Escoltant el rei d’Espanya el dia 3 d’octubre, en un discurs televisat inèdit en què el monarca va avalar la política de Mariano Rajoy, alguns vam pensar que Felip VI acabava d’unir la seva sort a la del Partit Popular —i els seus aliats, PSOE i Cs— com el setembre de 1923, el seu besavi va fer-ho amb el dictador Miguel Primo de Rivera. En aquell històric discurs, Felip de Borbó no només no va posar cap mena de però a la violència policial de l’1-O, sancionant la resposta jurídico-repressiva de l’Estat i la visió unitarista de la Constitució, sinó que va dirigir-se expressament i única als catalans no independentistes, obviant la resta de ciutadans del Principat. El seu rostre crispat i la duresa de les seves paraules semblaven fruit de l’ofensa personal que li produïen els més de dos milions de catalans que es manifesten independentistes i —per extensió— republicans, que no pas pel paper d’àrbitre i moderador, símbol d’un Estat, teòricament, plural.
L’ambigua sintonia amb Catalunya de Joan Carles I, amb moments àlgids com el discurs al Saló del Tinell poc després de l’ascens al tron, els Jocs Olímpics o el casament de la infanta Cristina amb Iñaki Urdangarin a Barcelona, va col·lapsar amb l’inici del procés sobiranista, coincidint amb la crisi del model constitucional del 78 i, més personalment, l’esclat del cas Nóos, que esquitxà la “Infanta catalana”. Felip VI no només no ha reconduït la situació, sinó que s’ha guanyat l’hostilitat manifesta dels sectors independentistes, com es va veure després dels atemptats de la Rambla i Cambrils. El discurs al qual ens referíem a l’inici —refermat pocs dies després, en motiu del lliurament dels premis Princesa d’Astúries— van fer que el president Carles Puigdemont repliqués amb un “Així no, majestat”. Després de l’anunci d’aplicació de l’article 155 de la Constitució, el president va recordar que no era “la primera vegada que, també amb el concurs del Rei, les institucions catalanes reben un cop per part de l’Estat, per rebaixar-les, reorientar-les o, directament, suprimir-les”.
Felip VI no només no ha reconduït la situació, sinó que s’ha guanyat l’hostilitat manifesta dels sectors independentistes
Si bé és cert que, essent Príncep de Girona en una visita al Parlament de Catalunya el 21 d'abril de 1990 va afirmar, en català, que "Catalunya serà el que els catalans vulguin que sigui” i que ha usat aquesta llengua en discursos a casa nostra, els desencontres de la Corona amb Catalunya van camí de ser tan notoris com els que va tenir Alfons XIII, el rei que va viure durant el seu regnat el naixement, l’impuls i auge del catalanisme.
1904: unes paraules memorables
Historiadors com Borja de Riquer al seu llibre Alfonso XIII i Cambó. La monarquia i el catalanismo político s’han ocupat de la relació del catalanisme amb la Corona, especialment amb el catalanisme conservador que va creure possible l’autonomia catalana dins una monarquia composta. L’altra ànima del catalanisme, la que bevia de les fonts del republicanisme federal, era per definició contrària a la monarquia. De tota manera, les relacions entre la monarquia i el primer catalanisme no van ser bones d’inici. Els primers diputats al Congrés, integrants de la candidatura coneguda com dels Quatre Presidents, van ser rebuts amb hostilitat i acusacions de separatisme, tot i el seu discurs moderat i reformista. Catalanistes i republicans havien trencat el monopoli dels partits dinàstics i acabaren amb la cleda dels cacics Planas i Casals i Comas i Masferrer, representants, respectivament, dels conservadors i liberals. I l’actitud intransigent del govern havia portat a la presó el jove Enric Prat de la Riba i havia prohibit els Jocs Florals.
Les relacions entre la monarquia i el primer catalanisme no van ser bones d’inici
En aquest context, el 1904 es va organitzar un viatge del nou rei —havia ascendit al tron feia dos anys, als 16, posant fi a la regència de la seva mare— a Catalunya. A Barcelona l’Ajuntament havia decidit fer el buit al monarca i no rebre’l en corporació, ni assistir a cap dels actes. L’ambient era tens, s’esperava la protesta dels republicans liderats per Lerroux i la possibilitat d’un atemptat, i el mateix Francesc Cambó havia criticat el viatge a la premsa. Però, paradoxalment, el jove rei amb uniforme i a cavall va seduir la ciutat, que el va rebre entusiàsticament. Joan Maragall va escriure els articles coneguts com "De les jornades reyals", i l’hàbil Cambó, al capdavant d’un grup de regidors, va demanar ser rebuts pel rei. Les paraules del dirigent lligaire van ser franques:
Esta ciudad, Señor, no se siente feliz. Se engañaría Vuestra Majestad si creyese que el contento que se manifiesta desde que os tiene en su seno indica que están satisfechas sus aspiraciones, que los graves problemas que tiene planteados y las hondas preocupaciones de su espíritu han desaparecido.
