Els ajuntaments tenen tendència a publicar llibres d'autobombo de la seva ciutat. És potser aquest el motiu pel qual les edicions oficials rara vegada fan la competència a les edicions privades: la major part dels lectors no estan interessats en consumir propaganda en format llibre. Però Kitsch Barcelona, d'Anna Pujadas, és un llibre atípic, perquè tot i ser publicat per l'Ajuntament de Barcelona, suposa un qüestionament en tota regla a la imatge oficial d'aquesta ciutat. Pujadas recorre la ciutat a la recerca d'elements kitsch i, a més a més, recull una sèrie de testimonis d'intel·lectuals sobre allò que consideren kitsch a la ciutat.

Res no es salva?

Anna Pujadas, professora de teoria i història del disseny a l'Escola EINA, és la coordinadora del llibre, però en realitat, aquesta és una obra coral en què diferents perspectives conflueixen, es sobreposen i s'enfronten en l'anàlisis dels excessos estètics de la ciutat. Evidentment, Pujadas té un paper clau, perquè instiga, tria els comentaris, fa el muntatge... Però a la fi, s'aconsegueix una visió panoràmica, amb vistes ben diverses. Fins i tot hi ha qui ho nega tot. Segons Agustí García a Barcelona "Estem massa sotmesos a la cultura del disseny i del turisme Gaudí perquè hi hagi kitsch". La resta dels participants en l'obra no hi estan gaire d'acord i aporten un exemple rere l'altre. De fet, segons J.F. Yvars, a Barcelona "s'està fent kitsch des del romànic i el gòtic".

La creació i recreació de Barcelona

Anna Pujadas apunta que Barcelona ha creat una imatge que s'ha consolidat tant per la seva promoció exterior, que després cal que tot a la ciutat acabi adequant-se a la imatge creada. Barcelona, ciutat massificada i convertida en un gran aparador, acaba essent servidora de la seva pròpia imatge. La ciutat ha d'acomplir els estereotips que se li atribueixen i això, justament, és un dels punts claus del kitsch. Enlloc d'una localitat on viure esdevé un decorat: la màxima expressió d'això n'és el Poble Espanyol.

Discussió sobre el kitsch

Kitsch és una paraula polisèmica, que ens remet a diferents concepcions que duen associades valoracions ben diverses. Per alguns allò kitsch és fals, enganyós, cursi, trivial, massificat, simplista... Però cada cop el kitsch té un sentit més relativista: allò kitsch seria allò de mal gust, oposat al bon gust oficial. Per tant, allò que avui és kitsch, demà pot deixar de ser-ho. I allò que per a un és kitsch, no té perquè ser-ho per a una altra persona. En general, s'associa allò kitsch a allò excessivament fàcil, massificat, que intenta apel·lar directament al sentimentalisme, que creua sistemes de valors contraposats i que presenta una visió del món platònica, sense conflicte. Anna Pujadas fins i tot es refereix a un procés de "kitsxificació", mitjançant el qual una cosa que en principi no és kitsch, acaba vulgaritzant-se i tornant-se kitsch. 

Els clàssics

Evidentment, el llibre de Pujadas carrega contra alguns dels emblemes del kitsch local. I no se'n lliuren, òbviament, les escultures d'en Lladró. En la banda econòmica més baixa, se'n duen el premi els objectes de decoració de les botigues de "Tot a Cent" amb els seus colors cridaners i el plàstic de mala qualitat; i, encara més, les Tiger, que no són sinó "Tots a cent" amb ínfules de modernitat. Però també hi ha qui menciona les joies Tous, que ofereixen simulacres d'obres d'art a carretades, o Pronovias, que ha fet somniar en ser princeses per un dia a centenars de milers dones de classe mitjana i baixa. Ni tan sols el dia de Sant Jordi se salva de les crítiques: les roses de coloraines inventades per a la diada són el blanc d'alguns autors. I, evidentment, com a cim del sentimentalisme, hi ha diverses mencions al Nadal: als llums al carrer, a les fires, als galets gegants plantats a les voreres... L'únic element del llibre que no és a Barcelona és un altre clàssic: la botiga de souvenirs de Montserrat (abans coneguda com "la reixa dels tontos").

Gaudí en qüestió

Que el llibre qüestioni els horribles souvenirs de trencadís gaudinià que venen a les Rambles no sorprendrà ningú. El trencadís s'ha convertit en un recurs fàcil per a creadors mancats d'imaginació: el núvol de trencadís de la campanya "Barcelona inspira" creat per l'Ajuntament, esvera gairebé qualsevol; i pocs seran els que se sorprenguin de les crítiques a les caixes de galetes amb motius gaudinians. Molts, també, s'han enfrontat als afegits de Subirats a la Sagrada Família, com ho fa al llibre Eduard Cairol. Anna Pujadas mateixa deixa ben clar que les imitacions comercials de l'obra de Gaudí, banalitzades i massificades, entren de ple en allò kitsch. Però alguns dels col·laboradors del llibre van molt més enllà que Pujadas, i arriben a atacar obertament Gaudí, l'emblema de la ciutat. Narcís Comadira fa un qüestionament en tota regla de l'icona de Barcelona. Assegura que "Si ja la façana original de Gaudí era un horrorós monument al kitsch, el que s'està fent ara no té nom ni perdó"; es tractaria d'un "monument a la mentida, al mal gust, al sentimentalisme". També Isabel Campi i Raúl Oliva qualifiquen la Sagrada Família com a gran monument kitsch de la ciutat. Jeffrey Swartz reforça la crítica a Gaudí amb un atac en tota regla als campanars del temple, tan idolatrats. Pedro G. Romero es centra en l'arquitectura civil de Gaudí, i considera d'allò més kitsch les xemeneies del Palau Güell, tan idolatrades per alguns.

