptar-li la censura la lletra "Visca la revolució!", van passar la censura amb la lletra "Visca la revulsió!", tot i que tothom la entenia com "revolució".

De Catalunya a París i al món

Llach va haver de sortir de Barcelona i anar a París, fugint de la prohibició de la seva música. Allà va coincidir amb famosos músics perseguits de tot el món, com Mikis Theodorakis... París era lloc d'acollida de tots els exiliats del món, i allà Llach va descobrir que la música era política, no només a casa nostra, sinó arreu: "Hi ha els que són perseguits perquè combaten el sistema, i hi ha els que no són perseguits, perquè fan propaganda del sistema dia a dia". Llach explica que a partir d'aquell moment "vaig decidir que jo era un cantant tan polític com Julio Iglesias".

D'abans a ara

Llach ha definit el feixisme com la imposició d'idees a través de la brutalitat. Creu que el franquisme va cometre un error de càlcul, perquè no creia que la Nova Cançó tindria l'impacte que va tenir, fins al punt que els cantants es van convertir en punt de referència de tot un moviment social. Però creu que en el fons les coses no han canviat radicalment. Llach argumenta que la música avui en dia és una eina d'alienació massiva, usada sistemàticament pel poder, i que impacta de forma directa en gent a l'edat de la pubertat, de l'adolescència... Argumenta que l'oligarquia l'usa sistemàticament per imposar un sistema de valors, i assegura que tan polític és el que defensa el sistema com el que l'ataca. Posa com a exemple la qüestió de les dones: “Les dones han sigut víctimes durant dècades de les cançons de moda”. Llach apunta que a través de la música moderna els nens i joves reben contínuament missatges conformistes, amb contingut coincident amb els dels videojocs. El cantautor reconeix que la música no és innocent, i que el pitjor és que té un potencial immens, que emociona mitjançant uns codis difícils de controlar. Aquesta, per a Llach, és la seva meravella, però també el seu gran perill.

No era això

En el torn de preguntes, un dels assistents ha recordat una piulada de Lluís Llach, amb motiu de la compareixença de l'exconseller Homs al Tribunal Suprem en el que recorria al missatge "No era això, companys, no era això pel que varen morir tantes flors". Llach assegura que el missatge de l'unionisme és, justament, la desmobilització del sobiranisme, i que avui no havia entrat al tribunal una persona, sinó dos milions.