Kirmen Uribe és un dels autors en llengua basca més llegits i més traduïts. Amb la seva primera novel·la Bilbao-New York-Bilbao, va aconseguir el Premio Nacional de Narrativa, el Premi de la Crítica d'Euskadi i el Premi dels Llibreters d'Euskadi. Ara publica L'hora de despertar-nos junts (Edicions 62, en català, amb traducció de Pau Joan Hernàndez, i Seix Barral en castellà, en traducció de José María Isasi). Amb motiu de la sortida d'aquest llibre, ha visitat Barcelona, una ciutat que és l'escenari d'alguns episodis de l'obra.

Com resumiria L'hora de despertar-nos junt?

És la història d'una infermera basca als anys 30, una dona independent que s'ha d'exiliar a París, on coneix un altre exiliat, un músic de jazz basc. Fugen junts a Veneçuela escapant dels nazis. I quan estan allà han de tornar a Euskadi per treballar en els serveis secrets bascos en la resistència antifranquista.

Som aquí gràcies al fet que hi va haver homes que van lluitar per la llibertat

El protagonista del seu llibre, Txomin Letamendi, és un heroi, però no és un guanyador... Val la pena escriure sobre un perdedor?

Les millors històries són les dels perdedors. Les històries dels guanyadors apareixen als llibres de negocis i d'economia. A més, jo no diria realment que els meus protagonistes són uns perdedors, perquè la causa per la qual ells van lluitar, la llibertat del poble basc, la democràcia i l'antifranquisme van acabar guanyant... Som aquí gràcies a que ells van lluitar. Com tanta gent de la qual no sabem res. A mi sempre m'ha interessat la història de la gent anònima, per això no he volgut novel·lar la història del lehendakari Aguirre, sinó la d'aquests herois desconeguts.

En un punt del seu llibre un dels personatges afirma que "una retirada a temps no és una victòria". Està d'acord amb aquesta frase?

Sí, perquè Aguirre no es va retirar mai. Aguirre va seguir lluitant fins a la seva mort. El govern d'Aguirre legalment va durar uns mesos, però la memòria d'aquest govern dura fins avui dia. Què va fer Aguirre? Mantenir la il·lusió dels bascos, convèncer-los que tenien un govern a l'exili. I els bascos s'identificaven més amb aquest govern que amb el govern franquista. Totes les conquestes que s'han guanyat més tard han estat en part gràcies a ell i gràcies a la gent de la seva generació. Em va fascinar molt aquesta generació quan vaig començar a estudiar-la.

La generació d'Aguirre no mirava cap al passat, sinó cap al futur. Tenien un pensament molt modern

Moltes vegades la premsa madrilenya parla del nacionalisme basc com un univers tancat, rural, tradicionalista, però el seu llibre ens parla d'un nacionalisme basc molt obert, amb connexions amb França, amb els Estats Units, amb Llatinoamèrica... És falsa aquesta visió del nacionalisme tancat de "caserío"?

Jo crec que sí. La novel·la comença amb una festa real, que es va celebrar a la residència de Ramón de la Sota, un dels fundadors del PNB. Ell vivia en una mansió a Bilbao, era un industrial, el seu fill havia estat a Cambridge i es cartejava amb Ezra Pound, amb Rabindranath Tagore... I això no té res a veure amb el "caserío". La generació d'Aguirre és una generació que creu realment en la democràcia. No mira cap al passat, sinó cap al futur. Tenien un pensament molt modern.

Ens pinta amb simpatia a alguns bascos molt al marge de l'ortodòxia catòlica imperant, com Jon Mirande, que va publicar una espècie de Lolita en basc, o el pintor Antonio Gezala, que va pintar de forma molt moderna impressionants festes. Van existir aquests personatges?

Són personatges que van existir i que van fer  molta feina. A Euskadi, abans de la guerra, hi havia un nacionalisme d'esquerres, com el del pintor Gezala, que reflecteix el Bilbao dels anys 20 i 30... Pinta xocs de tramvies, els vaixells que atracaven a Bilbao... Després tot això ha caigut en l'oblit, com la història de personatges tan fascinants com Manu Sota, que tenia relació amb Hemingway i amb Thomas Mann. Amb la clandestinitat derivada del franquisme el nacionalisme es va tancar i es van perdre aquests referents tan moderns. Amb aquest llibre he volgut rescatar-los, a ells i a la visió tan oberta tenien.

Ens descriu amb immensa admiració a José Antonio Aguirre, el lehendakari. Creu que va ser un home tan íntegre?