Barcelona, con ser ciudad grande y rica, quiere serlo mucho más y se siente con fuerzas y energías para conseguirlo, y para ello ni pide más que libertad para dar expansión a sus fuerzas y a las energías que en ella bullen, y pugnan en vano buscando una expansión que sólo en mínima parte le permiten las trabas de la Ley
[…]
Creemos, Señor, que estas ansias de libertad las juzgará Vuestra Majestad con benevolencia y sin prevención alguna. Que nosotros, como concejales de Barcelona, sólo deseamos que esta ciudad sea, no la primera de España, sino una de las primeras del mundo, y como catalanes deseamos la mayor prosperidad de Cataluña, como también desea Vuestra Majestad.
Francesc Cambó per Ramon Casas / MNAC
L’exèrcit, un dels bastions monàrquics i anticatalans
Aquest gest suposarà l’inici de la relació entre el rei i Cambó, i també el trencament amb la Lliga dels sectors liberals i republicans, com Jaume Carner o Ildefons Suñol, que fundarien El Poble Català. Però, la il·lusió d’una entesa catalana amb la monarquia serà poc més que un miratge, com ho havia estat el Memorial de Greuges presentat a Alfons XII i frustrat per la mort del rei, quan el 25 de novembre de 1905, un grup de militars de la guarnició de Barcelona va assaltar la redacció del satíric ¡Cu-Cut! i La Veu de Catalunya. Els responsables van rebre la felicitació de la resta de l’exèrcit i de nombrosos polítics. El mateix Alfons XIII no només va donar suport explícit als militars exaltats de Barcelona, sinó que va forçar al Govern a suspendre les garanties constitucionals a Barcelona i sancionà la Llei de Jurisdiccions, que atorgava amplis poders a l’exèrcit per jutjar les ofenses a la pàtria i els seus símbols. Com escriu Riquer, “al tolerar la insubordinación de los militares de Barcelona, el monarca había dejado el sistema político expuesto a nuevas presiones y chantajes, con lo que se debilitaba notablemente la supremacía del poder civil frente al militarismo”.
La il·lusió d’una entesa catalana amb la monarquia serà poc més que un miratge
L’actuació dels militars i l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions va generar una àmplia onada d’indignació que va cristal·litzar en la formació de Solidaritat Catalana, un moviment que aviat esdevindria candidatura política formada per les tres forces dissidents del sistema polític de la Restauració: els catalanistes, els republicans i els carlins. En aquest sentit, un dels candidats seria justament un militar que essent tinent-coronel d’enginyers de la Comandància d’Enginyers de Lleida que s’havia negat a donar suport a l’acció dels seus companys d’armes, Francesc Macià. El mateix Macià en una carta transcrita per Josep M. Roig Rosich en la seva biografia Francesc Macià. De militar espanyolista a independentista català (1907-1923), feia explícit que en acceptar la candidatura solidària per les Borges Blanques, “les dije que yo era monárquico y que algunos sabían que yo debía gratitud a D. Alfonso por la protección que nos había dispensado; que siendo militar yo trabajaría cuanto me fuese posible a favor del ejército y que si bien era regionalista apoyaría cuantos proyectos presentara el Gobierno si los creía favorables a España sin fijarme si eran blancos o negros los que presentaran”. Macià no només es veuria obligat a demanar la baixa de l’exèrcit espanyol, sinó que l’experiència política el portaria a esdevenir el líder d’un partit separatista, Estat Català, l’home que proclamà la República Catalana i el primer president de la Generalitat republicana.
En aquest context solidari, l’actitud del rei va ser de prevenció davant les aspiracions del catalanisme i, alhora, d’intent d’aproximació del seu sector més conservador, per fragmentar-lo. Li fou atorgada la Creu d’Isabel la Catòlica a Prat de la Riba i es planificà un nou viatge reial. Un viatge on, tot i les promeses, Alfons XIII no va parlar en català. Per més que Cambó digués que “el dia que parli català desapareixeran els recels” i que durant aquest viatge en sentir un discurs en català havia mostrat la seva satisfacció, el Rei no va usar mai aquesta llengua.
“Borboneo” i intrigues
Des de la caiguda d’Antoni Maura, líder del Partit Conservador després de la Setmana Tràgica, la política de la Restauració, dissenyada pels difunts Cánovas i Sagasta, va començar a grinyolar, entre divisions entre faccions dels partits dinàstics. Aquesta circumstància va ser aprofitada per Cambó, esdevingut ja un polític imprescindible a les Corts madrilenyes. El rei, descontent amb la situació, no actuava com a àrbitre sinó com a agent polític, intervenint en la política i afavorint conxorxes. Cambó va ser participant actiu i víctima d’aquest “borboneo” —la tendència innata de la casa de Borbó a manifassejar en la política espanyola, més enllà del seu paper constitucional—. El líder de la Lliga mantindria contacte amb el rei durant l’any 1917, quan el sistema va tremolar amb l’acció de les Juntes de Defensa militars, les vagues sindicalistes i les reunions de l’Assemblea de Parlamentaris. Com a figura destacada de l'Assemblea, va aconseguir l’entrada al govern de dos polítics catalans, el regionalista Joan Ventosa i Calvell i l’exrepublicà Felip Rodés, i exerciria ell mateix com a ministre de Foment (1918-1919) i d’Hisenda (1922).
