Karl Ove Knåusgard (Oslo, 1968) va publicar la seva primera novel·la, Fora del món, el 1998, quan tenia 30 anys, després d’un llarg temps sense sort en col·locar les seves obres. Fora del món ja va guanyar el premi noruec de la Crítica, un gran èxit per a un autor novell. La seva segona novel·la, del 2004, Un temps per a cada cosa, que s'inspirava en la Bíblia, també va rebre molt bones crítiques. Però realment, Knåusgard va obtenir el seu gran èxit quan va publicar els primers volums de “La meva lluita”, la seva peculiar obra d’autoficció. 4.000 pàgines consagrades a explicar uns pocs anys de vida de l’autor noruec.

La polèmica del nom

El primer problema amb aquesta obra va ser fruït, sens dubte, d’una provocació de l’autor, que va batejar el seu conjunt de sis novel·les amb el mateix títol que el llibre de Hitler. Però aquesta polèmica ben aviat va quedar desplaçada per la generada pel fet que Knåusgard revelés fets que afectaven a la intimitat d’alguns dels seus amics, parents i companys. A Noruega fins i tot li va caure alguna denúncia. Diuen que a causa d'aquesta publicació va perdre el contacte amb alguns dels seus amics i fins i tot li van retirar la paraula alguns dels seus parents més propers. La seva ex dona el va reptar a un debat radiofònic on ella explicaria la seva versió dels fets...

El gran safareig

Hi ha qui ha acusat a Knåusgard de fer literatura del safareig. Se li retreu centrar-se més en els problemes dels altres que en la seva pròpia realitat. De fet, s’ha acusat a Knåusgard de fer una narrativa de la “extimitat” (l'intimitat aliena) més que de la intimitat. Knåusgard és un autor ben conegut per als lectors, perquè fa exhibició dels seus sentiments, de les seves vivències, de les seves relacions... No amaga ni les seves ereccions. Ho ha fet a “La meva lluita” (especialment en els primers volums), però ho fa també sovint en les seves aparicions als mitjans, perquè és un autor mediàtic a qui li agrada fer ostentació de la seva imatge.

Suau amb un mateix

La principal crítica a Knåusgard és que es basa més en els errors i problemes dels altres que en els propis; seria molt més cru amb les característiques negatives dels altres que amb les pròpies. De fet, l’escriptor noruec té poca tendència a fer confessions de fets molt vergonyosos, tot i que reconeix les seves debilitats. D'aquesta forma fa un retrat condescendent amb ell mateix: no idealitzat, però si tolerant. Res a veure amb els textos autobiogràfics d’Eduard Limónov i la seva Historia de un servidor, o el Pregunta-ho a la pols, de John Fante (Edicions del 1984), per citar dos llibres que no tenen ni una ombra de compassió pel seu autor.

Novetat?

Knåusgard ha estat considerat, amb Serge Doubrovsky, com un dels màxims exponents de l’autoficció, el gènere en què les experiències autobiogràfiques serveixen com a pretext per a una novel·la, on els límits entre realitat i ficció es dissolen. L’autor noruec reconeix la base autobiogràfica d'aquest text i afirma que, tot escrivint “La meva lluita”, es volia “desfer de l’intoxicació de mi mateix”. Sembla ser que a Noruega hi ha molt poca tradició en aquest tipus de narrativa, i per això l’obra de Knåusgard va resultar tan innovadora. Ara bé, hi ha estudiosos que afirmen que hi ha molts autors a diverses parts del món que han fet "autoficció", abans de Doubrovsky i de Knåusgard (hi ha qui fins i tot apunta que algunes obres d’Azorín i Unamuno podrien entrar dins d’aquesta categoria).

La literatura més enllà de l’aventura

Més enllà de les crítiques, molts lectors apunten que Knåusgard és un geni a l’hora de fer literatura a partir de la quotidianitat. Els fets més nimis de la vida arriben a tenir entitat literària gràcies a la seva prosa. Per a la seva legió d'admiradors, aquesta és la clau de la seva genialitat: consideren que porta l'anàlisi literària de l'ésser humà fins als seus més ocults replecs. Res que suposi el menor mèrit, segons els seus detractors, que el consideren avorrit, pretenciós i sobrevalorat.