Jo crec que sí, va tenir els seus errors, però va ser una persona íntegra i va creure fins a l'últim minut en el que feia. Mai no va deixar de banda els que el seguien. Va ser una persona fidel. Podíem dir que va ser una persona ingènua, per creure que les potències l'ajudarien a acabar amb la dictadura de Franco, però si no fos per la guerra freda, potser les coses podrien haver anat en una altra direcció. De tota manera, a L'hora de despertar-nos junts, Aguirre no és tant una figura heroica, com una figura humana: algú que no sap anglès i que se sent nerviós per temor de ficar la pota quan el fan professor a Colúmbia... És un Aguirre fumador, bevedor, un home amb dubtes...

Els esdeveniments vitals i històrics que es narren són verídics. I havia de ser així

L'hora de despertar-nos junts combina ficció i realitat. Què té de ficció i de realitat?

Els esdeveniments vitals i històrics que es narren són verídics. I havia de ser així. No tenia cap altra sortida. Si no, la novel·la no hauria estat versemblant. La ficció està en la manera d'organitzar la novel·la. Això no és ni una biografia ni un llibre d'història. Organitzo l'obra seguint procediments novel·lescos; la narració és allò realment important aquí, no la vida dels personatges. L'estructura narrativa és novel·lesca, i també les escenes i els diàlegs.

El seu llibre està molt documentat. Com ha tingut accés a tots els fets que descriu? Ha consultat molts arxius i bibliografia?

He llegit moltíssims llibres d'història. He entrevistats a molts historiadors i a molts familiars dels protagonistes, i he visitat molts arxius. He treballat molt, però ha estat una tasca molt bonica. Perquè jo coneixia els fets, però no coneixia la veritat. Ha estat un procés molt bonic, anar apropant-se a la veritat, pas a pas. Quan descobreixes la prova evident de la relació de Txomin Letamendi amb els serveis secrets nord-americans, això t'omple de satisfacció.

L'hora de despertar-nos junts ens esmenta també la resistència antifranquista catalana i ens remet a personatges com l'activista i historiador Josep Benet. Ha treballat sobre els arxius d'aquest període?

Vaig ser a l'Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat, veient l'arxiu personal de Benet, perquè ell havia estudiat la resistència antifranquista basca a Catalunya. Però Benet va morir abans d'acabar les seves memòries i per això en elles no en parla. Però vaig aconseguir consultar els seus papers i gràcies a ells vaig poder documentar-me molt. Per a mi va ser increïble veure la connexió que tenia Benet amb els serveis secrets bascos i comprovar l'admiració que ell tenia pels bascos. Però Benet era molt agut i va escriure una de les grans claus de la història espanyola d'aquells anys: "Franco no va caure perquè no hi havia una alternativa clara i creïble".

Aquesta novel·la vol ser un judici als botxins del franquisme. El que els tribunals no han pogut fer, ho pot fer un historiador o un novel·lista

Per què escriure aquesta novel·la?

Josep Benet guardava l'última carta de Txiki, l'etarra que va ser afusellat a Cerdanyola el 1975, en què anunciava que l'anaven a matar i escrivia: "Vosaltres jutjareu els que em mataran". Però això mai no ha passat. I per això, aquesta novel·la vol ser un judici a aquests botxins del franquisme. El que els tribunals no han pogut fer, ho pot fer un historiador o un novel·lista. Un historiador o un novel·lista poden treure les històries de l'oblit i denunciar-les. Tenim aquest poder. I hem d'utilitzar-lo.

En un punt de la seva novel·la, quan ja es refereix a la història recent d'Euskadi, el narrador es pregunta: "Per què no vam reaccionar davant de l'espiral de violència i de mort? Per què no vam aturar a temps aquella inèrcia sense sentit?". Quina és la resposta?

No hi ha resposta. El que hi ha és un reconeixement dels fets. El que hi ha, per la meva part, és una autocrítica. Una autocrítica que és necessària, tenint en compte el que ha passat en els últims anys. L'autocrítica és la porta oberta a un nou temps. I el títol es refereix a això, a un moment nou per al país.

Hauríem de tenir en compte que nosaltres vam ser acollits en d'altres països, i nosaltres també hauríem d'acollir la gent que fuig de l'horror

L'hora de despertar-nos junts parla dels bascos que van haver de marxar i construir la seva vida a una altra banda. Això va succeir en els anys trenta, però ara hi torna a haver molta gent que ha de marxar de les seves cases sense saber si podran tornar. Això l'ha influït per escriure aquest llibre?

M'ha influït molt. El que van passar els bascos i els catalans després de la guerra civil és el que estan passant ara els sirians i la gent d'altres països en guerra, que han de sortir de la seva terra deixant-ho tot. I hauríem de tenir en compte que nosaltres vam ser acollits en altres països, i nosaltres també hauríem d'acollir aquesta gent que fuig de l'espant, que fuig del terror.