Potser és la piulada que millor capta la saragata que a l’entorn dels judicis del 9-N toquen molts mèdia i repica gran part del kommentariat madrileny —en el sentit del “Madrid (concepte)” de l’Iu Forn):
Aquí a Madrit han muntat un sistema de megafonia als carrers que va repetint "No les condenan por permitir votar, sinó por saltarse la ley".
— Pere Tubert Juhé PhD (@drtubert) 13 de març de 2017
La clau hermenèutica, la manera d’interpretar aquests judicis, és exactament aquesta: la justícia espanyola mai condemnaria ningú per promoure les seves idees o la participació de la ciutadania. El País ho resum en el subtítol de l’editorial d’aquest dimarts: “El tribunal condemna Mas per desobeir, no per ‘posar les urnes’”. Una altra manera de dir-ho és que en absència de violència es pot parlar de tot. Aquesta fórmula, però, ha caigut en desús, tant perquè és molt compromès fer-la servir amb els catalans, que fins ara mai no han trencat un plat, com perquè en la pràctica no funciona i, de fet, no es pot parlar de tot.
Bé. Després de setmanes d’omplir-se la boca amb l’apel·lació a la pau i la paraula, com Blas de Otero, la realitat acaba per escapar-se a la portada: Inhabilitación al soberanismo, titula aquest dimarts La Razón, el diari més proper a l’Operació Catalunya de l’exministre Jorge Fernández Díaz.
En realitat no és el sobiranisme el que ha estat inhabilitat, sinó Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Però per a La Razón tant se val: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha condemnat la idea, el sobiranisme, i no les persones. Per paga, el titular dóna la raó als que diuen que els judicis pel 9-N tenen més a veure amb la política que amb la justícia. La justícia, per parafrasejar Margaret Thatcher, és com una dona (o un home): si has de dir que ho ets, no ho ets.
Bé. Què podia esperar-se d’un diari que encarrega el perfil d’Artur Mas a l’excap de premsa de José Montilla quan era ministre, primer, i president de la Generalitat, després? Ni el nom de l'expresident escriu bé (no és Gabarró sinó Gavarró).
Tot plegat deu ser un lapsus, potser freudià. Se’ls ha escapat. O no. Ja se sap: del que hi ha al cor les portades en parlen. O bé, dit d’una altra manera, la portada és el mirall de l’ànima. En qualsevol cas, el diari sabia moltes coses d'aquest judici perquè ja ens n'havien fet un spóiler el primer dia de la vista:
