La primera Constitució espanyola va ser aprovada a Cadis el dia de Sant Josep del 1812. L'imaginari espanyol, tan avesat a trobar malnoms que familiaritzen o ridiculitzen qualsevol aspecte la vida quotidiana, la va rebatejar com la Pepa, coincidint amb l'onomàstica del dia. És un detall que revela el particular sentit de l'humor hispànic -el de les seves classes populars- forjat en el decurs d'una història dominada pel desengany, la desconfiança i la tragèdia; que tan encertadament va plasmar Goya en la seva fantàstica obra. La Constitució de 1812 -la Pepa- ha estat sacralitzada com el referent primigeni d'una Espanya que es rebel·lava contra el seu destí. Que esquerdava l'espessa tenebra de segles de foscor. Res més lluny de la realitat. La Pepa no va ser més que una matisada -i interessada- adaptació a unes noves circumstàncies globals. Canvis calculats amb l'objectiu de perpetuar l'essència del règim.

Una Constitució consensuada?

El 19 de març del 1812 -dia de l'aprovació de la Pepa- la nació espanyola que -durant el segle anterior- havien fabricat els Borbons a sang i foc, havia desaparegut. Estava fragmentada en diversos dominis que, en el desgavell polític provocat per la invasió napoleònica, exercien la sobirania sobre els antics Estats hispànics: les Juntes Superiors de Govern. Si bé és cert que hi havia una Junta Central, les juntes territorials actuaven -de facto- com a organismes independents. A tot això cal afegir que Napoleó havia imposat al tron de Madrid -al tron de les Espanyes, no ho oblidem- el seu germà Joseph (Pepe Botella en l'imaginari espanyol), que havia estat coronat amb l'entusiàstica complicitat d'amplis sectors de les classes il·lustrades espanyoles; cosa que equival a dir de la intel·lectualitat de l'època. I cal afegir, també, que Catalunya havia estat directament incorporada a l'Imperi francès, com una regió més de la França metropolitana: el peu de l'hexàgon.

Catalunya havia estat directament incorporada a l'Imperi francès, com una regió més de la França metropolitana: el peu de l'hexàgon

 

L'Imperi francès l'any 1812

Per què a Cadis?

Cadis, a l'extrem sud de la península, era l´últim reducte dels independentistes espanyols. Un terme que adoptem de la mateixa terminologia espanyola (Guerra de la Independència) i que revela que els discursos -els ideològics també- els carrega el diable. A Cadis es van reunir -caldria dir que es van refugiar- el bo, el millor i el més granat del tradicionalisme arnat, reaccionari, inquisitorial i anti-revolucionari de tots els confins de les Espanyes. Una atenta observació de l'extracció sociològica i de la tendència ideològica dels pares de la Pepa -també dels catalans-, posa seriosament en qüestió el mite que li atribueix una naturalesa liberal. Les Corts de Cadis -les que van parir la Pepa- eren una fidel reproducció intemporal d'aquelles Corts medievals (tant és castellanes o catalanes) on els estaments nobiliari i eclesiàstic (que sumaven el 10% de la població) tenien els 2/3 de la representació cameral. Una estampa digna del millor tenebrisme del Greco.

Que es va decidir a Cadis?

Per si no n'hi havia prou amb el que passava a la península, a les colònies americanes s'havia desvetllat l'independentisme. El propi. Aprofitant el desgavell polític a la metròpoli, les classes criolles -enlluernades per les revolucions americana i francesa- havien pres la iniciativa i es postulaven com les legítimes classes rectores de les colònies. L'eterna lluita pel control del cistell de les cireres. La maniobra, pretesament liberal, de les Corts de Cadis s'explica en aquest context. I relata un apropament, gasiu i paternalista, de les oligarquies de la metròpoli amb les classes criolles per evitar allò inevitable. La Pepa establia que la sobirania passava a residir en la nació. Un element innovador que limitava l'acció dels Borbons en l'administració colonial, l'autèntic cavall de batalla amb els criolls. Però d'altra banda mantenia la Inquisició que, al marge de la seva funció estrictament persecutòria i repressora, era un instrument de centralització del poder.  

Napoleó i el Timbaler

A Catalunya les classes il·lustrades i mercantils del Principat s'havien girat -entusiàstiques- al pas de La Marsellesa. Argereau, el superprefecte francès, s'havia envoltat d'intel·lectuals per governar les prefectures. I en una operació de sospitós maquillatge havia oficialitzat el català, que s'aplicava paritàriament amb el francès. Menys sospitosa havia estat l'operació de redireccionament de la indústria catalana, que s'obria -sense complexos- als mercats francesos. La dependència política basada en els lligams clientelars. Desapareixia el proteccionisme hispànic, però sorgia un nou mercat que triplicava l'espanyol en capacitat de consum. El paisatge general, però, no acompanyava aquesta eufòria. La pro-francesa burgesia mercantil exercia una explotació brutal sobre l'aparell productiu agrari. I al món rural l'escassa intel·lectualitat -el referent ideològic- estava grotescament representada per un pintoresc col·lectiu de clergues-guerrillers anti-francesos.

Europa el 1812

França o Espanya?

El conflicte burgesia versus pagesia, o si es vol França versus Espanya, havia adquirit tints dramàtics que van alimentar falsos mites folklòrics com el Timbaler del Bruc, i que van gestar les guerres carlines que dessagnarien el país els anys posteriors. La nòmina dels catalans de Cadis confirma que el partit agrari s'havia posicionat decididament. Però també revela que els seus representats eren grans propietaris rurals -defensors de l'anacrònic règim feudal- enemics seculars de la petita pagesia. La defensa dels gremis urbans, que van convertir en el seu particular cavall de batalla en les sessions consultives, no era més que una picada d'ullet a les classes artesanes catalanes, sotmeses també a l'imperi del capital mercantil dels grans fabricants pro-francesos. Finalment, com sol passar en aquests casos, tot va quedar simplificat en el còmode binomi que vesteix -i justifica- els conflictes armats:  Catalunya francesa versus Catalunya espanyola.

Dels 16 diputats catalans a Cadis, només 2 sabien parlar castellà amb fluïdesa

Qui eren els catalans de Cadis?

Dels 16 diputats catalans a Cadis, només 2 sabien parlar castellà amb fluïdesa. I era perquè eren nascuts i criats a Castella. La resta van patir les burles i l'escarni dels seus companys de bancada pel seu fort accent català i pel seu discurs macarrònic. I per reblar el clau; Aner, Campmany o Dou -els tres més destacats- van articular un discurs ideològic -en la defensa dels gremis catalans-  anti-revolucionari i anti-francès basat en la defensa del foralisme català liquidat per la Nova Planta borbònica. Un exotisme, en aquell context geogràfic i sociològic, que va ser el pretext perfecte per acusar-los d'anti-patriotes, derrotistes i separatistes; i marginar-los de les grans decisions. La Pepa no va tenir mai vigència a Catalunya. Va ser derogada -i devorada- (1814) pel rei Ferran VII -el Borbó captiu de Napoleó- pocs dies després que Argereau abandonés Barcelona. I els diputats catalans de Cadis van quedar, definitivament, relegats en la més absoluta marginalitat política.