El rei, descontent amb la situació, no actuava com a àrbitre sinó com a agent polític, intervenint en la política i afavorint conxorxes
Va ser precisament l’any 1918 que en una entrevista privada Alfons XIII, tal com explica Riquer, va animar confidencialment Cambó a resoldre el problema català, satisfent les aspiracions catalanes amb el seu suport secret, però l’operació no era sinó una forma de tacticisme per tal que es produís un moviment polític a Catalunya que desactivés qualsevol vel·leïtat revolucionària i acabés en res. Va ser l’inici de la campanya autonomista, influïda pel final de la Gran Guerra, durant la qual Cambó ferit en l’orgull va arribar a explicar: “Monarquia? República? Catalunya!”.
Tot i certa decepció amb el monarca, el 30 de novembre de 1922 Cambó encara seria impulsat —sempre en trobades privades, en estances secretes i amb nobles com la duquessa Leticia Bosch-Labrús exercint com a intermediaris— pel mateix rei a convertir-se amb el seu concurs en l’home fort del país, a canvi d’instal·lar-se a Madrid, renunciar al catalanisme i fer professió de fe espanyola. Cambó ofès i escarmentat per l’engany de 1918, no ho acceptà, tot i que l’any 1930 intentà in extremis salvar la monarquia posant-se al capdavant d’un nou partit, el Centro Constitucional.
Alfons XIII, Primo de Rivera i Milans del Bosch
"El que lo dice es un Borbón”
Com és sabut, el 13 de setembre de 1923 el capità general de Catalunya va encapçalar un pronunciament militar que el portaria a esdevenir dictador amb aquiescència del rei, que el va nomenar president del govern i permeté la suspensió de la Constitució. Tot i els nombrosos suports que el programa autoritari i vagament regeneracionista de Primo de Rivera havia obtingut a Catalunya —a la que havia promès respectar, en el seu propòsit de posar ordre al país, acabar amb la crisi social i política—, la dictadura s’acarnissà especialment contra el catalanisme, particularment amb la Mancomunitat de Catalunya, que havia començat la seva tasca l’any 1914.
Primo de Rivera destituí el Govern de la Mancomunitat i la posà sota la responsabilitat del general Losada, fins que l’industrial Alfons Sala i Argemí fou nomenat president d’una Mancomunitat descatalanitzada. Sala era un dels dirigents de la Unión Monárquica Nacional, partit vinculat al rei del qual formaven part alguns dels nobles creats durant el seu regnat, com el mateix Sala, comte d’Egara, el baró de Viver, Darius Romeu i Freixa, o el comte del Montseny, Josep Maria Milà i Camps. Tots ells ocuparien llocs destacats en les institucions catalanes durant la dictadura i serien els responsables d’aplicar el programa espanyolitzador primoriverista. Després de la destitució de bona part dels professors, tècnics, funcionaris i intel·lectuals que formaven part de les institucions de la Mancomunitat, aquesta va ser dissolta.
La dictadura s’acarnissà especialment contra el catalanisme, particularment amb la Mancomunitat de Catalunya
Des del principi, la sintonia del rei amb els propòsits de la dictadura van quedar patents en un discurs pronunciat davant els nous alcaldes de Catalunya, nomenats per Primo de Rivera, el 24 de maig de 1924, i en el que es va embrancar en una reflexió històrica:
Fue el matrimonio Isabel y Fernando, y no hubo vencedores ni vencidos; no hubo más que hermanos y conyugues unidos. Como eso no era bastante, siguió la Historia escribiendo sus páginas, y llegó un momento en que un Rey, Felipe V, que algunos de vosotros recordaréis por sus procedimientos y por alguna de sus medidas, y esto el que lo dice es un Borbón. Yo sé que en aquellos momentos era necesario tomar medidas. ¿Por qué? Por Cataluña, para salvar a Cataluña. Después de aquello vino Carlos III, ¿y qué hizo? Pues coger los colores de la bandera catalana y de la aragonesa y hacer que éstos fueran los colores de España, de la bandera sacrosanta de España, que todos tenemos la obligación de defender.
Com dèiem a l’inici, la identificació entre la Monarquia i la política centralista i anticatalana de la dictadura va ser total. Caigut Primo de Rivera, l’agost de 1930 les forces catalanistes republicanes –Acció Catalana, Acció Catalana Republicana i Estat Català– van reunir-se amb els seus homòlegs republicans espanyols per donar suport a la proclamació de la República a Espanya, a canvi d’assegurar l’autonomia per Catalunya. A les eleccions municipals del 12 de 1931 la sort de la monarquia estava en joc, i interpretades per tothom com un plebiscit, el rei va comprovar, en paraules seves, que no comptava amb l’amor del seu poble, i va abandonar el país. L’exrei Alfons de Borbó i Habsburg-Lorena va morir al seu exili de Roma l’any 1941.