Monuments sense gràcia

Hi ha molts monuments barcelonins que alguns dels analistes consideren obertament kitsch. Jeffrey Swartz cita la "tremenda font de la Plaça d'Espanya, feta per Jujol". Coincideix amb ell l'antropòleg Octavi Rofes, que hi afegeix la resta de la plaça d'Espanya, i el geògraf Toni Luna hi afegeix la plaça de Toros de les Arenes reconvertida en centre comercial (l'edifici del MNAC també és citat en el paquet). Teresa Camps afegeix a la llista l'Arc de Triomf. I les quatre columnes jòniques de Montjuïc, en record de les quatre barres, mereixen les crítiques de Raúl Oliva. Martina Millà destaca "La dama del paraigua" del parc de la Ciutadella, que a més de l'element classista, té un toc terriblement esnob. La medievalista caserna del Bruc competeix en les crítiques amb l'orientalista plaça de toros de la Monumental. Però, probablement, el que genera més consens en la seva adscripció al kitsch és el Tibidabo, al què Josep Pla ja va qualificar de "la mona de Pasqua més gran de Catalunya".

Gat per llebre

Alguns dels autors, quan es refereixen al kitsch, prefereixen centrar-se en la revitalització falsejada del passat: aire clàssic adornat amb uns tocs de disseny, com els cafès de franquícia amb un ambient "colonial". Entre els locals kitsch pseudoantics, Tània Costa ironitza sobre el bar Pastís, i Eduard Vázquez sobre el Sor Rita Bar, mentre que Daniel Vila no amaga la seva fascinació per La Concha, el local del carrer La Guàrdia dedicat a Sara Montiel. Raúl Oliva se centra en un local que és la màxima expressió del cartró pedra (i de la cera): el bar Bosc de les Fades del Museu de Cera. Entre el kitsch més idolatrat, hi figura el bar Kentucky, el bar dels marines nord-americans; el dissenyador Curro Claret assegura que representa "un tipus de kitsch que em sembla molt important, rellevant, estimulant, que connecta amb una part molt humana de les persones i la societat".

El kitsch més modern

Els autors estudiats no només troben kitsch els elements modernistes i noucentistes de la ciutat, sinó que algunes de les obres del disseny que s'han venut com un emblema de modernitat barcelonina també són qüestionats. Començant per la cerimònia d'inauguració de Barcelona 92 (i algunes obres olímpiques, com la Torre Telefònica de Calatrava o la famosa Gamba de Mariscal). Però també hi ha qui considera pur kitsch el sofà amb forma de llavis petoners d'Òscar Tusquets, un emblema del disseny local. Entre els locals "de disseny" es menciona la botiga Beriestain, on es venen mobles nous que imiten els antics, amb un toc colonial o rural; l'Hotel Camper s'afegeix a la llista com a establiment en què l'estil "retro" frega perillosament el mal gust; i un altre hotel, el W (Vela) de Bofill, també mereix crítiques despietades. Entre els grans monuments de la ciutat, Raúl Oliva centra les seves crítiques en els mistos de Claes Oldenburg, al Pavelló de la República.

Kitsch a taula

Un dels desafiaments de Kitsch Barcelona és incorporar també elements gastronòmics a la crítica al kitsch barceloní. Si Barcelona està esdevenint un parc temàtic, també els locals de restauració de Barcelona són, cada cop més, elements d'aquest parc temàtic, on allò realment important és l'atmosfera i no el menjar. I l'atmosfera és d'allò més simplificada i estereotipada. De forma hipòcrita, allò industrial es vol presentar com típic i genuí. I no cal que sigui típic d'aquí: hi ha un allau de genuïtats exòtiques que en el fons no passen de cuina aproximativa (s'acaba menjant alguna cosa que s'assembla remotament a un plat de l'altre extrem del món). La crítica al kitsch gastronòmic s'inicia amb el clàssic de tota la vida del nostre país: el pijama. Però Ada Parellada dóna el premi al kitsch als plats clàssics catalans tacats amb una reducció de vinagre de mòdena; Isamel Vallvé s'inclina pels productes reformulats i vestits amb noms d'importació: pastissos, galetes i magdalenes reconvertits en cakes, cookies i muffins. I enmig de tanta massificació, Enric Jardí aposta per afegir a la llista dels kitsch els "cosmopolitismes convertits en marca" com les salsitxeries Viena o les tavernes basques.

Un llibre per pensar

Sens dubte, en passar les pàgines d'aquest llibre tindrem sentiments contradictoris. Ben probablement compartirem algunes de les crítiques dels autors. És possible que acabem sorpresos del gran nombre d'elements kitsch que hi ha als carrers i places de la nostra ciutat i que mai ens havíem plantejat com a bloc. Però és molt probable que ens sembli absolutament injust que alguns elements estimats de la ciutat s'hagin incorporat a l'obra. I aquesta, justament, és la riquesa d'aquest llibre. Pujadas i els altres col·laboradors de Kitsch Barcelona ens obliguen a reflexionar sobre els límits del bon i del mal gust. I a plantejar-nos les virtuts i els vicis estètics d'una ciutat sovint plantejada com un simple aparador en el que els ciutadans, a vegades, acabem essent una peça més d'aquest muntatge kitsch. Si alguna cosa es pot retreure a aquest magnífic i provocador llibre és, justament, que els barcelonins hi siguin tan absents, com si ells mateixos no tinguessin res de kitsch.